"1812 i el segle de les llums", Luis Racionero

Es compleixen aquest any dos segles des de la signatura de la Constitució liberal de les Corts de Cadis mitjançant la invasió napoleònica que, si ben va ser l'enemic que va posar cèrcol a la ciutat, va ser també la influència filosòfica que fes possible la primera Constitució liberal a Espanya després de l'edat mitjana en què van existir tant els Comuneros de Castella com les Corts de Catalunya. La Carta Magna de 1812 espanyola va ser producte del Segle de les Llums.

Per què ens fascina el segle XVIII?, es preguntava Lytton Strachey mentre llegia i ressenyava les cartes de Horace Walpole, analitzava el tedi de madame Du Deffand o la passió de Mlle. De Lespairasse. Ell mateix se sorprenia: “La seva qualitat més irritant, aquesta sorprenent autosuficiència és el que ens el fa tan atractiu”. Era una època que tenia un cànon per a l'art: les tres unitats en teatre, l'harmonia en música, els ordres clàssics en arquitectura; tenia una filosofia basada en la raó i una ciència empírica basada en les matemàtiques; tenia un sistema polític injust, despòtic i repressiu, però amb normes molt clares; finalment tenia un codi de modals elaborat, refinat, estricte, només per a les classes altes, que vivien a costa dels altres.

D'això últim va sortir la Revolució, que va mametre tota la resta. Amb totes les llibertats adquirides des de llavors: drets per a tots, estat del benestar, pluralisme, respecte a les minories, solidaritat, hem millorat immensament la societat respecte a aquell segle, però ens falta una mica d'aquella autosuficiència, d'aquell ordre en l'estètic, d'aquella seguretat. Trobem a faltar el seu cànon de gust, el seu ordre, la seva claredat, la seva serenitat però no el seu despotisme ni les seves desigualtats. Per ventura el desconcert actual és el preu que s'ha de pagar per la societat oberta que ara gaudim?

Els romàntics van trencar el cànon, transgrediren el sentit comú del realisme clàssic, van eclipsar la raó amb l'ombra llunar de l'emoció. El segle de les llums va cedir el pas al segle de les revolucions: la francesa, la comuna, la unificació d'Itàlia i Alemanya, la independència de Grècia, malgrat la qual cosa Stendhal es lamentava que després de la caiguda del meteor Napoleó el segle havia perdut intensitat i, per descomptat, emoció. El XIX va ser el segle burgès malgrat les seves revolucions que solien quedar-se en revoltes. A Espanya ja no diguem: l liberals contra monàrquics, carlistes contra isabelins, alçaments contra pronunciaments i tots afusellats o exiliats.

Espanya no estava preparada per rebre la constitució burgesa de França, ni els Drets de l'Home; seguien vigents la monarquia i la Inquisició. La distància mental de França a Espanya en 1812 és la que va entre dos personatges claus d'aquest moment: Talleyrand i Fernando VII.

La trobada impensable entre dues personalitats tan dispars es va deure a un rancuniós capritx de Napoleó. El 1808
Bonaparte, per mitjà de Godoy i el canonge Escoiquiz, va aconseguir que Carlos IV i el Príncep d'Astúries, futur Fernando VII, renunciessin al tron i el deixessin a la família Bonaparte. Com va poder perpetrar-se grandària despropòsit és una cosa que no cessarà de preguntar-se qui rellegeixi els detalls d'aquest patètic assumpte, tan humiliant com grotesc: Godoy, la reina, el canonge, Bonaparte, que es va portar la millor part i Fernando VII que va acabar presoner de Napoleó al chateau de Valençay, propietat de Talleyrand. Allí tenia reclosos i controlats Napoleó als infants d'Espanya, hostes de Talleyrand, príncep de Perigord, però oficialment de Benevent. Talleyrand va donar ordres que la seva dona, la bella indiana de Madras, s'ocupés de les distraccions i jocs dels prínceps, cosa que va haver de complir amb tal excés de zel que, quan Napoleó va veure a Talleyrand, li va dir per ferir-lo:

–He sentit que Mme. de Talleyrand ha intimat amb el Príncep d'Astúries

–Així és, Sire, és una notícia que no us he comunicat perquè no afegeix gens a la vostra glòria, ni a la meva.

Res més dispar que les personalitats de Tayllerand i Fernando VII. Obcecat, curt, rancuniós i incult, aquest; clarivident, intel.ligentíssim, sinuós i refinat el francès. Els infants d'Espanya amb el seu tutor el duc de Sant Carlos ho van passar bé en el seu tancament de Valençay fins que Nelson, Wellington i la ceguesa de Napoleó ficant-se a Rússia els van retornar el tron després del Congrés de Viena. Però com diria el propi Talleyrand: “Els Borbó no han oblidat res, ni han après res”, de manera que Fernando VII quan va tornar a Espanya va abolir la Constitució de 1812 i va reprendre l'absolutisme, recolzat, quan va ser necessari, pels “cent mil fills de Sant Lluís” que va ser la legió estrangera francesa que ens va enviar la “Santa Aliança” quan els lliberals espanyols es van revoltar per reclamar una monarquia constitucional i fins i tot una república.

D'aquelles pols aquests llots. Espanya és un país sense tradició democràtica, que podia haver començat en 1812, però va ser abolida pel sinistre Fernando VII. Ara tenim democràcia des de 1977, uns trenta-cinc anys, contra els dos-cents que haguéssim tingut de no intervenir l'infaust Fernando VII. Què havia de pensar Talleyrand d'aquell totxo? Potser que la llegenda negra tenia una mica de raó.

18-III-12, Luis Racionero, lavanguardia