Alta Judicatura: ni ruptura ni reforma, franquista mig segle després
Jutges de la Unió Europea, alerta amb la justícia espanyola
Jordi Barbeta
Barcelona. Diumenge, 3 de desembre de 2023. elnacional.cat
Didier Reynders, comissari de Justícia de la Comissió Europea, va interferir en el debat espanyol sobre la llei d’amnistia per als independentistes catalans abans que aquesta llei existís. Reynders és un polític belga-valò que segurament no veu amb simpatia les reivindicacions sobiranistes catalanes, que sí solen rebre el suport i la solidaritat dels belgues flamencs. Però més enllà dels prejudicis personals que pugui tenir, és obvi que es va deixar arrossegar per la campanya dels partits de la dreta espanyola, la qual cosa, tot i haver mig rectificat després, el desacredita i de fet l’inhabilita per a qualsevol decisió posterior que prengui si la llei anunciada és finalment aprovada pel Parlament espanyol.
Segurament Reynders i tampoc alguns dirigents de la dreta europea no són prou conscients que contribuir a campanyes partidistes en un conflicte que no és estrictament ideològic, el més probable és que estenguin el conflicte i acabi afectant la pròpia cohesió europea, precisament en un moment especialment difícil de la Unió.
La Unió Europea és un club d’estats amb uns principis fundacionals que preconitzen l’eixamplament de drets i llibertats dels ciutadans i no pas el contrari. Precisament per això, fins ara han estat els represaliats catalans els que han cercat —i han trobat— protecció dels seus drets a les institucions, als tribunals europeus i a organismes internacionals com les Nacions Unides, a banda de diverses associacions de defensa dels drets humans i les llibertats civils.
La resposta espanyola ha estat sempre ignorar les requisitòries externes i afirmar que el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol era un afer intern. Això ha canviat ara quan el govern espanyol i la majoria progressista que li dona suport ha decidit cercar la solució de l’anomenat problema català començant per una amnistia que faciliti la reconciliació. Els mateixos partits de dreta i d’extrema dreta, els menys europeistes de l’arc parlamentari, que sempre han dit que el conflicte de Catalunya amb l’estat espanyol era un afer intern, pretenen ara que sigui la Unió Europea que intervingui contra Espanya amb el pretext de la llei d’amnistia.
Cal que els amics europeus sàpiguen que no és la independència judicial el que està en perill a Espanya, ans el contrari, és la no-independència d’un poder judicial enquistat i decantat el gran problema de la democràcia espanyola
Òbviament l’amnistia posa en evidència tàcitament l’actuació repressiva dels tribunals espanyols, d’alguna manera constatada per tribunals europeus, però la bel·ligerància política del poder judicial espanyol no és tant per l’amnistia, sinó perquè es veuen a venir iniciatives reformistes de la majoria progressista. Així que volen aprofitar l’avinentesa per cercar el suport no només de la Comissió sinó també, i sobretot, del gremi judicial europeu per aturar qualsevol reforma del sistema judicial espanyol que impedeixi consolidar i perpetuar el mateix poder de sempre.
I ho poden fer perquè la dreta i l’extrema dreta espanyola, tant la política com la judicial, tenen un argument que pot sonar molt bé a la resta de països europeus i que espanta més de mitja Espanya, com és la idea que per assegurar la independència judicial el millor és que siguin els mateixos jutges i no els polítics els que decideixin el seu autogovern. Això té sentit per qualsevol país democràtic o que ha fet taula rasa amb la dictadura, com Alemanya o Itàlia, però no per a Espanya, únic país europeu on el feixisme va triomfar, on el dictador va morir al llit, tot deixant el seu llegat “atado y bien atado” especialment en el terreny judicial.
Cal que els amics europeus sàpiguen que no és la independència judicial el que està en perill a Espanya, ans el contrari, és la no-independència d’un poder judicial enquistat i decantat el gran problema de la democràcia espanyola. D’ençà la mort del dictador Franco, el poder judicial va ser junt amb el poder militar el principal obstacle a superar per la democràcia espanyola. Malgrat la nostàlgia franquista i la component conservadora i autoritària de bona part dels membres de les forces armades, segurament gràcies a la integració europea i a l’Aliança Atlàntica el poder militar espanyol ha deixat de ser considerat com una amenaça permanent per a les llibertats dels ciutadans espanyols. Tanmateix, el poder judicial espanyol, que va passar de franquista a demòcrata de la nit al dia, ha estat i continua sent un fre al desenvolupament de drets i llibertats, contrarrestant sovint l’esperit democràtic que va inspirar la Constitució de 1978 i algunes lleis posteriors.
L’any 2019 i no pas el segle passat el Tribunal Suprem espanyol va dictar una sentència reconeixent el General Franco com a cap d’estat des de l’1 d’octubre de 1936, és a dir, legitimant el cop d’estat del 18 de juliol anterior contra la República legal i legítimament constituïda.
A Espanya un jutge controvertit ha estat Baltasar Garzón i especialment ho va ser a Catalunya. El Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya en concloure que joves independentistes catalans havien estat torturats durant la instrucció dirigida per Garzón. Per aquest escàndol, Garzón va quedar impune, però, en canvi, va ser suspès i expulsat de la carrera judicial pels suposats excessos en les investigacions de la trama de corrupció del Partit Popular... i per la seva obstinació a investigar els crims del franquisme.
La defensa dels símbols franquistes pels tribunals espanyols arriba sovint a resultar grotesca. Van prohibir canviar el nom del carrer dedicat al general Millàn Astray, el feixista més orgullós, cap de l’oficina de propaganda de Franco i autor de la frase “¡Viva la muerte!”. Tampoc s’ha pogut modificar per sentència judicial el nom del carrer dedicat als Caídos de la División Azul, els voluntaris espanyols que es van incorporar a l’exèrcit nazi.
I juntament amb els gestos simbòlics hi ha també actituds determinants del comportament de la justícia a Espanya. Els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges, porten cinc anys amb el mandat caducat contravenint la Constitució. El Partit Popular té quota de bloqueig i es nega sistemàticament a pactar la renovació. Bé, el PP i també els membres del consell que es mantenen atrinxerats, perquè podrien renunciar i no ho fan. Els arguments del PP solen canviar però el darrer era democràticament diàfan. No acceptava incorporar membres del consell proposats per segons quins partits polítics amb representació parlamentària.
A proposta espanyola, la Unió Europea haurà de decantar-se per primera vegada entre els que reivindiquen més drets i llibertats o els que reclamen major contundència repressiva
El cert és que el CGPJ pràcticament només es renova quan el Partit Popular pot imposar la majoria conservadora. Una excepció va ser quan governava el socialista José Luís Rodríguez Zapatero i el PP va acceptar la renovació a canvi que el president fos Carlos Dívar, un magistrat ultraconservador que al cap de pocs anys va haver de dimitir quan es va descobrir que feia viatges de plaer a càrrec de fons públics.
A Espanya, la impunitat dels jutges és gairebé una norma, no escrita però sistemàticament practicada i alguns errors judicials compten com a mèrits per promocionar-se. Espanya va ser condemnada pel TEDH per la sentència que va dictar com a ponent el magistrat Manuel Marchena contra el president del Parlament Basc, Juan Maria Atutxa. A continuació va ser promocionat a president de la sala penal.
El Partit Popular va intentar després promocionar Marchena a president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial però l’operació va fracassar quan va transcendir el comentari de whatsapp d’un responsable polític de la dreta que assegurava que amb Marchena tenien controlada la sala penal del Tribunal Suprem, la que havia de tractar els casos de corrupció del partit.
A l’Audiència Nacional treballa un jutge del qual no escriuré el nom per evitar represàlies —amb els jutges millor no tenir plets— que s’ha especialitzat a exculpar dirigents del PP acusats de corrupció i adoptar una actitud bel·ligerant amb polítics d’altres partits que després han quedat en no res. No es veu manera d’aturar-lo, continua practicant el que juristes i polítics han qualificat de lawfare, però el consell del poder judicial espanyol s’està plantejant emparar-lo.
El president del Fútbol Club Barcelona, Sandro Rosell, va estar empresonat durant dos anys sota diverses acusacions formulades per la instrucció de la jutgessa Carmen Lamela. Un cop celebrat el judici oral, Rosell i els altres acusats van ser absolts. L’error de la jutgessa no va impedir que a continuació fos promocionada a magistrada del Tribunal Suprem, precisament a la sala penal. Un comissari de policia i agent del CNI ha declarat que l’ascens era el premi que li van prometre a canvi de mantenir Rosell a la presó.
És important que tota aquesta realitat espanyola es tingui en compte sobretot en l’àmbit judicial europeu quan es defensa que els jutges s’autogovernin ells sols. També cal que els diputats del Partit Popular Europeu i del Grup dels Liberals siguin conscients que en aquest cas donar suport als correligionaris espanyols té conseqüències específiques més enllà d’un quid pro quo. Recordin que el Partit Popular espanyol, a diferència dels seus homòlegs es va abstenir en l’activació de les sancions a la Hongria de Viktor Orban. I recordin sobretot que l’esperit fundacional de la Unió Europea és eixamplar drets i llibertats.
Catalunya sempre ha estat l’avantguarda europeista d’Espanya. Sempre els catalans han confiat que la integració europea seria la manera de superar el plet amb l’Espanya castellana. També cal dir que l’esquerra espanyola sempre ha estat la més europeista atès que confiava més en els principis europeus que amb la tradició política autòctona. Per raons òbvies.
Els catalans represaliats han demanat protecció als seus drets fonamentals davant la repressió que consideren injusta, mentre que la dreta espanyola, política i judicial, fins i tot cercant terroristes de sota les pedres i sense trobar-los, reclama el suport a una major contundència repressiva. És quelcom que no ha passat mai des dels temps d’Adenauer i De Gasperi.
