diversitat de polítiques estatals plurilingüístiques
català al Congrés: els altres Estats que regulen la diversitat lingüística al seu parlament
Ara que el català, el basc i el gallec podran utilitzar-se al Congrés, analitzem els Estats que ja permeten la pluralitat lingüística a les seves cambres
Després de dècades d’espera, el català arribarà per fi al Congrés dels Diputats. Aquesta setmana, els grups parlamentaris de PSOE, Sumar, Esquerra Republicana, EH Bildu, PNB i BNG han registrat la reforma exprés del reglament del Congrés que permetrà parlar-hi totes les llengües cooficials als respectius territoris amb el castellà. A partir d’ara, doncs, a la cambra s’hi podrà emprar també el català, el basc i el gallec en qualsevol tipus d'activitat parlamentària; tant en les intervencions orals com en la presentació d'escrits. Un clar pas endavant en la protecció de la diversitat lingüística i que ha arribat, finalment, malgrat els recels dels socialistes. L’exigència de Junts per Catalunya de normalitzar el català al Congrés a canvi de fer presidenta de la cambra Francina Armengol ha forçat el PSOE a moure’s de la seva posició en favor del respecte al “patrimoni cultural” que representen les llengües.
Qui no veu aquest canvi amb bons ulls, inevitablement, és la dreta. El Partit Popular ja ha avançat que votarà en contra de la reforma del reglament del Congrés, només unes hores després que el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, es pronunciés. "Soc gallec i parlo més de dues llengües, però no concebo un Congrés amb orelleres", va afirmar. Una posició poc sorprenent, especialment tenint en compte que la sessió d’investidura de Feijóo fixada pel pròxim 26 i 27 de setembre serà notícia no només pel fracàs del candidat popular, sinó que també perquè serà el primer ple en el qual es pugui parlar català, basc i gallec.
El Senat ja ha estat un petit camp de proves, amb una raquítica experiència pel que fa a la diversitat lingüística a les institucions espanyoles –des del 2005 s’hi permet l’ús de les llengües cooficials en comptades ocasions i gràcies a la traducció simultània a través d'auriculars–. Fins ara, no s’havia volgut anar més enllà d’aquesta cambra. Els grans partits espanyols s’havia escudat argumentant que el català, el basc i el gallec no són llengües oficials a tot l’Estat, sinó que només són cooficials a les seves respectives comunitats autònomes.
I, tot i que això és així, hi ha nombrosos països al món que permeten la diversitat lingüística a les seves cambres, encara que les dues llengües no es parlin a la totalitat del territori.
El Canadà
Al Canadà, hi coexisteixen dues llengües oficials: l’anglès i el francès. La major part de la població francòfona viu al Quebec –on es troba el 82% del total–, mentre que també hi ha algunes comunitats importants fora d’aquesta província. Però malgrat que hi ha grans extensions del país en què el francès no té presència, és una llengua oficial a tot el Canadà. Això fa que el govern federal practiqui el bilingüisme, i l’anglès i el francès tinguin el mateix estatus a les institucions federals, a les corts federals i també al Parlament nacional. Per a garantir aquest dret, existeix traducció simultània per a les dues llengües en tot moment durant les sessions a les dues Cambres.
Bèlgica
A Bèlgica, a diferència del coneixement comú, hi conviuen no dues, sinó tres llengües. El neerlandès, a Flandes, i el francès, a Valònia, són les dominants, però també hi destaca una petita comunitat de parla alemanya a l’est del país, composta per menys d’un 1% de la població. Malgrat la presència irrisòria d’aquesta darrera llengua, tant el neerlandès i el francès com l’alemany són llengües oficials a Bèlgica. És per això que el Parlament nacional permet l’ús de totes tres. Un representant pot dirigir-se a la cambra en l’idioma que trobi oportú, i existeix traducció simultània per a aquells diputats que ho necessitin. A més, quan una figura rellevant com ara el primer ministre s’expressa al Parlament, ho fa alternant, generalment, el neerlandès i el francès a cada paràgraf –deixant de banda, això sí, l’alemany–.
Finlàndia
Malgrat que el finès és l’idioma natiu del 87% de la població, existeix una comunitat a Finlàndia de parla sueca, que representa tan sols el 5% de la població. De fet, les petites Illes Åland són monolingües i s’expressen únicament en la llengua minoritària. És per això que tots dos idiomes són oficials al país, i de fet el suec s’aprèn a totes les escoles. Un 7% dels membres del Parlament finlandès són de parla sueca, i tenen permès expressar-se en qualsevol dels dos idiomes. Existeix traducció simultània per aquells diputats que ho requereixin, però sovint els polítics coneixen tots dos idiomes. Així, quan s’acosten les eleccions, els candidats sovint mantenen debats i entrevistes combinant el suec i el finès.
Suïssa
A Suïssa hi ha quatre llengües oficials. L’alemany és parlat per gairebé dues terceres parts de la població, essent la principal llengua. El francès i l’italià són minoritaris, i en darrera posició hi ha el romanx, que només parla un 0,5% dels habitants del país, però tot i així és oficial a Suïssa. En principi, tots els idiomes oficials poden utilitzar-se al Parlament federal. L’alemany, majoritari, és el que s’utilitza més, mentre que els francòfons utilitzen el francès, i els italians generalment opten per expressar-se en alemany o francès. El romanx té poca presència, però no està en cap cas prohibit. Ara bé, tot i que existeix traducció simultània per l’alemany, el francès i l’italià, no existeix per al romanx, de manera que els diputats que utilitzin aquest idioma no serien entesos per la resta. Totes les lleis es publiquen simultàniament en els tres idiomes principals.
Irlanda
La preocupant davallada de l’ús de l’irlandès a Irlanda –amb només un 1,7% de la població total declarant que en parla diàriament– va ser corresposta amb la seva incorporació com a llengua plenament oficial a la Unió Europea l’any passat. L’irlandès compta també amb l’estatus de llengua oficial a tot Irlanda, juntament amb l’anglès, que és la llengua clarament dominant. Els membres del Dáil i el Seanad, les dues cambres parlamentàries, poden expressar-se lliurement en irlandès, i existeix un servei de traducció simultani a l’anglès per aquells que ho necessiten. La llengua minoritària també s’empra en comissions internes, per a la publicació de lleis i en la comunicació amb el públic.
Montenegro
Fins ara, els exemples que hem mostrat són d’Estats amb més d’una llengua oficial, on una d’aquestes és d’ús clarament reduït, però que, tanmateix, es pot parlar amb total llibertat al Parlament nacional. En canvi, Montenegro és un cas diferent perquè és formalment monolingüe, amb el montenegrí –una variant del serbocroat– com a única llengua oficial. Per altra banda, el serbi, el bosnià, l’albanès i el croat són reconegudes com a “llengües d’ús oficial” per la seva presència regional. El Parlament de Montenegro permet aquesta diversitat lingüística, i els diputats gaudeixen de la possibilitat d’expressar-se en qualsevol d’aquests idiomes, de manera indiferent.
KOSOVO
El cas del Parlament kosovar possiblement encara s’assembla més al que ens trobarem aviat al Congrés dels Diputats. A Kosovo hi ha dues llengües oficials a tot el país, l’albanès i el serbi. El turc, el bosnià i el romaní –amb menys d’un 5% de parlants natius en total– es consideren cooficials només a nivell municipal, en aquelles regions amb una presència notable. Ara bé, malgrat no ser oficials a tot l’Estat –com passa amb el català, el basc i el gallec a Espanya–, l’Assemblea nacional de Kosovo permet als seus parlamentaris expressar-se en qualsevol d’aquestes llengües minoritàries, i existeix traducció simultània per facilitar la comunicació.
Text: John McAulay
Edició interactiva: Laura Cercós
