krls, les raons del MHP Puigdemont

 

Les raons per les quals ha votat en contra de la llei d’amnistia que avui s’ha vist al Congrés dels Diputats han estat molt ben exposades per la nostra portaveu, . No podíem donar el nostre suport a un projecte de llei que té mancances importants que no s’han volgut corregir; d’haver comptat amb el nostre vot favorable hauria invalidat el compromís amb una amnistia integral, completa, sense exclusions. Un compromís que vam acordar per a la investidura del president D’entrada vull que quedi clar que valorem els esforços fets pel PSOE i Sumar en defensar una llei d’amnistia en un context hostil, de violència verbal i a vegades física; en un clima enrarit i excitat pels perdedors de la investidura, amb formes que si les haguessin adoptat ciutadans catalans (o bascos) els haurien portat davant de la justícia amb acusacions delirants. No és res del que no ens puguem fer càrrec, perquè aquesta violència, agressivitat i assetjament el patim els catalans col·lectivament com a poble, i alguns polítics en particular d’una forma molt acarnissada. La llei hauria estat molt útil en un context de normalitat democràtica, en un país de justícia imparcial. En aquest sentit, el text inicial va anar millorant. Però aquests esforços s’han quedat a mitges, potser com a conseqüència d’aquest clima irrespirable —sobretot en aquest forat negre per a la democràcia que és el Sistema Madrid— o potser per febleses internes del partit. Sigui com sigui, el que avui s’havia de votar després del rebuig a les nostres esmenes no era la llei d’amnistia que ens va portar a votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. No era l’amnistia que havia d’expulsar el factor repressió que enrareix la conversa política entre Espanya i Catalunya. Era una condició indispensable per poder treballar. Certament, en la cultura picaresca espanyola, a tota llei li escau la seva trampa. Aquesta no n’hauria estat l’excepció, fins i tot si s’hagués aprovat amb les nostres esmenes. Però si estem d’acord a identificar algunes de les trampes que ens esta parant —que hi estem—, no em sé explicar per quina raó es neguen a desactivar-les i fer més difícil el propòsit dels colpistes de la toga. Que no és cap altre que el de subtilment subvertir la legalitat constitucional per substituir-la per la legalitat togada. No tinc cap confiança en un sistema judicial que permet aital vulneració de drets fonamentals, reiterada durant més de sis anys, cada dia, a pràcticament cada acte i decisió que ens concerneix, amb una impunitat absoluta. Hi ha jutges que instrueixen causes nostres que han participat en actes públics per blasmar la llei d’amnistia, i no poden ser recusats. Hi ha jutges que decideixen investigar-me per terrorisme just el dia que havíem de fer públic l’acord amb el PSOE, després de quatre anys de passivitat, i ningú del Poder Judicial s’immuta. Hi ha jutges que reobren casos arxivats amb delirants trames que només viuen en els informes de la policia patriòtica, just el dia abans que el Congrés dels Diputats tracti la llei d’amnistia. I que concedeixen entrevistes a mitjans per explicar detalls del sumari que instrueixen. Però tampoc ningú no sembla inquietar-se per aquesta concatenació de coincidències, que fa envermellir els professionals del dret europeu als quals ho he explicat. Hem començat a veure informacions alarmants sobre la podridura de les entranyes de l’Estat, durant el govern del PP, i tinc la impressió que només és la punta de l’iceberg; un sistema judicial on jutges, fiscals, policies, periodistes es conxorxen per subvertir la democràcia, mentre el fiscal general de torn sempre mira cap a un altre cantó. I volen que confiem que aquests jutges i fiscals conxorxats ens impartiran justícia? Que pensen que no els coneixem? Només hi ha una manera de frenar la seva pulsió patriotera: fer una llei més sòlida, sense tantes escletxes. És el que hem intentat totes aquestes setmanes, fins al final; ningú no podrà dir que no hem tingut voluntat d’arribar a un acord. Però no l’hem assolit. Tenim uns dies de refer el consens inicial, del qual no dubto, que l’amnistia ha d’incloure tothom perseguit per aquesta maquinària de trinxar drets fonamentals en què s’ha convertit —per als catalans independentistes— la judicatura espanyola. Veurem si en som capaços. Però nosaltres no ens mourem del compromís d’incloure tothom.