la Revolució del Terror o/i el Terror de la Revolució
El cap de la guillotina
Maximilien Robespierre envià a la guillotina milers d’enemics polítics durant els deu mesos del Terror, fins que ell mateix acabà guillotinat. Aquest estiu ha fet 230 anys.
Per Miquel Payeras
Publicat el 9 de setembre de 2024, eltemps
Núm. 2100
Maximilien Robespierre
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Maximilien François Marie Isidore de Robespierre (1758-1794) fou un advocat que es convertí en un dels més coneguts líders de la Revolució Francesa, entre 1789 i 1799. D’aquests onze anys Robespierre en protagonitzà només cinc, temps suficient per deixar una empremta indeleble en la història revolucionària. També fou, però, un despietat polític que, un cop arribà al poder, dirigí des del Comitè de Seguretat Pública el que ha passat a la història com el Regnat del Terror.
Robespierre tingué una carrera política breu però impactant. Va ser el que avui es coneix com un populista que defensava la «voluntat del poble» que ell deia representar. Per a molts va ser la personificació perfecta de la Revolució. L’historiador Patrice Gueniffey —citat a la biografia sobre el personatge publicada a worldhistory.org— va escriure d’ell que «cap altre (dels líders revolucionaris) es casà amb la seva època com ho va fer Robespierre, cap es fusionà amb ella fins al punt que la seva mort es convertí en la conclusió de nombroses històries de la Revolució».
El paper polític del líder durant els sagnants deu mesos i mig —del 5 de setembre de 1793 al 24 de juliol de 1794— coneguts com el Terror —per la massiva persecució i execució d’enemics polítics— el convertiren en la figura més coneguda i alhora controvertida de tots els anys de la Revolució.
D’Arràs a la Revolució. Nascut el 6 de maig de 1758 al poble d’Arràs —província d’Artois—, tingué tres germans. Als sis anys son pare abandonà la llar familiar després de la mort de l’esposa en parir una nina morta. Maximilien i els seus germans foren cuidats per familiars. Als onze anys, gràcies a una beca, entrà en un prestigiós col·legi de París, on s’aficionà a la retòrica. Allà va fer amistat amb el també futur revolucionari Camille Desmoulins. I també fou on conegué les obres de Jean-Jacques Rousseau, del qual va fer seva la idea que tot govern s’ha de derivar de la voluntat del poble.
Estudià dret a la Universitat de la Sorbona, on el 1781 es convertí en advocat. Treballà en el seu poble durant vuit anys i destacà aviat per l’habilitat retòrica i per guanyar la majoria dels casos. Al mateix temps inicià la tasca d’escriptor d’assajos en els quals reivindicava la igualtat davant de la llei. Així es va fer conegut, cosa que el portà el maig de 1879 als Estats Generals —convocats per Lluís XVI, era una mena d’instància consellera del rei, de caràcter estamental, formada per tres estats o estaments: noblesa, clero i poble— com a representant del Tercer Estat.
El juny llegí el seu primer discurs a l’Assemblea. En va fer uns nou-cents durant els cinc anys següents. Aviat es guanyà fama de «defensor dels desgraciats, venjador d’innocents», segons el va definir l’historiador francès Françoise Furet (1927-1997), el gran expert en la Revolució Francesa.
Rep les novetats d'El Temps al teu correu:
El comte de Mirabeau, Honoré-Gabriel Riqueti, coetani de Robespierre, digué d’ell que «aquest home arribarà lluny, creu en el que diu». Aquestes fermes conviccions li valgueren ser definit com «l’incorruptible».
Les cúpules polítiques no li feien gaire cas, però a ell no l’importava. Deia que parlava per al poble, cosa que atreia l’interès dels periòdics que s’editaren durant el període revolucionari i que el feien cada cop més conegut. El coneixement popular li obrí les portes del Club Jacobí, la societat política revolucionària on es discutien objectius i programes. Allà s’enfrontà a altres oradors conspicus amb gran èxit. Tant fou així que el 31 de març de 1790 va ser elegit president del Club. «Ja no eren (només) aplaudiments (el que rebia), sinó un entusiasme religiós, un furor sagrat», segons Furet.
Quan el rei fugí de París el juny de 1791 davant la pressió revolucionària, els jacobins més radicals, com Robespierre, demanaren que se’l castigués. Els moderats no hi estigueren d’acord i s’escindiren. Des d’aleshores el Club esdevingué una plataforma homogènia controlada pels més exaltats.
Mentre adquiria cada cop més protagonisme polític, Robespierre inicià una estreta amistat amb Éléonore Duplay, filla del propietari de la casa on s’allotjava. Molts contemporanis consideraren pecaminosa la relació perquè suposaven que eren amants. No es coneix si fou així o no, però el cert i segur és que després de la mort del líder radical la jove mai volgué casar-se i sempre vestí de negre, cosa que feu que fos coneguda com «la viuda de Robespierre».
La guerra amb Àustria a partir de 1792 —i l’amenaça de la invasió d’una coalició realista de diverses monarquies— encara injectà més tensió al procés revolucionari, fins que el setembre d’aquell any s’abolí la monarquia i es creà la Convenció Nacional com a poder legislatiu republicà.
A la Convenció Robespierre excel·lí com a defensor de la necessitat d’executar al rei deposat. «Lluís ha de morir perquè la nació ha de viure», proclamà. I, en efecte, el 21 de gener de 1793 fou passat per la guillotina.
A partir d’aleshores les tensions polítiques encara augmentaren força més. Robespierre i els més radicals, anomenats la Muntanya —perquè s’asseien a la zona alta de la seu de la Convenció—, protagonitzaven el procés revolucionari i exigien un poder únic, fort i centralitzat. Se’ls oposaven els girondins, el sector federalista —més moderat. Sense manies, els exaltats els acusaren de ser agents estrangers antifrancesos i ordenaren —el juny de 1793— la detenció dels seus líders.
Amb aquesta purga els muntanyencs —així se’ls anomenava també— passaren a dominar del tot la república revolucionària. Al llarg del país hi hagué revoltes contra el seu poder centralista, però no afluixaren gens ni mica. Tot el contrari, de fet. El mes d’abril de 1793 els jacobins crearen el Comitè de Seguretat Pública per desfer-se dels enemics «interiors i exteriors» de la Revolució. El 13 de juliol Jean-Paul Marat, un dels altres líders radicals, fou assassinat per una girondina, cosa que intensificà encara més la idea jacobina de depurar el país d’enemics. El dia 27 Robespierre entrà en el nucli del poder revolucionari, el citat Comitè. En qüestió de setmanes es convertí en el seu membre més rellevant.
A l’agost el nou poder decretà la levée en masse, el reclutament massiu per fer front als nombrosos enemics exteriors, amb el qual es creà per primer cop un exèrcit popular. També fixà un preu polític per al pa, s’abolí l’esclavitud colonial i es començà a redactar una constitució amb voluntat democràtica.
El Terror
El setembre, però, la por a la contrarevolució portà Robespierre i els altres membres més radicalitzats que dominaven el Comitè a promulgar la Llei de sospitosos, que permetia detenir qualsevol que semblés contrarevolucionari. Al mateix temps s’arxivà la redacció constitucional i el Comitè s’autoatorgà poders dictatorials. Començava el que seria posteriorment batejat com el Terror.
En els deu mesos següents, entre 300.000 i mig milió de persones foren detingudes com a sospitoses d’activitats antirevolucionàries —sobre una població que estava al voltant dels 27 milions a tot el país. Durant aquells deu mesos, 16.594 ciutadans acabaren a la guillotina, a la vegada que altres milers moriren a les presons o en massacres de caràcter polític. S’estima que en total hi hagué unes 45.000 víctimes fatals durant el període del Terror.
Robespierre defensava el que feia el Comitè perquè, a parer seu, així s’aconseguia netejar el país dels «traïdors». En realitat, ja no distingia entre enemics seus i del país —si és que els havia distingit alguna vegada. Ell i la Revolució eren una sola entitat. Ho prova el fet que ordenà l’execució d’un grup que volia ser més radical encara i, gairebé al mateix temps, també envià a la mort un altre grapat de gent —incloent-hi els seus antics amics Desmoulins i Georges-Jacques Danton— per la raó contrària: perquè volien que s’aturés la bogeria d’execucions. L’únic que agermanava els executats era que s’oposaven a Robespierre. Suficient per ser eliminats.
El maig de 1794 el líder revolucionari va sobreviure a un atemptat. La resposta fou incrementar el Terror. Ja no era ni necessari presentar proves de les activitats antirevolucionàries, bastava l’acusació, i el veredicte havia de ser per força absolució o mort. El resultat fou que en poques setmanes només a París 1.400 persones foren enviades a la guillotina.
Els excessos de sang van ser massa per a alguns que fins aleshores havien estat els seus companys i que temien acabar executats. A mitjan juliol l'acusaren de ser un tirà. El dia 26 assegurà que provaria la seva innocència i que donaria els noms dels traïdors que hi havia tant a la Convenció Nacional com en el mateix Comitè, cosa que terroritzà els seus nous enemics.
No tingué temps de fer-ho. El 27 de juliol la Convenció declarà proscrits Robespierre i el nucli que formaven els seus seguidors més acèrrims. L'endemà un grapat de soldats lleials a la Convenció el detingueren, i resultà ferit d'un tir de bala a la cara que li destrossà la mandíbula. Fou immediatament condemnat a la guillotina amb vint-i-un dels seus fidels. La sentència s'executà l'endemà.
