per l’amnistia, no pas la impunitat; Rafa Villaró

Deia Albert Camus que era a Espanya que havia començat la 2a Guerra Mundial i que, mentre Europa s'en refeia, era a Espanya l'únic lloc on encara no havia acabat. La península ibèrica era, és, la tramoia transaccional d'una democràcia impossible sense *ruptura* i un trencament impossibilitat en primera instància per la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado.
No podia, no pot, haver-hi democràcia, de la de veritat, necessàriament fonamentada en la primacía d'uns valors incompatibles amb una dictadura militarcatòlica que en cap moment defallí en el govern d'un país disposat a acceptar el que fos per evitar allò que el tenia, i el té, cagat de por.
Camus l'encertava potser més del que ell mateix es creia. L'èxit del franquisme fou, és, la pervivència del pànic popular davant l'enèssima escabetxina lliberticida, no pas excepcional ni extraordinària, si no -i d'aquí la imperturbable execució- l'actualització d'un impassible statu quo, si més no des dels comuneros, evitada en els llibres escolars d'història, on són irrellevants o absents els Primo de Rivera, les guerres carlines, l'infàmia borbònica, ...
L'amnistia? Una recurrent vivència (in)civil d'inmunització impunitzada del secular lliberticidi on la igualtat davant la LLei és la dels botxins compartint els perdons amb les seves víctimes.
L'amnistia? La que va democratitzar el franquisme, assegurant-ne la continuïtat gatpardesca.
L'amnistia? La confirmació de la magnanimitat dels ... (i ara cal anar a cercar a youtube Lluis Llach - Campanades a morts- i repetir sens defallença, un i altre cop, des del 4'20", un cop, i un'altre, fins a l'esgotament. O ...què?)

23-8-23, Rafa Villaró