la Franja -lingüística- de Ponent

Lleida, 24 d’octubre de 1149. Fa 864 anys. Les hosts de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona; d’Ermengol VI, comte independent d’Urgell; i de les ordes militars del Temple i de l’Hospital; entraven a la ciutat i posaven fi a 435 anys de dominació islàmica. La conquesta de la Làrida andalusina va significar la recuperació de la capital i la restauració de la unitat de la vella Ilergècia nord-ibèrica; el territori format per les valls dels rius Segre, Nogueres Pallaresa i Ribagorçana, Cinca, Éssera i Alcanadre. Però la dominació àrab (segles VIII a XII) no havia estat debades: havia provocat el sorgiment de dos focus de resistència —dos projectes restauradors— radicalment diferenciats: el català —de fàbrica carolíngia— i l’aragonès —de fàbrica euskàrica—; que confrontarien sobre aquella vella unitat física i cultural de l’antiguitat.

Fragment d'un mapa de la península ibèrica (1482). Font Cartoteca de Catalunya

Fragment d'un mapa de la península ibèrica (1482). Font Cartoteca de Catalunya

El substrat cultural de la Franja

Inicialment (segles VIII a X), el territori que actualment anomenem Franja ocupava menys de la quarta part del acabaria sent. En aquella època iniciàtica quedava limitada a la zona de contacte entre el comtat de Pallars (a l’est) i el comtat de Sobrarb (a l’oest). Pallars gravitava en l’òrbita de Barcelona; i Sobrarb en la d’Aragó; i al mig, el comtat de Ribagorça que es governava amb els Usos i Costums catalans, però que bascularia cap a l’influencia política de Jaca. No obstant això, en aquella Franja iniciàtica no existeix la complexitat cultural que sorgirà a mesura que avanci cap al sud. Al tombant de l’any 1000, la llengua popular d’aquelles societats no és el català, ni és l’aragonès; sinó el protoeuskera; la llengua ancestral del territori que ha resistit la llatinització de les èpoques romana i visigòtica (segles II a.C.-VIII d.C.).

Mapa de la unió dinàstica Barcelona Aragó (segle XII). Font Enciclopedia

Mapa de la unió dinàstica Barcelona Aragó (segle XII). Font Enciclopedia

La divisió de la Franja

A mesura que catalans i aragonesos progressaven cap al sud (cap a la vall de l’Ebre) la composició sociològica i cultural de la vella Ilergècia es va anar complicant. Després de diversos intents, els aragonesos ocupaven i repoblaven Benavarri (1062), Graus (1083), Barbastre (1101) i Montsó (1141); i consolidaven el domini sobre les valls mitges del Cinca i de l’Èssera. I els catalans; també després de diversos intents; ocupaven Balaguer (1105), Tamarit (1149), Fraga (1149), Mequinensa (1149) i Lleida (1149); i consolidaven el domini sobre les valls baixes del Segre i del Cinca. La conquesta cristiana va impulsar un fenomen migratori important des de la zona matriu, de parla protoeuskàrica, traslladats per a reemplaçar la població musulmana expulsada. Però, en aquest moviment, la llengua protoeuskàrica no arrela amb la colonització.

Mapa de l'expansió comtal catalana. Font Enciclopèdia

Mapa de l'expansió comtal catalana. Font Enciclopèdia

Alfons-Ramon i la primera línia divisòria

Els aragonesos sempre havien ambicionat sortir al mar a través de l’Ebre. I sempre havien cobejat el domini de les places que marcaven el camí d’aquesta expansió: Làrida i Turtuixa (Lleida i Tortosa andalusines). Però la gran crisi aragonesa que va esclatar a l’obrir el testament d’Alfons el Bataller (1134) impediria culminar aquest projecte. Els catalans es van avançar: van conquerir les valls baixes del Segre i de l’Ebre i, fins i tot van saltar el Cinca i el Matarranya. Poc després (1162) Alfons-Ramon, fill i hereu de Ramon Berenguer IV de Barcelona  i de Peronella d’Aragó va fixar la línia divisòria entre Catalunya i Aragó al Cinca i al Matarranya. Alcanyís, Casp i Montsó quedaven per a Aragó; però Tamarit, Fraga i Maella, quedaven per a Barcelona. Això podria explicar el per què la vall del Matarranya és catalanoparlant.

Mapa del domini lingüístic actual del català. Font Enciclopedia

Mapa del domini lingüístic actual del català. Font Enciclopedia

Pobles aragonesos de parla catalana

Però aquesta explicació perd consistència quan coneixem els treballs de camp moderns que dibuixen l’evolució històrica de la ratlla lingüística. L’any 1906, el filòleg bascofrancès Jean Joseph Saroihandy, professor del Collège de France, revelava que fins a la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), el català havia estat la llengua de Roda d’Isàbena, Campo, Benavarri, Montsó. I que ho havia estat fins després de les devastadores campanyes d’aquell conflicte, que havien fet necessària una repoblació moderna amb efectius procedents del Vielho Aragon. I constatava que en aquell moment (1906), el català encara es conservava amb vigor a Graus i a Fonz (Fonts en català). Saroihandy destacava que en totes aquestes places, a diferència de Tamarit, Fraga, Maella o Vall-de-roures, l’empresa colonitzadora medieval havia estat aragonesa.

El català, “llengua cristiana”

Llavors la pregunta és: ¿per quina raó, tant a les places de repoblació aragonesa com a les de repoblació catalana, es va imposar el català? Aquest interrogant ha generat debats molt interessants; que, durant dècades, han mantingut la comunitat acadèmica en suspens. Els professors Nadal i Prats, de la Universitat de Girona i autors d'“Història de la Llengua Catalana”, expliquen que el català es va convertir en la llengua de la Franja perquè, inicialment, havia estat la llengua d’evangelització d’aquelles societats (fenomen tardà dels segles IX a XI); i, perquè, posteriorment, el mateix aparell eclesiàstic li assignaria la naturalesa de “llengua cristiana”, en contraposició al protoeuskera ancestral, considerat una llengua pagana a extingir o els dialectes andalusins del territori, considerats la llengua dels musulmans.

Per què el català?

Aquesta tasca, instrumentada a partir de l’evangelització d’aquelles societats, tant les dels territoris matrius com les de les noves terres de colonització, s’articularia i es dirigiria des de Lleida, seu diocesana de la vella Ilergècia des de l’antiguitat (entre els segles V i VIII) i des de la incorporació del territori al món cristià (a partir del 1149). De nou, els professors Nadal i Prats, expliquen que, a partir del 1149, la llengua que es va escampar arreu de la a Franja —territori que havia quedat a cavall de Catalunya i d’Aragó—; va ser, exclusivament, el català; perquè Lleida, focus d’irradiació, era catalana, i no aragonesa. Perquè el procés de conquesta i ocupació de les valls baixes del Segre i de l’Ebre (1105-1149), havia estat obra del poder comtal independent català, i no del poder reial aragonès.

23-3-23, elnacional.cat