entrevista a Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua

Javier Giralt: “El president s’equivoca: a l’Aragó s’hi parla català”

  • Entrevista a Javier Giralt, president de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ara que l'executiu format pel PP i Vox ataca el català a la Franja de Ponent

Quan fa quaranta anys de la històrica Declaració de Mequinensa, el govern de l’Aragó, format per PP i Vox, ha tornat a obrir la capsa de Pandora lingüística. I ha atacat frontalment el català. El 31 de gener, el president autonòmic, Jorge Azcón, va anar a Brussel·les a negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Va dir que a la Franja de Ponent s’hi parlaven “modalitats lingüístiques pròpies” i no una llengua que –a parer seu– s’hi vol imposar.

Setmanes abans, ja havia suprimit la Direcció General de Política Lingüística de l’executiu i havia eliminat el finançament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, a petició de la ultradreta. Per a explicar la situació, el president de l’acadèmia i director de l’Institut Aragonès del Català, Javier Giralt, ens rep al despatx de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa. És filòleg i expert en dialectologia i història de la llengua. Com a bon professor universitari, s’explica amb claredat i no defuig cap pregunta.

Fa deu dies, el president Jorge Azcón va negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Què en penseu com a director de l’institut que vetlla precisament pel català i com a president de l’acadèmia de la llengua?
—El president del govern de l’Aragó s’equivoca. Totes les recerques sobre la literatura i les varietats dialectals de la Franja de Ponent del 99% dels filòlegs i lingüistes, tant de l’àmbit catalanoparlant com romanístic, coincideixen a dir que a l’Aragó s’hi parla català. Hi ha hagut una evolució del partit cap al no-reconeixement de la catalanitat lingüística de la llengua que es parla a la Franja. Això no és nou. El 2011, que és quan el PP va fer la llei de llengües actual, ja deien que a l’Aragó no s’hi parlava català. Anys abans, havien aprovat la llei de patrimoni cultural aragonès, que especifica que tant l’aragonès com el català són llengües pròpies. Davant d’aquestes afirmacions, que no tenen cap base científica, l’única cosa que es pot dir és que és un error i que els interessos per a dir-ho no són ni lingüístics ni filològics. M’agradaria saber quins són els assessors del president Azcón a l’hora de fer aquesta afirmació. Ell no és filòleg ni lingüista; per tant, algú el deu haver assessorat per dir-ho.

El govern de l’Aragó ha tancat la Direcció General de Política Lingüística. Temeu que també pugui tancar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
—No ho tinc clar. Una Direcció General de Política Lingüística depèn de la voluntat política del govern de torn. En canvi, l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua existeix perquè ho diu la llei del 2013 que va aprovar el PP. Una altra cosa és l’estructura interna de l’acadèmia. Actualment té dos instituts: el de l’aragonès i el del català. Si decidim que a l’Aragó no s’hi parla català, no té sentit mantenir un institut i uns acadèmics adscrits al català. Aquest és el dubte que tenim. Per tant, no sabem quins canvis interns pot patir l’acadèmia i quin pot ser el futur de l’entitat.

Com ho heu entomat, que el govern us hagi deixat sense finançament?
—Inicialment, l’acadèmia tenia assignada una subvenció nominativa per part del govern de l’Aragó de 20.000 euros. Ara bé, per a cobrar-los, havíem de demanar un avançament de 10.000 euros i la resta demanar-la amb un crèdit. Això el primer any va funcionar. Vam poder-hi invertir 15.000 euros. El 2022, l’entitat bancària ja no ens va facilitar el préstec i vam haver de treballar amb 10.000 euros. El 2023, amb el nou govern, en un principi el pressupost incloïa una partida de 20.000 euros per a l’acadèmia, però una esmena de Vox la va fer retirar. Ara no tenim ni un duro assignat.

Com us afecta el funcionament?
—Podem continuar funcionant gràcies a la voluntat dels acadèmics de mantenir reunions de treball i de tirar endavant projectes que no suposen cap despesa de diners. És molt difícil, perquè hi ha iniciatives que han requerit diners per a posar-les en marxa i ara en necessitarien per a continuar. Com que tampoc no sabem en quin lloc quedarà l’acadèmia, som en una situació d’impàs.

Quines tasques fa l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
—Les tasques de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua són determinades per la llei de llengües del 2013, que actualment és vigent. Són vetllar per les dues llengües minoritàries que tenim a l’Aragó, l’aragonès i el català. Vetllar per l’ús en diversos àmbits de la societat, per la difusió en l’ensenyament i per normativitzar-les, és a dir, determinar quin és l’estàndard. En definitiva, el que fa qualsevol acadèmia, com la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans o la Real Academia de la Lengua.

Les últimes dades de l’enquesta d’usos lingüístics indiquen que el català es va perdent entre els joves de la Franja. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys el tenen com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només és un 34%. Per què passa això?
—La principal raó és l’arribada de gent no catalanoparlant a la Franja. És un fenomen que afecta tots els territoris de parla catalana. Els nouvinguts no parlen català, no l’aprenen i fan que la gent autòctona acabi parlant-hi en castellà. D’altra banda, es talla la transmissió intergeneracional de la llengua. És a dir, veiem pares catalanoparlants que ja no l’utilitzen amb els fills. Això afecta també l’ús habitual de la llengua per part dels joves. És comú que molts joves catalanoparlants no el facin servir per a comunicar-se amb els amics.

Malgrat això, la Franja continua essent el territori de parla catalana amb un percentatge més alt de parlants.
—No sé si actualment encara ho és. Diria que les coses han canviat. Cal tenir en compte que a la Franja de Ponent el català s’ensenya com una assignatura optativa. En alguns llocs, fins i tot fora de l’horari lectiu. No tenim la situació de Catalunya, el País Valencià o les Illes, on hi ha un ensenyament com a llengua instrumental i en molts més àmbits. Aquí només tenim a Fraga un institut on es practica un ensenyament bilingüe. Això fa que a la resta de zones de parla catalana hi hagi un coneixement i una capacitat d’ús de la llengua més alts.

Creu que hi ha el perill que aquesta estructura d’ensenyament desaparegui aquests mesos vinents?
—L’experiència ens demostra que tant amb governs socialistes com populars l’ensenyament de la llengua catalana s’ha mantingut. Tinc la confiança que així serà, perquè la gent de la Franja té interès a aprendre-la. No tan sols perquè estan convençuts que és la llengua pròpia, sinó perquè és un instrument que els ajuda a trobar feina a Catalunya o al País Valencià.

Tant en els governs anteriors del PP com en l’actual, hi ha hagut un esforç manifest per esborrar la paraula “català” de la vida pública. Aleshores, es va fer emprant mots com “chapurreau” o el LAPAO, i ara es parla de fragatí o maellà. D’on creieu que sorgeix això?
—És evident que el terme “català” sempre ha fet nosa. És un nom que a l’Aragó no agrada, malgrat que en alguns moments semblava que aquest problema se superava. Persones pròximes al govern o al PP reconeixen que, si el nom fos un altre, no hi hauria cap problema amb la llengua. Si eliminem el concepte català, hem de denominar d’alguna manera aquestes llengües que es parlen. El que desprenen les paraules d’Azcón que mencionàveu abans és la idea que a l’Aragó tenim unes llengües i unes modalitats lingüístiques i que s’han de defensar. Quines llengües? No ho sabem. Si anem a les modalitats, citen el fragatí, el maellà i lliterà… Efectivament, això són modalitats. Però modalitats d’una llengua. I aquí no volen dir que és català, però no hi poden posar cap més nom. Hi ha molta gent que està convençuda que si parla fragatí també parla català. Aquest és el camí que hauria de seguir el govern. Volem defensar les modalitats? Sí. Però dins el marc d’una llengua reconeguda i històrica, que és el català. Com l’andalús ho és dins del castellà.

En declaracions a Heraldo de Aragón, l’executiu PP-Vox ha atacat l’institut assegurant que hi ha el risc que a l’Aragó s’hi acabi parlant el “català de Barcelona” en lloc de la varietat lingüística pròpia de la zona. És un altre parany?
—Podríem pensar que hi ha un gran desconeixement del govern, però al darrere d’aquestes declaracions hi ha una voluntat clara, que és evitar com sigui que s’identifiqui la llengua de la Franja amb el català i amb l’estàndard del català. Si una llengua s’ensenya a l’escola, se n’ha d’ensenyar la normativa, no les modalitats. La idea que tenen és que el català estàndard és el de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans ha fet molta feina per crear un estàndard inclusiu i incloure-hi les varietats dialectals. En l’estàndard hi ha un munt d’elements fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que són propis del català occidental, que és on se situa el català de la Franja de Ponent.

Creieu que el català és en una situació d’emergència lingüística a la Franja?
—Tenim uns polítics que volen esborrar-ne totalment la realitat lingüística. Ara hi ha un missatge negacionista i la gent se’l creu. Qui diu que parla català s’alia amb la política que es fa a Catalunya, és pancatalanista i defensa Puigdemont. S’embolica tot, perquè interessa embolicar-ho. Abans parlava del PP, però ara tenim Vox. Això sí que és una emergència, perquè insistiran constantment en el fet que cal eliminar tot el que faci olor de català. I el problema és que el PP necessita Vox i segurament li farà cas. Però no podran eliminar la llengua.

Anar contra el català dóna vots en determinades zones de l’Aragó?
—És claríssim. És un discurs molt interessat, però no tan sols del PP o Vox. El PSOE tampoc no s’ha caracteritzat per defensar obertament el català. L’ex-president Marcelino Iglesias, catalanoparlant de Bonansa (Ribagorça), va aprovar la llei de llengües d’aquella manera a final de legislatura, quan ja era clar que perdria les eleccions. Al president Javier Lambán no l’he sentit mai dir que a l’Aragó també tenim l’aragonès i el català. De fet, no es va dignar a rebre l’acadèmia en cap moment, malgrat que havia estat el seu govern que l’havia impulsada. Ningú no vol que l’identifiquin amb el que succeeix a l’altra banda de la frontera administrativa. Aquí a Saragossa és molt difícil d’entendre que a l’Aragó s’hi parla català.

Ara fa quaranta anys de la Declaració de Mequinensa. Creieu que pot ser el moment d’impulsar-ne una altra?
—Sé que han programat una reunió d’ajuntaments i associacions de defensa del català. És possible que hi hagi una tercera declaració, sobretot si el govern manté la idea d’eliminar el nom de “català”. Si s’impulsa, estarà molt bé, però ja sabem que servirà de ben poc, perquè la del 2013 tampoc no va servir de gran cosa. Malgrat això, és positiu que els ajuntaments, que són els implicats directament a la zona catalanoparlant, es manifestin i expliquin la realitat lingüística de la zona. Però si finalment l’Ajuntament de Mequinensa la promou, em fa la sensació que el suport serà ben mínim. Si mirem el color dels ajuntaments a la Franja, ara mateix, és ben blau. En alguns casos, fins i tot en col·laboració amb Vox.

I en l’àmbit de l’acadèmia, quines accions teniu previstes per a respondre els atacs del govern a la llengua?
—De moment, no n’hem pensat cap. Estem una mica a l’aguait de les decisions definitives que prengui el govern. Només sabem, per algunes converses, que volen mantenir una mena de relació d’assessorament. Però si la volen, l’han de respectar i assumir. Estem a l’expectativa.

Per a la resta de territoris que parlen català, la Franja de Ponent és una gran desconeguda. Això és un problema també?
—Crec que sí que hi ha consciència que a la Franja s’hi parla català. A Catalunya es coneix perfectament la Franja. Des del punt de vista del País Valencià, crec que el coneixement es limita més a la zona del Matarranya, per les relacions històriques que hi ha hagut. Això no vol dir que estiguem protegits, però sí que tenim aquest suport. El que no ens ajuda és que a Catalunya es digui com ha de ser la política lingüística a l’Aragó o es facin manifestacions sobre quina n’és la realitat lingüística. Això aquí no s’entén. Jo ho enenc, perquè si un territori catalanoparlant és atacat, qui l’ha de defensar? La resta de territoris on també es parla. També hi ha hagut polítics que han defensat que la Franja hauria de formar part de Catalunya per motius històrics. Això encara ajuda menys. Al contrari, desperta el discurs anticatalanista.

Malgrat el context, aquests últims anys han sortit iniciatives positives per a la llengua com A escampar la boira, primer programa en aragonès i català d’Aragón TV, la televisió pública. Com s’explica?
—Aquest programa es feia perquè hi ha hagut una voluntat política al darrere. És evident que hi havia sintonia entre la Direcció General de Política Lingüística i la televisió autonòmica. El presentador parlava aragonès i algun dels col·laboradors català. Així es posava de manifest la realitat lingüística existent. El programa funcionava sense cap problema i això era el més important: demostrar que no hi ha cap problema perquè cadascú parli la seva llengua i que hi ha una entesa perfecta.

Ara mateix, en quina situació es troba l’aragonès?
—Per desgràcia, la llengua aragonesa és en una situació molt complicada. No sabem quants parlants té, però sabem que van disminuint. La transmissió intergeneracional es va tallar fa molts anys. En aquest sentit, crec que és pràcticament irrecuperable.

S’han pres mesures per a revertir-ho?
—Els darrers anys, la Direcció General de Política Lingüística va fomentar una mica més l’ensenyament de l’aragonès. Per exemple, la Universitat de Saragossa va incorporar en el grau de magisteri una menció en aragonès, amb l’objectiu d’ampliar el nombre de mestres ben formats en la llengua. Això pot ajudar a fer que les classes d’aragonès continuïn i que els nens el puguin conèixer, entendre, llegir i parlar. Ara, recuperar-ne l’ús en tots els àmbits socials és molt difícil, per la impossibilitat de fer-lo servir fora de l’àmbit familiar o local. Això complica que pugui tenir una vida llarga. Tot i això, si s’ha mantingut des de l’edat mitjana, qui sap quants anys encara li poden quedar. Per una altra banda, el fet que no tingui un estàndard definit també en dificulta l’ensenyament.