PRT, 2003

El PRT.

Només 5 pinzellades sobre el que, al meu entendre –i aquí tenim qui em pot corregir-, és el PRT.

1ª.- El PRT no és un partit. És una ONG d’status consultiu a la ONU (entre altres presències).

Però és una ONG que fa política, aquell ‘fer política’ que els partits institucionalitzats sovint no arriven a fer per que es troben prioritzant les urgències de l’administració de la cosa pública i de la competició –més que no pas competència- electoral.

El PRT decidí en el seu moment negar-se a sí mateix la participació electoral coherentment amb els seus principis de transversalitat i eficàcia política, el que no treu –ni molt menys- que l’instrument de la participació electoral el facin servir agrupacions de radicals en llistes pròpies. Així tenim avui 7 eurodiputats radicals per Itàlia, electes al Piemont, Llombardia...

2ª.- El PRT és intransigent en referència als drets i al Dret. I des d’una perspectiva, d’una tradició, anglosaxonna, on els dipositaris de tals coses són els ciutadans –els socis de la societat- i no aquella sobirania –dita nacional- que, de facto i més en el món llatí, el Govern de l’Estat administrat pels partits institucionalitzats concedeix a la població.

Un govern apropiat per una partitocràcia especialment blindada en el cas de l’Estat Espanya a conseqüència, per bé i per mal, de la transició política de fa 25 anys.

3ª.- el PRT és intransigent referència de la no-violència. Però una no-violència a no confondre amb el pacifisme, al que els radicals, des de fa 40 anys, s’han enfrontat i han denunciat no només arguments i mètodes sinó, sobretot, conseqüències polítiques.

La no-violència és un mètode, una estratègia (Pannella potser diria una manera de viure), una manera d’actuar políticament que no proclama sinò que de-mostra un marc ètic.

“La no-guerra no és alternativa a la guerra”, diu la darrera carta oberta sobre Iraq. I és que l’alternativa a la guerra és el ‘sí-pau’, on aquest sí vol dir acció, una acció que –emmarcada pels principis de llibertat i drets de les persones- és el camí per acabar, per reducció a l’absurd, amb la guerra.

4ª.- el PRT practica la trasnversalitat política, definint-se com a transnacional i transpartític.

Si una iniciativa política surt de la seva factoria, no cerca fer-la servir en la competició contra els altres agents polítics, sinó amb els membres de tots ells que comparteixin la proposta.

Partint de que l’eficàcia, l’èxit polític, arriva quan la proposta és assumida per una ampla i determinant base civil. Així arrivà tant la legislació sobre avortament a Itàlia com ha pres cos el Tribunal Penal Internacional.

5ª.- el PRT és transnacional. I, en una de les característiques que més aprecio, no ho proclama, ho fa –veieu-ne sinó la composició del Consell General-. I, si ho fa, és creant els mitjans per poder-ho fer: fa ja una dotzena d’anys, una persona present en aquest sopar se’m presentà amb el software necessari per a que, des del meu vell Mac, pogués accedir a tots els serveis del Partit i em pogués posar en contacte amb tots els radicals del món. Agorà, l’entitat telemàtica del Partit era internet abans d’internet, política del XXI en els 80...

I tots aquests aspectes els acabo resumint en un:

‘radical’ és una manera de fer política,

una manera en que l’exemple de l’acció

mostra directament, com a exemple,

els referents i les propostes del Partit.

Sergio Stanzani, el president del PRT, deia no fa gaire que els estatuts del Partit no són una formalitat, sinó un ‘acte polític’, un ‘contracte polític’ entre el inscrit i el Partit al que don vida i sentit.

Una altra forma de fer política.

Potser LA forma de fer política.

Barcelona, 6-II-03.