Simona Levi: Hem de recuperar internet com a eina democràtica

Internet, escriu Simona Levi, és un espai lliure i democràtic que ha estat colonitzat per les Big Tech. Del correu als buscadors, els núvols d’emmagatzematge o les xarxes socials, tota la nostra activitat passa pels servidors de les grans tecnològiques i balla al ritme dels seus interessos. Parlem amb aquesta estratega tecnopolítica, que després de l’èxit de #Fake You (Raig verd, 2019), torna a publicar un assaig sobre justícia digital, Digitalització democràtica (Raig verd, 2024).

Per Laura Tapiolas Fàbregas

Simona Levi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tècnicament, internet té forma de xarxa. Ha estat construïda perquè els nodes es puguin connectar amb altres nodes sense passar per un nucli compartit, perquè funcioni sense una governança centralitzada. I, segons l’estratega tecnopolítica Simona Levi, aquesta estructura tècnica no és una materialització arbitrària de la tecnologia, sinó que proposa una nova manera d’organitzar la societat.

“Amb internet tenim un accés a la informació molt més desintermediat que abans, que és el que permet una democratització”, explica Levi. De fet, internet s’ha definit sovint com una eina democratitzadora, que permet a tothom convertir-se en emissor i receptor. Avui, però, la sobirania, a l’espai digital, tampoc està en mans de l’usuari.

“Internet és un espai que neix democràtic, lliure i neutral, que posteriorment ha estat ocupat per grans multinacionals”, diu Levi. A tall d’exemple, l’autora ho compara amb les terres lliures comunals, que es cultivaven de manera compartida i se’n repartien els fruits fins que van ser ocupades pels latifundis extractius. “Senyors amb grans corporacions centralitzades i individualitzades posen la seva llei, per estrafolària que sigui”.

És aquesta ocupació la que, segons l’autora, fa que el món digital es percebi com un espai hostil i poc respectuós. “Són els gegants tecnològicd els que el fan així”, explica. I assegura que ho fan amb connivència amb les administracions: “Al cap i a la fi, aquestes empreses són els principals assessors de les administracions. Hem de posar límits a aquests monopolis i tornar a recuperar internet com a eina a l’abast de tothom, com a eina democràtica que respecti els drets humans i ofereixi possibilitats igualitàries”, assegura Levi, amb un to activista.

—Què s’hauria de fer per redemocratitzar internet?

—Primer de tot, l’Administració no hauria de promoure res que no fos amb programari lliure, el qual té el codi a la vista i és auditable, permet conèixer si és o no democràtic, legal, fidel al que anuncia. És igual que la transparència administrativa (que tot just la conquistem). Les eines obertes ja existeixen i requeririen una inversió relativament petita en desenvolupament per tenir un codi públic europeu, que és el que defenso.

—Hi hauria d’haver un correu, una plataforma de vídeo, una xarxa social… de codi obert?

—Sí, i això ja és així. Totes aquestes eines ja existeixen amb codi obert. La qüestió és que totes elles, atractives i millorades —amb interfícies semblants al que la gent coneix—, funcionin federades.

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d'El Temps al teu correu:

 

—Ara mateix, els gegants tecnològics tenen molta força. És viable una alternativa de codi obert prou potent i atractiva per competir-hi?

—Absolutament. Perquè justament tindrà el punt diferencial del programari lliure. En comptes de cada estat fent una inversió de manera independent, el codi lliure permetrà que es pugui col·laborar des d’arreu d’Europa a desenvolupar la tecnologia. I, per tant, la inversió necessària serà molt menor, perquè s’uniran forces.

—Tot i que si és codi lliure, també s’hi podrà accedir i es podrà modificar des dels Estats Units o des de la Xina? No seria exclusivament europea.

—Exacte. No estic fent una proposta estalinista, dient que l’estat ha de crear el codi i tenir-lo en propietat. Compte, que aquí hi pot haver malentesos. No volem que la tecnologia sigui de l’estat, ni tampoc d’un senyorot. Ni públic ni privat, sinó en xarxa. Volem que sigui un codi obert i que tothom pugui contribuir-hi.

Per exemple, demanem als estats que si fan una inversió en digitalització de l’educació sigui amb programari lliure, i que, per tant, vagi a la cistella comuna. Amb aquesta manera de pensar, els esforços de les empreses, dels individus i de les administracions van a una cistella comuna.

—Ara que posa com a exemple l’educació: al llibre critica que hi hagi un acord entre el govern i Google per fer servir les eines d’aquesta companyia a les escoles de la majoria de les regions de l’Estat espanyol. Per què?

—El problema és que els gegants tecnològics generen clients captius. Si els professors o l’alumnat volen marxar de Google, no poden traslladar la informació que tenen al Classroom a altres llocs. Per la qual cosa, si vols anar-te’n, perds tota la teva feina. Crec que no poder veure el codi ni entrar als servidors és perillós per a la privacitat, i a més genera clients obligats a quedar-se, fet que és una retallada important de llibertats.

—Considera que s’hauria de tornar al Moodle, per exemple?

—No ben bé. El Moodle és una eina de programari lliure, però cal expertesa i coneixement per fer-la servir. Volem un programari lliure que calgui que se sàpiga que és lliure, i que sigui senzill i atractiu. La diferència entre Google i Moodle és que Google només té quatre coses, i per això és més fàcil i atractiu. Tot aquest codi que ja existeix l’hem de fer servir per crear una eina que pugui competir amb això. Per mi un exemple d’èxit d’open source és WordPress, molta gent no sap que és programari lliure. És el que és més utilitzat per fer webs, i no cal saber-ne massa.

—Avui, però, els gegants tecnològics controlen la major part del mercat. Què en pensa que el Tribunal Suprem del Brasil hagi inhabilitat X (Twitter) al país perquè la companyia d’Elon Musk no ha complert la normativa?

—El problema és que s’està tergiversant què és la llibertat d’expressió. Si arriba un mandat judicial que demana accedir a un racó digital concret, igual que els permetem accedir a espais físics, és normal facilitar-los l’accés. Tot i que el poder judicial no sempre és democràtic, però això ja és una altra història. Una altra cosa és permetre als governs i als poders judicials que puguin vigilar massivament tota la població. És molt diferent perseguir un crim que vigilar prèviament a tothom.

Evidentment, hem de reflexionar sobre la democràcia de cada poder judicial, però això ja és un altre tema.

—I sobre la suspensió del compte de Twitter de Donald Trump, el 2021?

—Quan es va tallar el compte de Trump a Twitter, la gent deia que era una vulneració del dret a la llibertat d’expressió. Jo no ho crec. Ho explico en el meu primer llibre. Les institucions, els grans comunicadors, els polítics, no tenen les mateixes oportunitats que la resta de fer arribar el seu missatge a la població. Els drets sorgeixen per contrarestar els privilegis. Si algú amb molts diners i un altaveu enorme pot dir tot el que vulgui, estem destruint la mateixa llibertat d’expressió.

—És l’empresa la que fa de jutge. Si Elon Musk, que dona milions de dòlars al Partit Republicà i ara serà assessor del Govern, n’hagués estat el propietari llavors, probablement no s’hauria silenciat el compte de Trump.

—Exactament. I aquí tornem al fet que aquestes plataformes són senyorots que han ocupat internet.

—Dedica tot un capítol a la comunicació interpersonal. A comentar que el format actual en el qual el nostre missatge (correu, missatge de text,     WhatsApp…) passa per un intermediari és anacrònic. Per què?

—Ja existeix la tecnologia punt a punt. El que plantegem és que la xarxa sigui així, que ens connecti els uns amb els altres, i que tinguem uns discos durs que ens facin de servidors on els puguem connectar de tant en tant per descarregar les dades. Una comunicació directa, sense passar per un centre. I que sigui possible interactuar amb persones que segueixin tenint el mètode actual, no volem crear un gueto.

Així, si una autoritat judicial volgués conèixer el teu correu, hauria de tenir un mandat judicial i, d’alguna manera, com passava abans, “entrar a casa teva”. No n’hi ha prou a demanar al senyor de la companyia de torn sense que l’usuari se n’adoni. Crec que generar aquest correu per a la ciutadania és una responsabilitat institucional d’Europa.

—Escriu com a leitmotiv “transparència per a les institucions i privacitat per a les persones”. Com valora, llavors, la decisió de Pàvel Dúrov, el fundador de Telegram, de no identificar xarxes criminals (un pedòfil) quan la justícia francesa li ho va demanar, fet que li ha comportat la imputació?

—Telegram, per defecte, ve sense encriptació, però s’hi poden obrir sales encriptades. Molts governs han demanat a tots els gegants tecnològics tenir portes de darrere per desencriptar i poder accedir a aquesta informació. Dúrov diu que no ha donat aquest permís. Realment, una cosa és que un estat et demani accés a tot i una altra és que et digui que una pàgina concreta està difonent pedofília i s’ha de tancar. Són dues coses diferents. Crec que si s’ha identificat la pàgina i es pot comprovar que el crim és cert, s’ha de tancar. La pedofília no és llibertat d’expressió.

—Avui els usuaris de moltes plataformes poden ser anònims. Caldria reforçar el lligam de la identitat digital amb l’administrativa per perseguir el cibercrim i construir una internet més segura?

—Jo crec que avui en dia no hi ha cap problema per identificar a ningú. De fet, ho hem vist amb tuitaires i bloguers. Sovint, es parla d’anonimat quan es fa referència al nickname. El nickname no és perillós. És igual que al carrer, que no portes un cartell amb el nom i la nacionalitat i l’edat. Sí que és veritat que quan accedim a aquest tipus de serveis hem de ser trobables. I això ja és així, perquè obrim amb el telèfon o el correu electrònic, i podem ser localitzats.