*la xarxa simbiòtica de la repartidora partitocràtica*, Rafa Villaró

Els partits són més o menys representatius, més o menys opacs, més o menys participatius, més o menys institucionals, ...i ho són molt especialment segons el sistema electoral en el que neden.

No sol passar que el sistema estigui blindat constitucionalment de manera que sigui pràcticament impossible qualsevol reforma significativa si no és per necessitat d'aquell Partit Doble que es succeeix a sí mateix en la comèdia tràgica del règim d'alternança que la missérrima cultura política espanyola llega a la politologia patològica. En concret, la Constitución espanyola (i l'autonòmic català, per defecte per ser l'única autonomia sense sistema electoral propi) fixa així la circumscripció electoral en la província i, i vet aquí la cosa, li adjudica per defecte un mínim d'escons prescindint de la proporcionalitat. El resultat (2019) de la cosa acaba, per exemple, en que un diputat de Teruel 'costi' uns 25.000 vots mentre que un de Madrid en 'costa' uns 96.000.

Més que no pas la mandra, el despreci que genera l'orgull del desconeixement sustempta un abassagador menfotisme generalitzat davant el que poca cosa més que apartar-se es pot fer si el que pretens és romandre tu mateix.
Davant l'individuu en mode massa i l'emocionant espectacle electoral que vehicula satisfactòriament les seves obligacions.
Davant l'individuu en mode individuu i el deure moral de donar satisfacció a les responsabilitats que sent pròpies.

I és que llavors, de cop i volta, davant de la gosadia d'adjectivar críticament la deshonestedat, i gratuïta evidència, del valor dels vots segons on són votats,

UNA INEQUITAT

tothom -tot, hom i don- mostra la bandera de la minusrepresentació 'del territori' i que cal compensar no se sap com a ves a saber qui. Ni perquè, doncs si figura que algú està sobrerepresentat -en el legislatiu autonòmic- és el resident de província poc poblada. I no serveix de res proposar la delimitació de les circumscripcions segons continguin un nombre semblant d'electors. S'els en fot!
Novetat característica, i definitòria, del format polític fill de la Revolució Francesa, altrament dit Estat, el territori n'és necessitat. Subjecte inexistent però efectiu.
Imagina per un moment un Estat sense habitants. Costa, oi?
Ara mira d'imaginar-te un Estat sense territori. Costa? Pots?
Si vols que el territori estigui representat (sic), fes circumscripcions més petites o simplement uninominals, en base a una quantitat similar d'electors residents . Llavors sí que tots (els ciutadans, no pas 'el territori') sabríem QUI fora el nostre diputat, el nostre representant personal en el govern de la Comunidad Autónoma.

Per altra banda, el problema central del sistema electoral, el que defineix quina mena de partits i, també directa o indirectament, quina mena de règim polític es basteix, es resumeix en qui nomena els candidats electorals, qui posa a les llistes electorals els individus que en formaran part. Qui decideix qui entra, i en  quin lloc, a les llistes és, nuclearment, la Secretaria General del Partit. Si vols, doncs, 'fer carrera política', et convé viure el/al Partit, fins i tot, a través del Partit. Et convé estar a bones amb els dirigents (no líders; diferents) del Partit, mentre que si hi ha circumscripció uninominal, els electors de districte tenen molt més marge de vigilància i comunicació, de coneixement i control de la tasca representativa. L'hagis votat o no. I això fa que sigui als electors a qui els candidats han de seduir. Directa i personalment.

A Barcelona hi ha una d'aquestes oficines que sol haver als districtes electorals anglesos. La de 3 eurodiputats electes locals. Tot un exemple a copiar, d'una cultura política que du més de tres segles amb la revolució modernitzant. Si no la de la Gloriosa, si haguéssim seguit la de la Francesa, això, si més no, no seguiria essent l'esperpent carpetovetònic.

Veiem doncs que el sistema electoral espanyol és inigualatari, desproporcional, irreformable, ...i determina el format dels partits polítics. Que és el que aquí voliem tractar.
Se sol justificar el blindatge espanyol de partits i sindicats per la necessitat de protegir-los en un ambient que es reconeixia implícitament continuista. Aquestes discriminacions positives, però, tenen la mania de que passat el temps necessari per a corregir el handicap que les justifica sense aconseguir-ho, no trobin moment ni raó per acabar amb mesures que només tenen sentit en tant extraordinàries, excepcionals, (recordem que) discriminatòries.

I per si de cas, per si algú no acabava d'entendre de què anava la Transacció de la Transició, el 4 de gener de 1977 es publicaren tres decrets llei on respectivament es dissolia el Tribunal d'Ordre Públic, es creava l'Audiència Nacional, i es traspassaven les competències d'un a l'altra.

2-3-24, Rafa Villaró