"Consciència i/de/amb/... Justícia" I/II, Rafa Villaró

(paraules clau: jutjar, Poder, Justícia, llibertat )

-exordi

-l'home revoltat

-semiòtica

-sobirania de la justícia

-saber i poder (jutjar)

-del TOP a l'Audiencia, un breu viatge

-escrits llibertaris

EXORDI

Sense justícia,

és la Llei qui té drets.

L'enorme gosadia de plantejar(-se) una Altra justícia, una forma i manera altres d'allò judicial, una revisió dels fonaments de l'això jurídic,

i fer-ho allà on no regeix el gatopardesc canviar el que calgui per a que res canvii sinó el nefand, perenne i planer 'sostenella y no enmendalla',

mereix, i li cal, tot el millor, en matèria i esperit, del que sigui capaç de catalitzar la voluntat de poder, de poder fer-ho,

que ens repta, si encara hi fóssim a temps, a actualitzar i competitivitzar les -malmeses per descuidades- columnes mestres

d'aquella vella demanda -proposta- de justícia i/amb/en/... llibertat; de drets i Dret en democràcia i llibertats.

En siguin els primers voluntaris parresia (1) i sindèresi (2)!

1.- Segons Foucault qui practica la parresia «no és només sincer... sinó que diu també la veritat».

https://ca.wikipedia.org/wiki/Parresia

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2015-04-06/michel-foucault-la-parresia_751634/

2.- Sindèresi (del grec συντήρησις, discrecció, de συντηρέω, observar)

Terme antigament utilitzat per a designar la capacitat de jutjar correctament en qüestions morals. Sinònim de consciència moral. És l'arrel del terme català senderi: bon judici, discerniment.

https://www.wikisofia.cat/wiki/Sind%C3%A8resi

a.- L'HOME REVOLTAT

"El hombre rebelde"; Albert Camus; Grupo Editorial Tomo; México, 2014.

“Ce qui m'interesse,

ce n'est pas le bonheur de tous les hommes,

c'est celui de chacun.”
Boris Vian, «L'écume des jours»

a.1.- "La llibertat, 'aquest nom terrible escrit al carro de les tempestes', és en el principi de totes les revolucions. Sense ella, la justícia sembla inimaginable als rebels. Tot i així, arriba el temps en que la justícia exigeix la suspensió de la llibertat. El terror, petit o gran, ve llavors a coronar la revolució." (p. 165)

El terror no és a la Revolució. Sí, però, a les revolucions. A totes.

a.2.- "La rebel·lió, desviada dels seus orígens i disfressada cínicament, oscil·la a tots els nivells entre el sacrifici i l'assassinat. La seva justícia, que ella esperava fos distributiva, s'ha fet sumària." (p. 424)

Erra qui es creu vèncer l'adversari quan, per derrotar-lo, fa servir les seves pròpies armes.

Hi ha, també, qui creu convèncer per haver vençut.

El primer esdevé l'èxit de la seva derrota més absoluta.

El segon, no tindrà, no pot, tenir pietat.

a.3.- "El revolucionari és al mateix temps rebel o ja no és revolucionari, sinó policia i funcionari que es torna contra la rebel·lió. Però si és rebel, acaba alçant-se contra la revolució. Per tant, no hi ha progrés d'una actitud a un'altra, sinó simultaneïtat i contradicció que creix sense parar. Tot revolucionari acaba essent opressor o heretge." (p. 380)

Si hi ha aquesta contradicció simultània, i la història hi és ben d'acord, cal una estratègia altra que provoqui les conseqüències volgudes sense caure-hi.

L'exemple més (re)conegut i amb millor cotització moral deu ser la noviolència, molt exigent disciplina civil que a nivell local ha estat millor promocionada que practicada.

Rugova? Sí.

Prussés? No.

Potser la discreció. Segur que el détournement. La provisionalitat. De vegades, crear... Però només bastint 'en paral·lel'; fent -essent- el propi -l'apropiat- camí.

a.4.- "La llibertat absoluta és el dret del més fort a dominar: per tant manté els conflictes que beneficien a la injustícia. La justícia absoluta passa per la supressió de tota contradicció: destrueix la llibertat. La revolució per la justícia i per la llibertat acaba posant en contra l'una de l'altra. ...diu Palante: 'si hi ha una veritat única i universal, la llibertat no té raó d'ésser.' ...La revolució del segle XX es creu que evita el nihilisme i que és fidel a la veritable revolució per que reemplaça a Déu a la història. En realitat, fortifica el primer i traeix la segona." (p. 436-437)

Amb un ús massiu -mediàtic i popular- sovint abusiu i massa vegades aberrant, els drets van, ubics, amunt i avall servint qualsevol cosa i sa contrària.

Els usos quotidians del «tenir dret a» són bons indicadors del nivell de la cultura política del país.

I si dret ('dret a') substitueix llibertat ('llibertat de') freqüentment, pot ser que no fos incultura sinó anticultura.

El dret és un agraible?, un exigible?, un acordable?, ...un parany?

Drets esmunyedissos i lleis escorredisses fent un -decandit- pas al costat, la fórmula d'en George Palante du al Sant Cristo Gros de la cosa, a la justícia de la Justícia (prova-ho en plural). S'és suficient a sí mateixa.

a.5.- "La majoria de les revolucions adquireixen la seva forma i la seva originalitat en un assassinat. Totes, o quasi totes, han estat homicides. Però algunes han practicat, afegint-ho, el regicidi i el deicidi. Així com la història de la rebel·lió metafísica començava amb Sade, així també el nostre tema reial només comença amb els regicides, els seus contemporanis, que ataquen l'encarnació divina sense gosar encara matar el principi etern." (p. 169-170)

De què serveix carregar-te el Subjecte -sobirà- si en resta l'Objecte -la sobirania-, sigui qui en sigui el titular?

La sobirania, «encarnació divina». Immillorable fórmula. I terrible, esglaiadora, condemna.

a.6.- "Tots duem en nosaltres mateixos les nostres presons, els nostres crims i els nostres estralls. Però la nostra tasca no consisteix en desencadenar-los a través del món: consisteix en combatre'ls en nosaltres i en els demés. La rebel·lió, la secular voluntat de no sotmetre's de la que parlava Barrés tan recentment, és al principi d'aquest combat." (p. 457)

La Veritat única i universal, sigui del que sigui que estigui feta (veure apartat d), no pot no ser una societat tancada.

Una societat oberta només pot viure de certeses falsables (acluca l'ullet).

I a qui l'importa?

b.- SEMIÒTICA

«Semiótica. Diccionario razonado de la teoría del lenguaje»; AJ Greimas & J. Courtés; Gredos, 1982.

D'on el judici, el senderi?

b.1.- poder

b.2- deure

b.3.- ideologia

b.4.- identitat

b.5- diferència

b.6.- semblança

b.7.- justícia

b.8.- dret

b.9.- jurídica (semiòtica)

b.10.- Destinador / Destinatari

b.11.- càstig

b.12.- veritat / verificació

b.13.- evidència

b.14.- certesa

b.15.- creure

b.16.- creativitat

b.17.- moralització

b.1.- PODER

«... Concepte indefinible, és però susceptible de ser interdefinit en un sistema de valors modals, escollit i postulat axiomàticament ...termes complexes que comprenen les modalitats del deure i del poder en relació de complementarietat ...» (p. 308, I)

b.2.- DEURE
«... El vessament semàntic d'aquest predicat no és definible en sí mateix, sinó només a l'àmbit de les interdefinicions de les modalitats seleccionades amb mires a una axiomàtica. En termes més simples, o més filosòfics, el deure sembla constituir junt amb el voler una espècie de qüestió prèvia, és a dir, les condicions mínimes per a un fer o per a un estat ...» (p. 101, I)

b.3.- IDEOLOGIA

«... El discurs ideològic pot ser, en tot moment, més o menys figurativitzat i convertir-se, així, en discursos mitològics ...» (p. 214, I)

b.4.- IDENTITAT

«... El concepte d'identitat, no definible, s'oposa al d'alteritat (com «lo mateix» a «lo altre») que tampoc pot ser definit: en canvi, la parella, com a tal, és interdefinible per la presumpció de pressuposició recíproca, i és indispensable per a fundar l'estructura elemental de la significació.

...la identitat serveix per a designar el tret o conjunt de trets (en semiòtica, semes o femes) que té en comú dos o més objectes ...el reconeixement de la identitat de dos objectes, o la seva identificació, pressuposa la seva alteritat, és a dir, un mínim sèmic o fèmic que els torna, en primera instància, distints. ...Lluny de ser una primera aproximació al material semiòtic, la identificació és una operació, entre d'altres, per a construir l'objecte semiòtic.

La identitat serveix, igualment, per a designar el principi de permanència que permet a l'individu romandre el «mateix», «persistir en el seu ser» al llarg de la seva existència narrativa, malgrat els canvis que provoca o pateix...

S'entén també per identificació una de les fases del fer interpretatiu de l'enunciatari quan identifica l'univers del discurs (o una part d'aquest univers) amb el seu propi univers: direm, per exemple, que una jove lectora s'identifica amb el personatge de Joana d'Arc. Entesa en aquest sentit, la identificació no està encara prou explorada ...» (p. 212/213, I)

b.5.- DIFERÈNCIA

«L'aprehensió intuïtiva de la diferència, això és, d'una certa distància entre dues o tres magnituds, constitueix, per a la tradició semiòtica posterior a Saussure, la primera condició de l'aparició del sentit. Tot i així, la diferència només pot ser reconeguda partint d'un fons de semblança que li serveix de suport. Així, al postular que la diferència i la semblança són relacions (apreheses i/o produïdes pel subjecte cognoscent) susceptibles de ser reunides i formulades en una categoria pròpia, la d'alteritat/identitat, es pot constituir com un model lògic l'estructura elemental de la significació.» (p. 122, I)

b.6.- SEMBLANÇA

«1. La semblança és l'aprehensió intuïtiva de certa afinitat entre dues o més magnituds que permet reconèixer entre elles, sota certes condicions i amb ajut de procediments apropiats, una relació d'identitat. Però, la relació d'identitat (i l'operació d'identificació que sobreentén) pressuposa una alteritat preexistent (que és la forma categorial de la diferència). L'aprehensió complexa i concomitant de la semblança i de la diferència constitueix, per tant, la condició epistemològica prèvia per a l'aparició del sentit.

2. En el pla intuïtiu, la recerca i el registre de les semblances i diferències defineixen la primera tasca de tota aproximació comparativa.» (p. 358, I)

b.7.- JUSTÍCIA

"... 1. La justícia pot designar la competència del Destinador social, dotat de la modalitat de poder-fer absolut: encarregat d'aplicar la sanció, llavors el Destinador serà anomenat jutge.

2. S'entén, igualment, per justícia una forma de retribució negativa (o càstig) exercida en la dimensió pragmàtica pel Destinador social, en oposició a la venjança que és realitzada per un Destinador individual ...» (p. 234, I)

b.8.- DRET

«Des el punt de vista semiòtic, la noció de dret remet a una problemàtica modal que es pot situar en l'articulació de lo «potestatiu» (tenir dret de... és poder-fer; tenir dret a..., és poder-ser-estar) i allò deòntic (obtenir allò a lo que tinc dret; comprometre un haver-de-fer per part d'altre; el respecte dels meus drets, implica un haver-de-no-fer per a altre, etc.). La sintaxi dels drets i els deures que es perfila d'aquesta manera, es troba parcialment assumida dins del marc del dret positiu o discurs jurídic en sentit estricte.» (p. 70, II)

b.9.- JURÍDICA (SEMIÒTICA)

«1. En ample sentit, es pot entendre per semiòtica jurídica tot el sistema de regles que regeix les relacions entre actants des del punt de vista dels seus drets. En aquesta perspectiva, la semiòtica jurídica és únicament un camp d'aplicació particular de les sintaxis modals de mena potestativa i deòntica, les mateixes que són, al seu torn, analitzables sia en el marc general de la teoria semio-narrativa sia en termes purament lògics.

2. En un sentit més restringit, la semiòtica jurídica té com a tasca donar comptes del discurs del dret (positiu) i, si possible, d'assignar-li el seu lloc en el marc d'una tipologia dels discursos.» (p. 155, II)

b.10.- DESTINADOR / DESTINATARI

«... Destinador i Destinatari (escrits amb majúscules) són instàncies actancials, caracteritzades per una relació de pressuposició unilateral (entre el Destinador, terme pressuposat, i el Destinatari, terme pressuponent), que torna asimètrica la comunicació entre ells...

El Destinador, freqüentment plantejat com a pertanyent a l'univers transcendent, és qui comunica al Destinatari-subjecte (pertanyent a l'univers immanent) no només els elements de la competència modal, sinó també el conjunt dels valors en joc; és també aquell a qui es comunica el resultat de la performance del Destinatari-subjecte, que li correspon sancionar. Des d'aquest punt de vista, es podrà després oposar, en el marc de l'esquema narratiu, el Destinador manipulador (i inicial) i el Destinador jutge (i final)...

En l'anàlisi dels relats, algunes vegades caldrà distingir el destinador individual -tal com es manifesta en el cas de la venjança- per oposició al destinador social, cridat a exercir la justícia: ambdós actants poden proposar deures compatible o incompatibles ...» (p. 118, I)

b.11.- CÀSTIG

«... el càstig és la forma negativa de la retribució (que, en la dimensió pragmàtica, forma part del contacte, explícit o implícit, establert entre el Destinador i el Destinatari-subjecte), per oposició a la seva forma positiva que és la recompensa. Segons que la sanció pragmàtica negativa sigui exercida per un Destinador social o individual, podran distingir-se dues formes de càstig: la justícia i la venjança ...» (p. 50, I)

b..12.- VERITAT / VERIDICCIÓ

«... La veritat designa el terme complex composat pels termes ésser i semblar ...La «veritat», per a ser dita i assumida, ha de desplaçar-se vers les instàncies de l'enunciador i l'enunciatari. L'enunciador ja no és considerat productor de discursos veritables, sinó de discursos que produeixen un efecte de sentit «veritat» : des d'aquest punt de vista, la producció de la veritat correspon a l'exercici d'un fer cognoscitiu particular, el fer semblar veritat, que pot ser denominat, sense cap matís pejoratiu, fer persuasiu.

El fer persuasiu, exercit per l'enunciador, té una sola finalitat: cercar l'adhesió de l'enunciatari, condicionada pel fer interpretatiu que aquest, al seu torn, exerceix. La construcció del simulacre de veritat, tasca essencial de l'enunciador, està alhora tan lligada al seu propi univers axiològic com al de l'enunciatari i, sobretot, a la representació que aquest es fa de l'univers de l'enunciador. Es compren llavors que, en condicions tals, el concepte de veritat es troba cada vegada més substituït -en la reflexió epistemològica- pel d'eficàcia ...» (p. 432/434, I)

b.13.- EVIDÈNCIA

«... Evidència. Forma particular de la certesa, l'evidència no exigeix l'exercici del fer interpretatiu; es caracteritza ... per la supressió de la distància entre el discurs referencial i el cognoscitiu ...» (p. 167, I)

b.14.- CERTESA

«... A diferència de l'evidència, la certesa pressuposa l'exercici del fer interpretatiu del qual n'és una de les conseqüències possibles ...» (p. 53, I)

b.15.- CREURE

«... Sense que per això es pugui actualment pretendre definir el creure de manera satisfactòria, la seva inscripció en el marc del fer interpretatiu, en tant resultat i sanció final d'aquest, permet ja circumscriure una mica millor la problemàtica. En efecte, el creure no és només el fonament de la fe religiosa; constitueix també, entre d'altres -certes anàlisi recents ben ho demostren-, la instància crucial del discurs científic; més extensament, el fer-creure que, com fer persuasiu, no pot ser tractat independentment del creure, constituint una de les formes principals de manipulació. Així, la qüestió del creure es mostra com un dels temes de la investigació semiòtica pels propers anys.» (p. 95, I)

b.16.- CREATIVITAT

«La creativitat és una noció de psicologia que N. Chomsky introduí a la lingüística, donant-li una definició precisa: la facultat de produir i comprendre frases noves, gràcies al caràcter recursiu de les construccions sintàctiques. La creativitat, entesa així, ha de ser considerada com una propietat de la competència del subjecte parlant. El caràcter operatori d'aquest concepte és, evidentment, dèbil o nul: atès que los possibilitats combinatòries d'una llengua natural són pràcticament infinites, això equival a dir -més o menys- que l'«esperit humà» és creatiu. En canvi, n'hi ha prou amb introduir aquest terme en lingüística per a produir estralls en semiologia, estralls que caracteritzen a tota mena d'excessos psicologitzants. Més aviat, partint de les incompatibilitats entre categories i entre estructures, partint de los coercions que imposen les epistemes de natura social, es podria aconseguir -poc a poc- una definició de l'originalitat ...» (p. 94/95, I)

c.- SOBIRANIA DE LA JUSTÍCIA?

"La proposta ètica de Simone Weil per a una Europa en crisi (1909-1943)"; Josep Otón; p.132.

“No és desitjable que la nació sigui sobirana, sinó que ho sigui la justícia." (Simone Weil)

"Un dels problemes claus de la reflexió weiliana sobre la política és el tema de la sobirania. En el fons es qüestiona sobre la legitimitat de l’opinió de la majoria, ja que, com hem vist en el cas alemany, precisament una majoria de vots va portar Hitler al poder. Per tant, Weil cerca alternatives teòriques i pràctiques per a la democràcia de partits. “No és desitjable que la nació sigui sobirana, sinó que ho sigui la justícia.”

Weil considera que, malgrat l’expressió “sobirania nacional” allò que de fet és sobirà és, en la pràctica, la força, que està en mans d’una petita fracció de la nació. Per això ella defensa que el que ha de ser sobirà és la justícia.“

Totes les constitucions polítiques, republicanes o no, tenen com a única finalitat -si són legítimes- impedir o al menys limitar l’opressió vers la qual la força s’inclina de forma natural.”

Per a Weil, l’autèntic esperit de 1789 consisteix a pensar, “no pas que quelcom és just perquè el poble ho vol, sinó que, en certes condicions, la voluntat del poble té més possibilitats que cap altra voluntat d’estar d'acord amb la justícia.”

El cas alemany encara és més clar: “Si la República de Weimar, en lloc de Hitler, hagués decidit per vies rigorosament parlamentàries i legals posar els jueus en camps de concentració i torturar-los refinadament fins a la mort, les tortures no haurien tingut ni un àtom de legitimat més de la que ara tenen.” "

(cont. I/II)