"fòrum XII-93" + "diversitat & Veritat"

FORUM 4,5,6 DE DESEMBRE DE 1993.

Ja no podem ser més Frank Zappa del que som,

però farem per tal de mai ser-ho menys.

La Zona Oberta no és una zona oberta. Pel sol fet de constituir-se esdevé tancada. Zona Oberta no diu del que és sinó d’alló que vol ser (i que, un cop aconseguit, la dissoldria).

Contra el Passat, des de la tradició.

Només sap de les seves arrels aquell qui es troba estrany arreu.

Indiferència (Arcadio) és Suspensió de judici (Octavi)?

Parlem d’altres cultures com si Occident no les hagués lligat al seu carro. Totes són ja també, encara que no només, Occident.

-------><------ = <------------> ?

Diferència, diversitat,... necessària distinció!

El Individuu i la Identitat són, personal i col.lectivament, la Modernitat.

“El problema de l’aportació europea (a Àfrica) és l’Estat-Nació”(Mbui). Individuus sense Identitat, només amb pertinences.

...

El Racionalisme és una clau, molt tendra i poc desenvolupada, però és la habitual per a fer-nos mútuament entenedors. N’hi han d’altres, que, per definició, són arracionals, la gran dificultat de les quals és el feble, menor o inexistent domini que en tenim. En qualsevol cas, és inacceptable el discurs irracional, perquè no és clau, sinó negació de clau; no és divers sinó excloent. (Altra cosa és que qualifiquem d’irracionals discursos arracionals.)

Davant la Igualtat, InDiferència.

Durant aquests tres dies, ha estat en els moments en que he perdut la indiferència quan m’ha temptat la negació de la diversitat...

Les rajoles amb les que està pavimentat l’Infern estàn fetes d’honestetat en brut.

No pots criticar alló que no saps, però sí alló que desconeixes.

Responsabilitat. De qué?, de qui?, davant qué?, davant qui? De donar?, d’oferir?, de mostrar?, d’amagar?, de prendre?

Djihad, kampf,...

No distingim religiós de sacre.

Si tota la penya occidental que s’en va a ajudar al Tercer Món es quedés aquí (menys dur, però segurament més difícil), potser augmentaria la possibilitat i quantitat de reconducció o recanvi d’aquesta Modernitat que tants problemes causa al Tercer Món. (I, en molts casos, els pobres Pobres s’haurien estalviat una plaga pitjor que les deu d’Egipte.)

És possible un respecte no generós?

“...la sustitución del hombre como ser social por el hombre como individuo fue posible porque el cristianismo garantizaba al individuo en cuanto ser moral...

...entre hombres y no-hombres se trata de un asunto de propiedad: Dios ha dado la Tierra a la especie humana para que se la apropie, y de manera homóloga el hombre es, en el segundo Tratado (de Locke), la obra y la propiedad de Dios. En cuanto a los hombres, no hay entre ellos diferencia inherente, no hay jerarquía: todos son libres e iguales a los ojos de Dios, y ello tanto más cuanto que toda diferencia de estatuto tendería a coincidir con una propiedad del uno sobre el otro... este orden es muy simplificado, empobrecido y endurecido en comparación con las jerarquías celestes y terrestres de antaño; está centrado en la solidificación y unificación de la especie humana opuesta al resto de la naturaleza o de los seres terrestres, es decir en un dualismo del hombre contra la naturaleza garantizado por la referencia última al Creador...

...relación no significa comunidad...” (Dumont)

----------------------------------------------------------------------- 

“El único que es único” (JB). L’únic només pot existir en tant que tot esdevingui únic, que tot sigui igualment únic. (1-XII-93)

El in.dividuu (in/divisible) és una expressió mono-téica, uni-vérsica. La diferència universalitzada no és més que repetició; així els individuus són tots iguals precisament en que tots són diferents. Com distinguir-los quan la diferència esdevé llur identitat?

No Progresisme, no MonoTeisme, no deTerminisme, però sí, inevitablement uniVersalisme. (3-XII-93)

FORUM 21-22 DE MAIG DEL 94.

La democràcia només pot ser universal pràcticament si no pretén ser-ho ideològica ni geogràficament, i postula el pluralisme tant intern com extern (quan el dit assenyala la lluna,...).

En altre época podien interessar només les diferències humanes, és a dir, les que tenien un valor exemplar i resultaven adaptatives. Però en una época com la nostra on tot, començant per la generalització del comerç i de la informació, tendeix a afavorir la homogeneïtat i el domini de la mitjanía, en aquesta época és desitjable i fructífer en sí mateix que els homes i els grups siguin distints, peculiars, excèntrics fins i tot.

La diversitat és im-practicable. És impossible de viure, ja que, si hi arrives, pel mateix fet deixa de ser-ho.

Repetesc: dir monoteisme és enunciar una redundància.

Feeling, factum, cogitum (triunitària i circularment -?-).

La ingerència: inacceptable però consubstancial.

Quin marc, quines condicions, quins límits té la ingerència? Es pot parlar d’ingerència sense delimitar l’alteritat?

Hi pot haver una ingerència indiferent? No és la indiferència, també, una ingerència? No és precisament la diferència el que pot establir la no-ingerència i, per tant, possibilitar l’actitud indiferent -envers els altres, previs inherents a aquesta-? (De qué estem parlant?)

La indiferència és una actitud igualitària? Quina alteritat planteja? Quina relació manté amb la diferència? La mateixa que amb la diversitat? O que amb la distinció? O és una distinció? És un universal? És cognoscible?

Distinció és a alteritat el que identificació a identitat. La distinció pot ser comparada amb la diferència, a no ser que aquesta darrera es consideri com la propietat del objecte; llavors, la distinció és l’acte cognoscitiu del subjecte que estableix la diferència. La diferència només pot ser reconeguda partint d’un fons de semblança que li serveix de suport. Així, al postular que la diferència i la semblança són relacions (apreheses i/o produïdes pel subjecte cognoscent) susceptibles de ser reunides i formulades en una categoria pròpia, la d’alteritat/identitat, es pot constituir com un model lògic l’estructura elemental de la significació. La aprehensió complexa i concomitant de la semblança i de la diferència constitueix, per tant, la condició epistemològica prèvia per a l’aparició del sentit.

La doctrina vincula als individuus a certes menes d’enunciació i, com a conseqüència, els en prohibeix qualsevol altre; però es serveix, en reciprocitat, de certes menes d’enunciació per a vincular als individuus entre ells, i diferenciar-los per això mateix dels altres. La doctrina efectua una doble submissió: la dels subjectes que parlen als discursos, i la dels discursos al grup, si més no virtual, dels individuus que parlen.

Escapar realment a la Veritat suposa apreciar exactament el que costa separar-se’n; això suposa saber fins a quin punt la Veritat ens és posseïda; això suposa saber el que encara és veritable en allò que ens permet pensar contra la Veritat; i mesurar fins a quin punt el nostre recurs contra la Veritat és potser encara una astúcia que ella ens oposa, i al terme del qual ens espera, immòvil i a altre lloc.

...en la força ética del significant el subjecte, la temible i pétria individuació culpabilitzadora de l’Occident, es dilueix, es difumina, desapareix.

...tot recipient no deixa filtrar més que allò que conté.

Amb la col.laboració de: A.J.Greimas, M.Foucault, J.Stuart Mill, X.Rubert de Ventós, Ibn Arabí, I.Kant, A.García Ortega, ... i teva.

Rafel Villaró Bastons

Barcelona, 24-V-94.