l’anell”: quan a les Illes es torturava els nens per erradicar el català
No era més que la castissa versió espanyola d’una violenta pràctica amb l’objectiu d’assimilar l’“España Incoporada”
Marc Pons
Barcelona. Diumenge, 24 de setembre de 2023, elnacional.cat
Palma, 22 de febrer de 1837. Fa 186 anys. Rodrigo Fernández Castañón, Jefe Político de las Baleares (equivalent a delegat del govern) nomenat pel president del govern espanyol del moment, el liberal José María Calatrava Peinado; feia públic l’edicte signat, pocs dies abans, per la reina regent Maria Cristina de Borbó (vídua de Ferran VII i mare d’Isabel II); que renovava i confirmava, per enèsima vegada des de l’ocupació borbònica franco-castellana de 1715, la prohibició de l’ús del català en qualsevol àmbit de la vida educativa, formal (a l’aula) o informal (al pati). El “Jefe” Fernández Castañón va reblar el clau de la persecució del català a l’escola amb la implantació d’un estat de terror, fins llavors inèdit, basat en la delació del pretès delicte i en l’agressió, el càstig i la marginació del pretès delinqüent.
Port de Palma (finals del segle XIX). Font Blog Fotos Antigues de Mallorca
Els precedents persecutoris
L’edicte de 1837 no era la primera llei persecutòria contra el català a les Illes. Per posar, tan sols, tres exemples, direm que el 28 de novembre de 1715, poc després de l’ocupació borbònica de Mallorca i d’Eivissa, Felip V imposava la Nova Planta que proscrivia les institucions i la llengua pròpies de la societat mallorquina. Que el 10 de maig de 1730, el mateix Felip V, ordenava que tots els tribunals de Catalunya, del País Valencià i de Mallorca i Eivissa fossin proveïts amb jutges i fiscals castellans; i que no es donés la més mínima concessió al català, a excepció d'“aquellos pequeños lugares que por su miseria y por su cortedad se dispense en esta condición”. I que el 23 de juny de 1768, Carles III ordenava que, en tots els estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa “se actuen y enseñe en lengua castellana”. Això seria, només, tres exemples.
Nacionalisme espanyol i imposició del castellà
Tota aquella bateria de lleis persecutòries no van donar el resultat esperat. Un segle després de l’ocupació borbònica; el castellà tan sols havia penetrat entre les oligarquies de la societat mallorquina. S’estima que cap al 1837 —quan el “Jefe” Fernández Castañón implanta l’edicte persecutori de Maria Cristina— el 90% de la població de Mallorca i d’Eivissa, ni tan sols entenia el castellà. I a Menorca, que havia format part de l’Imperi britànic durant tot el segle XVIII, aquest percentatge podia ser del 100%. Percentatges que no eren gens diferents dels de Catalunya o del País Valencià. Però a inicis del segle XIX apareix un element nou que no havia existit durant l’anterior segle de persecució: els liberals espanyols, que formularien el primer nacionalisme espanyol i que renovarien amb una fúria inèdita les lleis persecutòries contra el català.
Una escola religiosa a Mallorca. Font: Consell Escolar de Mallorca
Espanyolitat i cultura versus catalanitat i rusticitat
El nou règim liberal, que pretenia rescatar Espanya dels seus propis fantasmes, va fracassar estrepitosament. Però abans de caure en el marasme de corrupció del “règim del torn” (l’alternança de govern pactada pels partits dinàstics); va deixar un mínim de disset lleis, reglaments, edictes, reials decrets i circulars que prohibien l’ús públic del català. En aquest sentit, resulta molt il·lustratiu l’espuri argument del mateix “Jefe” Fernandez Castañón: “Considerando que el ejercicio de las lenguas científicas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada a observar en las escuelas y establecimientos públicos, y que por haberse descuidado esta parte de instrucción en las islas viven oscuros muchos talentos que pudieran ilustrar no solamente a su país sinó a la nación entera”.
L’anell
El professor Antoni-Ignasi Alomar Canyelles, de la Universitat de les Illes Balears, explica que el “Jefe” Fernández Castañón va imposar el sistema de “l’anell”, que ja havia emprat amb èxit en la seva anterior destinació a Navarra; en aquell cas, en el context de persecució contra l’euskera. Aquest sistema consistia a crear un clima de vigilància i delació entre els alumnes. Quan aquella massa tèrbola de petits inquisidors fabricats a propòsit identificaven un company que havia emprat un mot o una expressió en català, el delataven; i el professor, com a figura que representava l’autoritat l’hi imposava un anell metàl·lic. El pretès delinqüent estava obligat a portar l’anell i a suportar estoicament les burles, la marginació i les agressions físiques i verbals fins que una nova víctima queia en el parany del sistema i es produïa un relleu protocol·làriament tètric.
Un grup de persones de classe humil al poble de Consell (principis del segle XX). Font Blog Fotos Antigues de Mallorca
El “Jefe” Fernández Castañón
El “Jefe” Fernández Castañón no havia inventat res. S’havia limitat a importar un model repressiu creat a França durant el segle anterior. Amb relació a Mallorca deixaria escrit: “el culpable no podrá negarse á recibirlo (l’anell) pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando (...) a proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de espresarse en castellano”. Un relat molt il·lustratiu que revela el perfil d’un personatge amb claríssimes tendències psicopàtiques.
Qui havia creat el sistema de l’anell?
Segons el professor Alomar, pràcticament al mateix temps que el “Jefe” Fernández Castañón imposava el sistema de l’anell a les Illes; el govern del primer ministre francès, el monàrquic Nicolas de Soult, ordenava la seva aplicació a Bretanya (1833). I l’executiu del primer ministre britànic, el conservador Robert Peel, feia el mateix a Gal·les (1843), tot i que els governs de Londres ho practicaven al domini d’Irlanda des de principis del segle XIX. El sistema de l’anell, del “Jefe” Fernández Castañón no seria més que la castissa versió espanyola d’una violenta pràctica que, únicament, perseguia un propòsit ideològic: completar l’assimilació de l'“España Incoporada”. El mapa polític d’Espanya de 1850, cartografia per ordre del govern liberal del general Narváez és molt il·lustratiu. Totes les altres causes només eren pretextos.
Calatrava i Narváez. Font Congrés dels Diputats i Royal Trust Collection
