sus la batesta de Mureth
Centre cultural occitan país Niçard e Alpenc
Dimars, 27.4.2021 03h00
Una testimoniança gaire conoissua sus la batesta de Mureth
Pas cap de comentari
(8 vòtes)
Per combletar lai mieus cercas sus Luceram de 1150 a 1250 e sus los eveniments locals de 1220, me fèia mestier de consultar los escrichs de Marquisius scriba, l’un dals analistas de la república de Génoa al segle XIII. Per fortuna, la sieu òbra ven d’estre editàia en traduccieu italiana sot’al títol Gli annali di Ogiero Pane (1197-1219) e di Marchisio scriba (1220-1224) en la coleicieu Memorie Genovesi, aquò dei Fratelli Frilli Editori. Li descurbero cen que cercavo, encara que cen que me sembla una error de traduccieu me costrenhet a tornar al text latin original que se pôl trobar sus la tela.
Auguero pi la curiositat de veire se porrio pas trobar d’ensenhaments dins l’indice dei nuomi e dei luoghi e debutero per lo mòt Tolosa, capisseretz (comprendretz) pus luenh la rason de la mieu causia. Li era una soleta referéncia mas que concernava la batesta de Mureth. N’en vequí lo text.
Anero pi comparar a la versieu latina originala que seguisse.
Lai mieus remarcas sus lo text
— La traduccieu italiana sembla pron justa, encara que sieu sempre genat - perqué seguisso li conselhs de Baratier dins la sieu edicieu de l’enquesta provençala de 1252 - de veire tradurre sistematicament castrum per castello en tant que lo castrum es pusleu, d’aquel temps e encara dins las enquestas dei segles XIII et XIV, un vilatge fortificat. La Canson de la Crosàia precisa ben que l’armàia se trobava dintre la vila:
...Entro sus a las portas s’en van esperonar,
Si que an los Frances trastotz faits ensarrar...
...Mas Simon de Montfort fai per Murel cridar
Per trastotz los osdals que fasson enselar
E fassan las cubertas sobre’ls cavals gitar...
... A la porta de Salas les ne fan totz anar...
— Planho tanben lo tralaissament, en italian coma en quarques dialeites occitans d’ancuei, de la distinccieu questo/quello (al nôstre aquest/aicest vs aquel/aqueu) que permetia mai de clartat e que correspondia a la distinccieu latina entra hic, iste, ille.
— Tanben, revirar inuenerunt regem per si scontrarono con il re laissa creire a-n-un rescòntre de cas (= fortuit), en tant que l’an bensai cercat per lo poler tuar, cen que se porria nomar una operacieu de “commando”.
— La forma latina Murellum (que correspônde a l’occitan Murel en la Canson subre dicha) es interessanta perqué justifica lo -th final de Mureth en gascon d’òira...mas tanben perqué demanderia de sonar aquela vila Murel en “occitan estandart”.
— Se li papilliones son, ja en latin classic, una forma de tenda, l’asnesium se tròba dins minga diccionari ma se rescòntra en d’autres texts d’origina bensai genovesa (a Bonifacio, per eisemple), en lo sens de armament. Lo mòt arnesium apareisse en latin medieval e Ducange lo cita emb’al sens d’arnesc e tanben arnese en italian moderne (gràcias Reinat!).
Lo problema istoric
Perqué d’analistas genoveses se seríon interessats a cen que se passava luenh dal sieu pôrt e dei côstas mieterranas?
— D’en primier, perqué, quarquas pàginas denant lo passatge concernat, Ogiero Pane avia tratat de la reconquista ispanica fins a la batesta, que, per malastre, denembra de nomar, de Las Navas de Tolosa.
— Tanben perqué cercàvon de mestrejar la mar mieterrana (ò mediterranenca?) fins en la sieu part occidentala.
— Ai ja senhalat (e l’amic Reinat Matalòt denant ieu en un memòri remirable sus la “marina de bôsc”) en un article passat los ancians ligams entra lo Còmte de Tolosa, marqués de Provença e la república de Génoa. me permeto de repilhar cen qu’escriuguero d’un temps.
L’aligança entra Tolosa e Gènoa remonta aut en l’istòria e perdura fôrça temps.
— Dal temps de la primiera crosàia, Ramon (IV) de Sant Geli, que mancava d’una marina de guerra, conquista lo comtat de Trípoli embe l’ajua de Gènoa en 1102 e 1103; môre dal temps de l’assedi en lo 1105. Lo sieu cosin, Guilhem Jordan repilha lo comand mas serà tuat après la presa de la vila, laissant lo novel comtat a Bertrand de Sant Geli. Bertrand acòrda a Gènoa en 1109 d’exempcieus d’impôsts entra Niça e Pôrt Vendres.
— Devem notar cen que d’unes an sonat lo “desbarcament” dei genoveses a Melguelh en 1144 per ajuar Tolosa en una batesta d’ont moret Berenguier Ramon, enfant de R.B.Ier e de Doça. Avia esposat en 1135 Beatritz de Melguelh, neça dal còmte de Montpelhièr. Berenguier Ramon probet de s’empadronir dei naus genovesas (a mens que n’en fuguesse estat qu’una soleta?) davant lo pôrt de Melguelh mas fuguet tuat en la batesta.
— En 1174, Gènoa firma un pacti d’aligança embe lo còmte de Tolosa, en conflit embe Anfòs d’Aragon, tractat qu’auria permés a la Comuna de s’empadronir de la mitat de la Provença e d’aver lo monopòli dal comerci maritime (li fuguet acordat tanben la possessieu de la ròca de Mónegue, cen que desmônstra que li Pelhascs [e Turbiascs?] èron pas li solets que li avíon de drechs). Mas la patz reven entra Tolosa e Aragon e Gènoa pôl ren òutenir cen qu’era agut previst.
— En 1216, dal temps de la crosàia dals Albigeses, Ramon VI es, un temps, refugiat a Gènoa d’ont devia aver d’aligats.
Ajusterai qu’en 1216 Ramon VI e Ramon VII s’en pàrton de Génoa per entrar en possessieu dal marquesat que lo tractat de Latran (1215) avia laissat a Ramon VII. Desbarquèron a Marselha e ajuèron lo poler municipal en la sieu lucha còntra l’evesque d’aquesta vila. Per li regraciar, li marselhés li fornissèron una armàia que los ajuet a òucupar lo marquesat.
Emb’una armàia rodanenca, li nôstres còmtes/marqueses intrèron en la vila de Beucaire que revendicàvon coma part dal marquesat. Lambert de Limós que comandava la garneson al nom de Simon de Monfort s’embarret en lo castel. Simon venguet alora assediar la vila mas la posguet pas pilhar e s’en deuguet tornar a Tolosa d’ont se farà tuar l’an d’après. Un còup de mai, li provençaus sostenguèron lo sieu marqués.
De l’istòria a la política
Tot aquò desmônstra un còup de mai la necessitat de menar una cerca sus li drechs dal marqués de Provença e sus lai luchas d’un costat entra li còmtes catalans e la feudalitat provençala anteriora ma tanben entra doai maions catalanas, aquela de Barcelona e aquela d’Urgell-Forcauquier, cen que permeteria d’explicar tant lai guerras baucencas coma la fondacieu de Barceloneta, la resisténcia dal comtat de Forcauquier e de la baronia de Castelana, lai possessieus dal còmte de Tolosa fins a Mónegue, l’aligança entra Tolosa e Génoa, donca l’esséncia e l’eisisténcia de la Gavotina e de la Provença nordenca e orientala. Sabo ren encara se m’en vaurai d’òu faire...
...Cen que me sembla pura essencial son lai propôstas que seguísson e que perméton d’estabilir un ligam entra l’istòria mai ò mens anciana e la política occitanista d’òira.
2) Lucham esquasi tots (òu vôlo creire) còntra lo jacobinisme e, per non pilhar lo risc de remplaçar un jacobinisme per un autre, pensam, per la màger part de nosautres, que l’Occitània serà federala ò serà pas.
3) Los occitans d’en riba “imperi” dal Ròse, li sembla que li lengadocians cèrcon de li impausar un “occitan estandart” que correspônde - coma per miracle - al sieu dialeite, dich (a tôrt ò a rason) “central”. Quora de “provençalistas” traísson alegrament (?) lo pan-occitanisme mistralenc, se pôlon discorpar gràcia a-n-aquela impressieu desplasenta d’imperialisme lengadocian.
4) Mas li separatismes (un mòt emplegat actualament cada jorn en li media[s] francimands!) provençal, gascon, niçard, aquitan - e bensai quarques autres - pènson s’apontelar sus d’aguments istorics, filologics, literaris que deurem criticar e desmontar se volem mantenir l’unitat occitana.
5) Es aquí que la Provença marselhesa, rodanenca, nordenca e orientala tròba lo sieu ròle màger.
— Ai sempre insistit sus l’origina arlatenca, “Sant Gelienca” e Forcauqueirenca de la crotz dicha - a tôrt - “de Lengadòc”. Dal ver, Guilhem III Talhaferre sembla causir aquela crotz provençala quora esposa en 1019 Emma de Provença, arriera felena de Boson II d’Arles e filha de Robaud, l’un dei doi “liberaors” de la dominacieu “sarrasina”. Se troberà pi sus la bandiera dei crosats occitans.
— Laurenç Revest e ieu avem (des)monstrat en un article pareissut en lo Lugarn que la gavotina niçarda conoisse una bôna part dei caraiteristicas foneticas e morfologicas que perméton de definir de grands grops dialeitals, bensai pas tant diferents entra els que cen qu’un porria pensar. Ren qu’un eisemple: se lo vilatge (L’Escare[n]a) vesin dal mieu (Luceram) perde lo -n- intervocalic, sieu segur que lo gascon es ben un dialeite vesin dal mieu, donca occitan e ren una lenga diferenta. Es ensin que li parlars de la gavotina niçarda, en la sieu varietat encara nòn explicàia, desmônstron precisament l’unitat lingüistica occitana.
— Cent ans li catalans, cent ans li provençaus...Mistral, amic de nombroses catalans, era bensai un chic tròup òutimist sus la fraternitat catalanò-provençala dal temps dei Ramon-Berenguier. La realitat istorica es ben diferenta ja qu’un arc tendut de Marselha a Niça en passant per li Bauces, lo marquestat tolosan reduch, lo comtat de Forcauquier (que tombet bôna ora en la maion d’Urgell), la balhia de Castelana, a probat en permanéncia d’escapar a-n-aquel poler sentit coma forestier. Devem tenir en ment que Ramon Berenguier II fuguet tuat en 1166 al moment de l’assedi de Niça. Es interessant de constatar qu’òira los istorians aujon parlar de “granda guerra meridionala” per desinhar l’ensemble d’aquelai luchas.
— S’ajustant a l’opausicieu reiarme/imperi (encara emplegàia dal temps de Mistral per la batelaria dal Ròse), l’aligança de Tolosa emb’ai gibalins genoveses còntra li catalans, que sosteníon li guelfes, revela una debuta de presa de consciéncia occitanista. Al moment que certs opausants a l’Euròpa denóncion “lo retorn a-n-una euròpa carolina”, donca a l’imperi de Karl der Grosse (francés per l’istòria francesa, alemand per l’istòria tudesca), me sembla fondamental d’acapir (compréner) lo ròle dal Sant Imperi en lai luchas que boleguèron Provença a l’Age Mejan.
— Se remontam enc’ar pus aut en lo temps, ven indispensable d’acapir (e de desnonciar) lo partiment de Verdun (843) que remplacet lo primier partiment de l’imperi previst per Carlemanhe en lo sieu capitulari de Thionville (807) que s’apontelava sus de basis etnicas repilhant, en gròs li confins de l’ancian diocesi galò-roman de Vienesa.
— Deurem tanben estabilir fermament lai rasons que faguèron preferir Carles d’Anjau (fraire de Loís IX) a Ramon VII de Tolosa coma espós de Beatritz, filha de Ramon-Berenguier V: aquel matrimòni auria (bensai) cambiat d’en tot l’istòria occitana.
Per acabar
2) Despí que lo Lengadòc se sôna Occitània, l’avenir de la nôstra unitat es, un còup de mai, entra lai mans dei provençaus e dei sieus istorians e filològs. Provença (en totalitat e pas solament rodanenca) que fuguet bensai l’origina de la consciéncia occitana n’en deura estre lo compliment.
Bernat Fruchier
President onorari dal CCOC