*El retorn de l’independentisme*, Pilar Rahola
Em resulta impossible d’entendre la ceguesa d’alguns prominents independentistes que no semblen capaços de capir l’abast de què està passant. I no em refereixo a la fita històrica de fer servir el català a totes les institucions de la UE i, no cal dir, al Parlament espanyol, per bé que li atorgo la rellevància que mereix. Amb l’afegit, per cert, que s’ha aconseguit amb un simple acord a la Mesa del Congrés. És a dir, allà on n’hi havia partits que pactaven presidències de comissió o llocs a la mesa –és a dir, “la pagueta”–, Puigdemont ha pactat conceptes polítics. I ho ha fet deslligat de pactes d’investidura o pressupostos, que no han recorregut encara cap camí i que exigiran negociacions de molta profunditat política. Però si una cosa ha quedat demostrada és que, fins ara, els negociadors catalans han estat una autèntica filfa, seduïts a la primera palmadeta socialista. Calia mostrar les dents, recordar que el PSOE no és confiable i exigir allò que el president en diu “fets comprovables”, és a dir, documents oficials. A Waterloo avui no es fia, i el lema hauria de ser aquest per a tot l’independentisme, al qual li han aixecat la camisa mantes vegades.
Però més enllà de la indiscutible importància d’haver aconseguit l’ús del català a Europa, i també d’haver aconseguit la comissió d’investigació de l’atemptat del 17-A, el més rellevant és que la negociació s’ha plantejat en termes d’estat versus nació, i no de partit a partit. És a dir, ha guanyat l’estratègia resistent de l’exili i, des d’aquesta perspectiva, Puigdemont ha tractat els partits espanyols com una interlocució de l’Estat, i ha fet peticions vinculades als drets nacionals. Ho ha negociat amb el PSOE, però també podia haver estat el PP, si s’hagués posat en el camí de negociar. I ho ha fet sense cap crèdit als partits espanyols que secularment ens estafen. El canvi, doncs, de capteniment estratègic és substancial i, amb els resultats a la mà –feia sis anys que prometien el català a Europa i no havien fet ni una passa–, està clar que és exitós.
Puigdemont avergonyeix Espanya, per Jordi BarbetaEl Nacional.cat
L’Estat sent com una derrota que Puigdemont, l’enemic públic número u, aconsegueixi imposar el català, malgrat haver-ho impedit sempre
Vol dir això que s’ha fet una passa cap a la República Catalana? Evidentment que no. S’ha fet una passa enrere? En absolut. L’única cosa que s’ha fet és aprofitar de manera intel·ligent un moment clau per aconseguir un dret fonamental. Des d’aquesta perspectiva, la reacció d’algun sector de l’independentisme, com per exemple l’ANC, assegurant que el pacte és un error que blanqueja el règim i allunya la independència em sembla, amb tota l’estima, una solemne ximpleria. Primera, perquè només es tractava d’aprofitar el forat de l’acord d’una mesa parlamentària, sense que això comprometi en res l’independentisme. Segona, perquè és evident que l’Estat sent com una derrota que Puigdemont, l’enemic públic número u, aconsegueixi imposar el català, malgrat haver-ho impedit sempre. I tercera, perquè si les següents passes es fan de manera sòlida i intel·ligent, la importància del que pot passar per a l’independentisme serà enorme. I, atès que Puigdemont ha deixat clar que qualsevol negociació per a la investidura parteix de zero i que només negociarà sobre els drets de Catalunya, cal entendre que tot està per passar i tot és possible.
I el primer que pot passar, tal com vaig explicar fa setmanes, té una dimensió nacional d’una enorme envergadura: l’amnistia per a les prop de quatre mil persones que pateixen la repressió judicial. Si no em falla la intuïció, aquesta serà la condició del president Puigdemont prèvia a negociar res. De fet, es considerarà un gest imprescindible de bona voluntat per part del PSOE si vol negociar la seva presidència perquè, abans de parlar amb l’independentisme, ha de demostrar que atura en sec la repressió i amnistia tots els represaliats. Puigdemont ho ha dit per activa i passiva: no vol una solució personal com l’indult, que sempre serà insolidària, sinó col·lectiva. I, a partir d’aquí, només a partir d’aquí, una vegada la via judicial haurà donat pas a la via política, es podran asseure a negociar les altres grans qüestions nacionals, autodeterminació inclosa.
Si això és així, i l’estratègia resistent de l’exili aconsegueix marcar les regles a l’Estat, no puc imaginar el salt qualitatiu que significarà per a tot l’independentisme. No oblidem que fa sis anys que patim una repressió ferotge que ens ha deixat ferits, fragmentats i força perduts, i que semblava que aquest període al palau d’hivern podia durar molt de temps. I, tanmateix, dotats d’una resistència sorprenent, quan pitjor estàvem, resulta que podem arribar a aconseguir una victòria extraordinària damunt l’estratègia punitiva de l’Estat. És el final de les negociacions de fireta i el final, també, del possibilisme autonomista actual. Si ho fan bé, com ho han fet ara mateix, i mantenen la determinació fins al final, podem estar a l’inici d’un període radicalment esperançador. Be calm, doncs, que per primera vegada tenim bones notícies.
21-8-23, elnacional.cat
