*La mort en/de Foucault*, Santiago Pich
*La mort en Foucault*, Santiago Pich
117
LA MORT EN FOUCAULT
I LA MORT DE FOUCAULT:
PARRESIA, BIOS I LOGOS
SantiagO picH
Universidade Federal de Santa Catarina (UFSC)-Brasil
La mort va ser un tema sempre present en l’obra del pen-
sador francès Michel Foucault. Prova d’això és que en la
dècada de 1960 la qüestió és abordada tant en els estudis
dedicats a les ciències de l’home com en aquells treballs
que tracten de la biomedicina, que van tenir com a objec-
te la bogeria –o la relació raó/no-raó– i la clínica mèdica.
Posteriorment, en el marc de la genealogia del poder de-
senvolupada al llarg de la dècada de 1970, la mort entra-
rà en escena novament, destacant-se en la tematització del
biopoder. En aquest cas, com una marca constitutiva de la
inversió del principi de sobirania: el deixar viure i el fer
morir es transmuta en fer viure i deixar morir (Foucault,
1991, 2000). A partir d’aquest moment, la mort és allò que
no s’ha de deixar sobrevenir perquè la vida pugui ser con-
trolada i regulada, tant en l’àmbit individual (poder discipli-
nar – cos-individu), com pel que fa a la població en general
(biopolítica – cos-espècie). No obstant això, donar mort (o
deixar morir) també es converteix en un imperatiu, però en
nom de la vida. Tot allò que constitueixi un perill per a la
vida biològica de la població ha de desaparèixer. Per tant,
la mort està a la base de la manera en què la vida és ob-
jecte de tutela, control i govern en les societats occidentals
modernes. Finalment, ja en els últims anys de la seva vida,
la mort torna a ocupar un nou espai en l’obra de Foucault,
però aquesta vegada de la mà del concepte de parresia. En
Col·loquis de Vic XXIV - La mort, 2020, p. 117-124
118
aquest cas, la constitució del subjecte ètic, que resulta de la
cura de si mateix, és realitzada sota la condició de l’exercici
de la paraula franca, del franc parlar, de la paraula verita-
ble que és aquella que posa en joc valerosament l’ésser del
subjecte que l’enuncia, exposant-lo al risc, fins i tot de la
mort (Foucault, 1994, 2010). És sobre el darrer aspecte de
l’obra de Foucault que centrarem la nostra atenció: el de la
parresia, el del coratge de la veritat. I en particular en la
interpretació que el nostre autor duu a terme de la parresia
socràtica o ètica i la seva relació amb la mort i la cura de
si (epiméleia), a partir de l’anàlisi del cicle de la mort de
Sòcrates (Foucault, 2010).
La parresia, Sòcrates i la mort
D’entrada cal dir que el concepte de parresia esdevé fo-
namental en el pensament de Foucault dels anys de la dè-
cada de 1980. En el curs dictat al Collège de France l’any
acadèmic 1982-1983, titulat El govern de si i dels altres, el
nostre autor s’ocupa de delinear esquemàticament el nucli
del concepte, que anirà prenent diferents expressions, a sa-
ber: la parresia política (exemplarment situada a l’era d’or
de la democràcia atenesa), la parresia ètica (el personatge
emblemàtic és Sòcrates) i la parresia cínica (que serà ana-
litzada per Foucault a partir de Diògenes i Crates). Es pot
afegir que en l’àmbit de la parresia, el que confereix valor
de veritat a l’enunciació és el reconeixement del subjecte a
partir de la seva exemplaritat ètica, conquerida per la forma
que ha donat a la seva vida i que pressuposa fer valer la
seva llibertat, sobretot quan el subjecte que parla franca-
ment i coratjosament i actua per tal que la seva enunciació
reflecteixi i romangui reflectida en la manera en què viu
(Foucault, 2009). Pel que fa al curs El govern de si i dels
altres (1982-1983) és dedicat, principalment, a caracteritzar
la parresia i en particular la parresia política. Ja en el curs
119
següent, El govern de si i dels altres II: el coratge de veritat
(1983-1984), s’observa un desplaçament de la parresia po-
lítica cap a les parresies ètica i cínica. El que ens interessa
en aquest punt és entendre aquest desplaçament i centrar la
nostra mirada analítica en la parresia ètica, encarnada, com
hem dit, en la figura de Sòcrates, i interpretada a partir del
procés que el va sentenciar a mort.
Abans de continuar, convé fer un breu parèntesi per si-
tuar aquesta temàtica a la vida de Foucault. En el moment
d’impartir el curs, Foucault ja coneixia la seva malaltia. Pro-
bablement era conscient de ser VIH positiu, tenia la SIDA,
o almenys ho sospitava (vegeu Defert, 2014 i Veyne, 2009).
Era conscient que el seu fràgil estat de salut podria portar-lo
a una mort no molt llunyana. Per aquest motiu treballava in-
tensament en els seus llibres (volums 2 i 3 de la Història de
la sexualitat) i en el ja esmentat curs al Collège de France
(l’últim que dictaria). De manera que, parlar de Sòcrates i la
seva mort era parlar, en el fons, de la mort i la filosofia, de
la filosofia que Foucault havia practicat.
A les sessions dels dies 15 i 22 de febrer de 1984, Fou-
cault es va dedicar a analitzar el que ell anomena el cicle de
la mort de Sòcrates. Per caracteritzar el pare de la filosofia
clàssica grega, el pensador francès entén que Sòcrates és
aquell que prefereix morir abans d’abdicar del dir veritable,
és a dir, aquell que accepta valerosament el joc de la veritat.
No obstant això, no ho fa en l’àmbit polític, sinó en el joc
de la interrogació irònica (Foucault, 2010). La contribució
socràtica a la polis té a veure amb la possibilitat d’ajudar els
altres a tenir cura de si (epiméleia heautou), a no oblidar-se
de si mateixos. Aquest és justament el repte que aborda du-
rant el judici que es va dur en contra (i que culminarà amb la
seva mort): evitar que els seus acusadors, per ser tan hàbils,
el portin fins i tot a oblidar-se de si mateix, a deixar de tenir
cura de si. Un tenir cura de si mateix que té com a objecte
l’ús de la simplicitat de la paraula en parlar, sense adorns,
120
de la paraula veraç, d’una parresia que ens conduirà a «(...)
la veritat de nosaltres mateixos.» (Foucault, 2010, p. 89).
No debades, Sòcrates és la figura que permet articular veri-
tat, coratge i vida (i mort). Encertadament, Gros (2010) as-
senyala que en l’anàlisi que Foucault fa de Sòcrates el porta
a la confluència de dos conceptes centrals de la seva obra
de la dècada de 1980: la epiméleia (la cura) i la parresia (el
parlar franc).
No és la por a la mort, sinó la salvació de si mateix i de la
política atenesa el que configura aquesta nova forma de par-
resia de caràcter ètic. Aquesta es diferencia de la parresia
política en canviar l’objecte, ja que mentre aquesta trobava
la seva substància en les decisions preses pels membres de
l’assemblea, l’ètica se sustenta sobre la forma de vida i la
cura de si que tenen o haurien de tenir els ciutadans lliures
que viuen a la polis i participen de les decisions de l’assem-
blea.
La mort de Sòcrates és el moment culminant de la par-
resia ètica, de tal manera que a Foucault li interessa fer una
relectura d’aquest esdeveniment decisiu, i usa ara el con-
cepte de parresia (i de cura de si) com a clau interpretativa.
També resulta pertinent assenyalar que un element impor-
tant en l’anàlisi foucaultiana (gairebé un a priori interpreta-
tiu) estreba a situar la mort socràtica, o el cicle de la mort
de Sòcrates, en el registre de la filosofia que té el concepte
de vida com a horitzó i, més en concret, en relació amb el
problema de la cura de si i de la parresia. En aquest context,
una escena present en el Fedó adquireix particular rellevàn-
cia: després de preferir la condemna a morir ingerint cicuta
que acceptar doblegar-se i reconèixer com a veritables les
falses acusacions que se li han fet, Sòcrates demana als seus
deixebles que no s’oblidin, que no descuidin de fer l’ofrena
del gall a Asclepi, el déu de la cura, de la medicina. L’inter-
rogant que obre aquesta escena és el motiu de la petició de
Sòcrates. Entenem que aquest punt de partida és significa-
121
tiu, atès que al pensador francès li interessa deconstruir la
interpretació tradicional, a saber: que la mort de Sòcrates li
representa a ell mateix l’alliberament de la vida, entesa com
una malaltia.
Tot cercant una lectura diferent de la tradicional, el
pensador francès troba una interessant possibilitat en la in-
terpretació de l’escena esmentada elaborada per Georges
Dumézil en el llibre Nostradamus. Sòcrates (1984). En
aquest text, l’historiador de la mitologia presenta una inno-
vadora comprensió del gest socràtic i demostra que la lectu-
ra tradicional és una interpretació incorrecta del problema.
En la seva anàlisi, la petició de fer un sacrifici a Asclepi
només es justifica perquè aquest (Asclepi) ha curat/salvat1
algú, és a dir, Sòcrates, que sent la imperiosa necessitat de
complir amb el ritu. El pare de la filosofia occidental no ha
portat una vida com si aquesta fos una malaltia, de manera
que la mort no pot ser la seva cura. El que guareix l’ànima
és la seva relació amb la veritat, així com el cos es manté
saludable quan se segueix l’orientació dels mestres de gim-
nàstica, que posseeixen el coneixement veritable sobre el
règim físic adequat. Les opinions que no passin pel judici de
la raó porten a la deterioració, a la corrupció i la destrucció
de l’ànima, motiu pel qual tenir cura de si és la forma de cu-
rar-se/salvar-se. Pot suposar-se llavors que la malaltia, per a
la curació de la qual es deu un gall a Asclepi, és justament
aquella de la qual Critó s’ha guarit quan, en la discussió
amb Sòcrates, va poder emancipar-se i alliberar-se de l’opi-
1. Hem escrit curat/salvat per recuperar la indissociabilitat que en la
paraula grega sotérios (σωτήριον) tenen aquests termes, guarir i salvar,
així com la llarga tradició d’implicació entre filosofia i medicina entre els
grecs, que pressuposa la indissociabilitat entre cos i ànima. Curar-se no
és restablir un funcionament orgànic a la seva lògica normal, sinó que és
tenir cura de si mateix, i en primer lloc de l’ànima, però també del cos, i
fer-ho a partir d’una orientació racionalitzada de la conducta.
122
nió de tots sense distinció, d’aquesta opinió capaç de cor-
rompre les ànimes, fundada en la relació de si mateix amb
la veritat. La salut de l’ànima és la cura del pensament (i les
representacions) segons el logos, segons el bon raonament.
D’aquesta manera, Foucault, seguint l’anàlisi de Dumézil,
entén que el camp general de les pràctiques gregues on pas-
sa el sacrifici a Asclepi és el de l’epiméleia, el de la cura
(Foucault, 2010).
En aquesta mateixa línia de reflexió, Sòcrates és aquell
que exerceix el paper d’un terapeuta, aquell que s’ocupa i
té cura de si mateix i dels altres, en la mesura que els incita
a ocupar-se de si mateixos: «epimelesthai aretés: cal que
s’ocupin de la seva virtut» (Foucault, 2010, p. 128). Tot
reforçant la idea anterior, Foucault presenta de la següent
manera el seu argument sobre la malaltia de la qual Sòcrates
s’ha curat: «Però aquesta malaltia és aquella de la qual un
és capaç de curar-se quan s’ocupa de si mateix i pot tenir
aquesta sol·licitud amb si mateix que el porta a saber què
és la seva ànima i com està lligada a la veritat» (Foucault,
2010, p. 129). Per tant, Asclepi és aquest Déu que ajuda a
salvar-nos/curar-nos quan tenim cura de nosaltres mateixos.
Les paraules finals de la segona hora de la sessió del dia
22 de febrer de 1984 són eloqüents sobre el lloc en l’exis-
tència, en el bios del professor Foucault de tot el que havia
dit: «Això és tot. Aquesta vegada, doncs, he fet el que havia
promès, acabar amb Sòcrates. Com a professor de filosofia,
cal fer almenys un cop a la vida un curs sobre Sòcrates i la
seva mort. Fet. Salvate animam meam» (Foucault, 2010, p.
168). Veiem en aquestes culminants i testamentàries parau-
les una demarcació del lloc que va tenir l’estudi del cicle de
la mort de Sòcrates en la vida filosòfica de Foucault.
123
Conclusions
Segons Gros (2010) el curs sobre El coratge de la ve-
ritat és considerat com un testament filosòfic de Foucault
perquè constitueix el moment final en què l’autor francès
fa un moviment d’afirmació d’un concepte de filosofia
amb el qual s’identifica. Des de finals de la dècada de
1970 (precisament el 1978) s’observa en les seves refle-
xions la preocupació d’elaborar un concepte de filosofia
que impliqui èticament el filòsof (o a qui pensa) en allò
que pensa, tenint a la vida i a qui l’habita com a objectes
privilegiats (Foucault, 1995). Així les coses, l’exemple
de Sòcrates és emblemàtic en el sentit de ser aquell que
dona forma a la pròpia vida a partir del concepte, concep-
te que es torna cos, que es torna vida, i es torna vida de
tal manera que, en la seva radicalitat, accepta exposar-se
a la mort i, amb aquest gest, salva i cura a qui pensa. Sal-
vate animam meam.
Bibliografia
dEfErt, Daniel (2014). «Michel Foucault n’a jamais cessé
d’être présent», 2014. Entrevista feta per Florian Bar-
dou i Christophe Martet. Disponible a : http://yagg.
com/2014/06/23/daniel-defert-michel-foucault-na-ja-
mais-cesse-detre-present/ Accés: 15/09/2019.
fOucault, Michel (1991). Historia de la sexualidad. V. 1
La voluntad de saber. México DF: Siglo XXI, 1991.
–– (1994). Hermeneútica del sujeto. Curso en el Collége de
France 1981-1982. Madrid: La Piqueta, 1994.
–– (1995). «¿Qué es la crítica?» Daimon. Revista de filoso-
fía, 11 (1995); 5-25.
–– (2000). Defender la sociedad. Curso en el Collége de
France (1975-1976). Buenos Aires: Fondo de Cultura
Económica, 2000.
124
–– (2009). El gobierno de sí y de los otros. Curso en el Co-
llége de France (1982-1983). Buenos Aires: Fondo de
Cultura Económica, 2009.
–– (2010). El coraje de la verdad: el gobierno de sí y de los
otros II. Curso en el Collége de France (1983-1984).
Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2010.
grOS, Frédéric (2010). «Situación del curso», a Foucault,
M. El coraje de la verdad: el gobierno de sí y de los
otros II - Curso en el Collége de France (1983-1984).
Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2010, p.
351-366.
vEynE, paul (2009). Foucault. Pensamiento y vida. Barce-
lona: Paidós, 2009.