*La verdadera història de Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra*, Jordi Barbeta

Jordi Barbeta
Barcelona. Diumenge, 24 de setembre de 2023. elnacional.cat

Ja és la segona vegada que Felipe González i Alfonso Guerra fan campanya perquè el Partit Socialista faciliti la investidura del candidat del Partit Popular. La primera vegada ho van aconseguir descavalcant Pedro Sánchez de la secretaria general, però les bases socialistes no van estar gaire conformes amb lliurar la presidència del Govern a Mariano Rajoy i en el següent congrés del partit van desautoritzar l’anomenada vella guàrdia i van restituir Sánchez al capdavant del partit.

Lògicament, Sánchez va procurar organitzar la direcció del partit amb persones més afins i sobretot més lleials. Així que com ara sembla més difícil una rebel·lió de la cúpula, tot apunta que González i Guerra pretenen, amb el pretext de rebutjar l’amnistia i els pactes amb partits indesitjables, que alguns diputats trenquin la disciplina de vot fent president Feijóo o forçant unes noves eleccions que el PSOE hauria d’afrontar en plena crisi interna. I tot per fer caure Pedro Sánchez i impedir una majoria de govern progressista (i republicana). Quan el “tamayazo”, del que mai es va conèixer l’entrellat, l’argument ja va ser impedir el pacte amb Esquerra Unida i la presidència de Madrid va ser per a Esperanza Aguirre.

La trajectòria de la vella guàrdia socialista des de l’inici de la transició confirma una estratègia continuada d’involució conservadora i autoritària servint els interessos de l’establishment nacional i internacional

Com resulta tan insòlit que antics governants octogenaris suposadament d’esquerres irrompin en l’escenari polític amb tanta vehemència, fent agitació contra el seu propi partit i reclamant el suport al candidat de la dreta, caldrà observar-ho amb perspectiva històrica, i potser arribarem a la conclusió que González i Guerra són absolutament coherents amb la seva trajectòria. Hi ha hagut qui ha dit que han estat uns impostors. En tot cas són coherents amb la seva impostura.

Si ens ho mirem bé, González i Guerra han estat els artífexs de l'evolució ideològica i política del Partit Socialista fins a convertir-lo en instrument i fonament principal per a la perpetuació en el poder de l’establishment econòmic i institucional preexistent a la mort del dictador. I s’han mobilitzat cada cop que la militància socialista pretenia un canvi renovador contra els que pretenien liderar-lo. Van conspirar i descavalcar Josep Borrell quan l’havien elegit les bases en comptes de Joaquín Almunia; es van mobilitzar trucant personalment un per un als delegats del 38è Congrés per impedir que Carme Chacón accedís a la secretaria general en comptes d'Alfredo Pérez Rubalcaba. Van fer tant com van poder perquè José Bono s’imposés a José Luis Rodríguez Zapatero en el 35è Congrés i després de fracassar li van amargar el mandat amb conspiracions continuades. I el mateix han fet i faran contra Pedro Sánchez i contra qualsevol altre que pretengui recuperar la identitat progressista del Partit Socialista Obrer Espanyol.

González i Guerra sempre s’han mobilitzat contra qualsevol opció de canvi mínimament progressista dins el PSOE. Van descavalcar Josep Borrell, després van barrar el pas a Carme Chacón;  van combatre i conspirar contra Zapatero, van tombar Pedro Sánchez i ara ho tornen a intentar

La cosa ve de lluny. Ho explica molt bé Joan E. Garcés (Llíria, València, 1944), advocat i doctor en Ciències Polítiques, qui va ser conseller del president xilè Salvador Allende i assessor de François Mitterrand.  Al seu llibre Soberanos e intervenidos (Editorial Siglo XXI) Garcés sosté (i documenta) que la Transició va estar programada des dels nuclis de poder del règim franquista d’acord amb el que anomena la Coalició de la Guerra Freda, bàsicament Estats Units, França i Alemanya Federal. I que Felipe González formava part del grup cooptat per portar-lo a terme. Recorda Garcés com al 28è Congrés “el PSOE va votar majoritàriament contra el que s'intuïa com el projecte encobert de l’equip de González, vot que fou contestat amb una sistemàtica purga que va inhabilitar el PSOE com a partit de masses i d’acció socialista, reduint-lo a un aparell de gestió de pressupostos públics i execució de la programada transició postfranquista, fins a l’extrem que el 1980 el general Armada va intentar el cop d’Estat que havia de desembocar en un gabinet de “salvació nacional” i tenia previst assignar carteres ministerials a membres de l’equip de la transició, inclòs el de González”. I el cert és que Armada va ser indultat a proposta del ministre de Justícia Enrique Múgica, interlocutor principal del general en el cèlebre sopar de Lleida. La voluminosa documentació que aporta Garcés avala el que va dir fa pocs dies Xavier Trias, que sabia el que es deia sobre la implicació del PSOE en el cop del 23-F.  Garcés, que ha estat l’únic militant que es va enfrontar a González en un congrés, afirma que “l’espai socialista no es pot identificar amb Felipe González de cap de les maneres i esperem que els mateixos socialistes se n'adonin”.

I el cert és que si analitzem els textos i la praxi del PSOE sota el comandament de González i Guerra l’evolució sempre és, com a mínim, conservadora i autoritària. No cal dir que, en contra de les seves bases expressadament republicanes, la cúpula felipista ha estat el suport imprescindible de la monarquia —més que no pas alguns elements de la dreta— i còmplice de les activitats lucratives de Joan Carles I i de la retribució amb fons públics de les seves aventures sexuals. Significativament, sota el mandat de González, els seus governs van evitar reobrir plets i debats pendents del franquisme. Res d’investigar els crims de la dictadura com s’ha fet a Xile i l’Argentina. Ans al contrari, jutges, policies i militars que van protagonitzar la repressió i la tortura van ser condecorats... i alguns esperonats a mantenir la praxi fins i tot amb calç viva, com s’ha recordat. No és fins a l’arribada de Zapatero que el Govern espanyol es planteja atendre reivindicacions de memòria històrica.

És significativament la segona vegada que Felipe González reclama al PSOE que faciliti la investidura del candidat de la dreta

Ara González i Guerra s’escandalitzen quan es parla d’autodeterminació, però el mateix Congrés de Suresnes que va elegir González secretari general, potser per enganyar la gent, es pronunciava “amb caràcter inexcusable” partidari del reconeixement del dret a l’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques “que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español”. Això era l’any 1974.  El 1977, el Partit Socialista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE van signar el Pacte d’Abril, previ a la fusió de les dues organitzacions.  “Aquesta unitat dels socialistes catalans —assenyalava el document— s'acorda sobre les següents coincidències de principis” i en el punt cinquè deia: “El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol”.  Segurament era una impostura. Només quatre anys més tard, González signava amb Leopoldo Calvo-Sotelo la LOAPA que es va començar a aplicar immediatament després del cop d'estat del 23-F i el 1982 el PSC ja no va tenir grup parlamentari mai més. La història, com el cotó, no enganya.