*El goril·la invisible*, Antoni Gutiérrez-Rubí

El 1999, Christopher Chabris i Daniel Simons, psicòlegs de la Universitat de Harvard, van dur a terme l’experiment del goril·la invisible. Consistia a gravar un vídeo amb dos grups de joves (uns vestits de negre i els altres de blanc) passant-se una pilota. Es demanava a les persones que veien l’escena que es concentressin a comptar quantes passes feia l’equip blanc. I moltes d’elles no detectaven que, a meitat de l’enregistrament, una persona disfressada de goril·la creuava tot el pla i s’aturava uns segons al centre per saludar.

Això demostrava que, quan ens enfoquem en una àrea o aspecte en particular, tendim a no advertir elements inesperats, encara que siguin potencialment importants. “Aquest error de percepció prové d’una falta d’atenció cap a l’objecte no esperat, per això en termes científics es denomina ‘ceguesa per falta d’atenció’”, van escriure els psicòlegs al seu llibre, publicat el 2011.

  Argentine President Javier Milei speaks during the presentation of his new book

L'estratègia comunicativa de Milei i líderes similars ha sigut batejada com "política discoteca” 

LUIS ROBAYO / AFP

La combinació d’atenció continuada –l’ esquer cognitiu– i de sobreestimulació i distracció d’aquesta atenció amb nous, inesperats i exigents estímuls de comunicació pot encegar-nos fins al punt de no veure l’evident, de no veure el goril·la, encara que passi per davant dels nostres ulls.

Ja no es tracta de comunicar, sinó d’entretenir, distreure, ensordir

L’investigador Agustín Joel Fernandes Cabal, inspirat en aquest concepte, va denominar “política discoteca” l’estratègia de comunicació de Javier Milei i altres líders, que consisteix a fer declaracions sorolloses, emetre missatges poc clars i llançar el que es coneix com a cortines de fum (soroll eixordador, falta de visió nítida i una certa confusió general, elements tots ells que s’associen a una discoteca).

La comunicació política avança, cada dia més, cap a una fase experimental que combina psicologia social i recerca neurocientífica. Ja no es tracta de comunicar, sinó d’entretenir, de distreure. D’encegar o ensordir-se. Se’n diu hegemonia.