minories, oficialitats, mediacions, ...

22-10-23, vilaweb

Representants dels governs dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea es reuniran demà a Luxemburg per assistir a una altra sessió del Consell d’Afers Generals amb l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec novament a l’ordre del dia. La qüestió ja es va tractar ara fa un mes, però abans de la reunió ja es veia clar que no tenia el suport unànime dels governs i es va retirar de la votació per estudiar-ho amb detall i donar respostes als dubtes dels altres executius. Tanmateix, si a l’ordre del dia de la reunió del setembre l’oficialitat apareixia amb la previsió de ser adoptada, a la de demà apareix simplement com a “informe d’evolució”. És a dir, els ministres intercanviaran impressions sobre els avenços fets durant aquest mes, però, si no hi ha cap sorpresa, tornaran a deixar per a més endavant la votació sobre l’oficialitat.

 

 

De fet, a la reunió preparatòria del Consell d’Afers Generals, el conegut com a COREPER II (Comitè de Representants Permanents de la Unió Europea), es va passar de puntetes sobre aquesta qüestió. Fonts comunitàries apunten que si bé es va anunciar que en la reunió de demà s’exposaran oralment els avanços fets, no hi van dedicar gaire temps i cap dels delegats dels diferents països no hi van intervenir.

En la conferència per a detallar les condicions de Junts per a la investidura de Pedro Sánchez, Carles Puigdemont va parlar de la importància que el català fos reconegut com a llengua oficial europea el 19 de setembre; però després de l’ajornament de la votació no va estripar les cartes i fins i tot va agrair al ministre espanyol José Manuel Albares l’esforç fet per al català. Tanmateix, va deixar clar al govern espanyol que no es podia adormir i que no podia perdre el temps a l’hora de convèncer els altres governs. No va posar cap data límit, però en privat fonts de Junts van indicar a VilaWeb que l’aprovació de l’oficialitat del català és una condició per a la investidura, que ha de ser abans del 27 de novembre. I en aquest calendari estret solament hi cabien dues dates: demà o a la reunió del 15 de novembre, la darrera abans de la convocatòria automàtica de noves eleccions.

 

 

Al setembre, Albares va mirar de fer-se perdonar davant l’independentisme català fent públic que, arran dels dubtes dels estats, havia proposat que el govern espanyol assumís el cost de les traduccions i que, si fer oficials tres llengües de cop implicava massa trasbals, es prioritzés el català perquè tenia més parlants que l’èuscar i el gallec i hi havia una reivindicació d’oficialitat molt més sostinguda en el temps. Puigdemont li va comprar la proposta, però caldrà veure com reacciona si, tal com és previst, la reunió de demà acaba amb una nova puntada de peu endavant i sense cap data segura per a l’aprovació. Més encara tenint en compte que el PSOE dilata l’anunci de l’amnistia i que ja ha impossibilitat que sigui aprovada abans del ple d’investidura. Ara, en tot cas, l’independentisme s’haurà de conformar, a tot estirar, amb el començament de la tramitació i una defensa pública de l’amnistia per part dels socialistes que els faci difícil de virar el discurs.

 

 

Tornant a l’oficialitat del català, aquestes darreres setmanes tant els governs català i espanyol com la Plataforma per la Llengua han estat en contacte amb tots els governs dels estats membres per escoltar-ne els dubtes i resoldre’n les reticències. I els governs els han escoltat i han atès els arguments. Amb alguns països –com ara Irlanda i Eslovènia les postures són molt pròximes i es dóna per fet el suport a la proposta. En canvi, d’ençà d’un primer moment, Suècia i Finlàndia van aixecar la veu com a portaveus del pol reticent, preocupats especialment per si l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec causava un efecte dominó i unes altres llengües europees no oficials demanaven el mateix estatus. En el fons, s’hi interpreta una preocupació euroescèptica per unes mesures que compliquin encara més la burocràcia europea, quan molts sectors de les seves poblacions demanen de simplificar l’estructura institucional.

El govern francès d’entrada es pensava que podia ser un impediment pel seu caràcter jacobí i perquè dues llengües de les tres que es volen fer oficials –el català i l’èuscar– són parlades dins el seu estat, però durant les converses diplomàtiques s’ha vist que no ho veuen tan negatiu per als seus interessos per a vetar la proposta i malmetre les relacions amb el govern espanyol. Al setembre, la secretària d’estat d’Afers Europeus i Estrangers francesa, Laurence Boone, va respondre als periodistes que no tenien por de les conseqüències i que ajudarien l’estat espanyol en aquesta qüestió.

Amb la qüestió econòmica resolta per la contribució extraordinària del govern espanyol, una de les claus més importants en l’argumentari per a persuadir els governs reticents és l’especificitat del català. Un cas singular a Europa –al costat de l’èuscar i el gallec– d’una llengua oficial en un estat membre, però que no ho és a la Unió Europea en peu d’igualtat amb el castellà. Hi ha més països amb llengües minoritzades, però no tenen ni la potència del català, amb vora deu milions de parlants, ni el suport institucional. En aquest sentit, és molt important que d’ençà del setembre també es pugui parlar en català al congrés espanyol, atès que no s’hauria entès una petició d’oficialitat europea mentre el parlament espanyol el marginava.

Demà serà molt important de veure com es posicionen els representants de cada estat quan arribin a la reunió i si han canviat de parer respecte del mes passat; i també què en diuen quan en surtin. També serà clau escoltar les paraules d’Albares, que al setembre va vendre com un gran triomf i un compliment dels acords el fet que s’hagués començat el procés d’oficialització malgrat que l’ajornament el deixava en el laberint de la burocràcia europea i els grups de treball. D’aleshores ençà, no n’ha parlat gaire més, i a la darrera conferència de premsa que va fer es va limitar a dir: “La proposta és feta i avancem amb els estats membres perquè la mesura sigui una realitat tan aviat com sigui possible.”

Pel govern català, l’aprovació no va lligada a la investidura de Sánchez i, si bé veuen clar que la dependència parlamentària envers l’independentisme ha creat una situació òptima per tirar endavant l’oficialitat, tampoc no veurien com un terrabastall que l’aprovació arribés passada la investidura. Això sí, sempre que acabi arribant, perquè una vegada Sánchez fos investit desapareixeria la pressió al govern espanyol per continuar convencent els socis europeus.