*Sobre Habermas*
QÜESTIÓ DE NOMS.
About Habermas. Patriotisme constitucional, patriotisme, patrioterisme i pataterisme.
Una de les idees força pujolianes més antigues, celebrades i alabades fou (és?) la d’”és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. En el moment de la Transició donà molt de sí i serví d’imatge de marca del partit-moviment que ha dirigit, centralitzat i modelat la política a la Comunitat Autònoma de Catalunya.
L’eslògan lliga la condició cultural, l’especificitat, catalana al concepte clàssic de ciutadania, concepte que, en la versió dominant fora del món anglosaxó del liberalisme, remet a una igualtat de drets polítics independent de referències col.lectives, siguin de la mena que siguin. Si més no, teòricament.
A la pràctica, cada govern defineix, al constituir-se, la ciutadania des d’una perspectiva ètica1 pròpia, particular, des de la que s’estructura el sistema de garanties individuals i de relació dels seus2 ciutadans. No hi ha neutralitat igualitària, no perquè sigui un ideal no acomplert per aquella concreta mesquinesa humana, sinó que no la pot haver precisament per la pròpia condició, només culturalment expressable, humana.
Així, mentre que el catalanisme pujolià ha definit un règim3 polític bassat en un patriotisme civil (“...tot aquell qui viu i treballa a “) emmarcat4 però pel seu particular sistema de valors, pel seu específic codi ètic (“és català...”), l’espanyolisme –a la C.A. de Cat.- ha hagut d’adaptar-se a un sistema de garanties que, en alguns aspectes 5 no corresponen amb el propi.
Davant el patriotisme català-pujolià, la pàtria espanyola –condicionada per passats pecats però ja purgant-los via actualització/contextualització, es regenera, Aznar mediant, per mor del “patriotisme constitucional”6. I surten veus, no només pujolianes, sinó també sabinianes, etarres, ..., denunciant que s’estructuri des d’una ètica que nega el respecte (no pas la tolerància) a les ètiques autònomes (o autonomistes?) afiançades en el darrer quart de segle dins l’estat Espanya.
Denunciant allò que, inevitablement per a totes les parts, elles mateixes han hagut de fer per a solidificar-se políticament.
El diàleg entre aquests parti-pris només es pot definir per la seva impossibilitat7, restant la seva conllevància només en mans de la relació de força, de poder, que cada una pugui generar en cada moment.
Amb la tolerància com a mal menor. Que evita el xoc però també8 la possibilitat d’establiment d’una relació de respecte mutuu.
------------------- --------------------- -------------------
Llunyà9 el canvi de paradigma que pugués superar aquest atzucac, reprenc l’eslògan que motivava aquestes ratlles:
Si és “català” tot aquell qui “viu i treballa a Catalunya”...
-la catalanitat és una identitat administrativa de la C.A. de Catalunya?
-en exclusiva?10
-llavors, el permís de residència i treball a la CA de Cat atorga, per se, (la) catalanitat?
-...i si s’hi viu però no s’hi treballa? ...o viceversa?
-i ...
En podriem derivar desenes de pseudo preguntes d’aquesta mena, però no es tracta de plantejar preguntes al que és una resposta11, sinó de buscar la pregunta que la provoca i analitzar sobre quins pressupòsits es fa i si està ben plantejada.
Per a fer-ho, introdueixo com a parèntesi de referència ...
Habermas: Volk, Reich, ..... .
1 “ètic” i “moral” a Habermas, nota peu pàgina.
2 ...
3 duració, excepcionalitat (v. Definició)
4 No podia ser d’altra manera, com queda dit anteriorment.
5 Especialment els relacionats amb la identitat cultural en sentit ampli.
6 La foto del qual la donen, als media, una català (Piqué) i una basca (Díez).
7 Qui la donés, es negaria a sí mateix. Tal és el joc al que han volgut jugar.
8 Paradoxalment?
9 Tant com a països canadencs de l’univers alglosaxó, per exemple.
10 O sigui: si no ets resident a la C.A. de Cat., no pot ser català?
11 La pujoliana.