*‘Saudade’, Portugal i Eduardo Lourenço*, José María Lassalle
La indiferència reconcentrada i el silenci respectuós poden ser una forma de proximitat. Una cosa que Espanya i Portugal experimenten espontàniament malgrat les nombroses interseccions que propicia la nostra convivència peninsular. On rau aquesta proximitat? En el fet de saber-nos gairebé el mateix encara que expressat de manera diferent. I no em refereixo a la llengua sinó a la manera de ser i contemplar l’alteritat més immediata i pròxima, que és una espècie de fraternitat amagada. Ho explicava Pessoa quan es definia a si mateix com “un occidental extrem, convençut que Orient comença a la frontera d’ Espanya”. Una cosa que li feia reconèixer al poeta que era “també el contrari d’això: un occidental extrem per a qui, súbdit del mar i del cel, no existeix cap frontera”.
Probablement Eduardo Lourenço hauria pogut subscriure aquestes paraules. No només per l’íntima connexió que tenia amb Pessoa, a qui va dedicar llibres, sinó perquè també es va viure a si mateix arrossegat per una inèrcia de deslocalització física i mental que el va fer ser, a la seva manera, un “occidental extrem” que va triar viure a “ Orient”. Concretament a la Provença, on va escriure bona part de la seva obra i, a més, en francès. Abans havia estat a Alemanya i al Brasil, i havia estat seduït per la complexitat existencial de la filosofia germànica. De fet, Nietzsche, Husserl i Heidegger es van allotjar a les capes més profundes del seu pensament. Coneixia bé el pensament hispànic, els nostres clàssics més complexos i barrocs. Va escriure guiat per ells quan reflexionava sobre Europa. Va parlar amb facilitat de la tensió espanyola amb França, de la lucidesa delirant amb què van pensar sobre ella els nostres Gracián, Feijoo, Quevedo o Saavedra Fajardo. Una tensió que a la seva manera ha viscut sempre Portugal, unida al continent a través de la nostra frontera, però que sabia que no podia pontejar perquè és la porta d’entrada més directa cap aquell “ Orient” pessoà que necessita per trobar-se a si mateix mentre habita la seva irrenunciable extremositat occidental.
La figura de Lourenço demostra la generositat amb què Portugal continua mirant-nos
joma (Joma)
Sempre lúcid, Eduardo Lourenço no amagava la seva afecció a Espanya des de la consciència que com a portuguès sempre “va sentir la necessitat de marcar el seu lloc davant un veí molt poderós”, ja que, “fins i tot quan el veí estava adormit, la gent sabia que això no podia durar”. Per això, no va eludir la recerca de fomentar la trobada dels dos països, tal com va materialitzar amb el Centre d’ Estudis Ibèrics que va contribuir a crear A Guarda fa dues dècades a l’unir sota el seu patronatge l’ Institut Politècnic de Guarda, la Universitat de Coïmbra i la Universitat de Salamanca. En el seu si es va instituir el premi Eduardo Lourenço per homenatjar personalitats que han afavorit l’agermanament cívic i cultural entre els nostres països. Maria Helena de Rocha Pereira, Agustín Remesal, Maria João Pires, Ángel Campos Pámpano, Jorge Figuereido Días, César Antonio Molina, Mia Couto, José María Martín Patino, Jerónimo Pizarro, Antonio Sáez Delgado, Agustina Bessa-Luís, Luis Sepúlveda, Fernando Paulouro das Neves, Basilio Losada Castro, Carlos Reis i Ángel Marcos de Dios n’han estat destinataris. Un premi que evidencia la consciència profunda de proximitat i distància que ha existit i hi ha entre Portugal i Espanya i que Pessoa, una altra vegada Pessoa, no deixava d’analitzar quan afirmava que “una frontera, encara que separa, també uneix”; i que “si dues nacions veïnes són dues per ser dues, poden moralment ser gairebé una de sola per ser veïnes”.
Per això resulta sorprenent que les redaccions dels diaris del nostre país hagin passat gairebé de puntetes per la mort d’ Eduardo Lourenço i que pràcticament ningú en el món intel·lectual i polític no hagi recordat la seva extraordinària figura. És cert que, tot i haver rebut tots els reconeixements a Portugal, Espanya tan sols li va oferir en vida el premi d’Extremadura i l’ Orde del Mèrit Civil. Potser és que Lourenço va voler ser sempre un pensador discret que va evitar exercir d’intel·lectual. A la seva manera va emular el seu admirat Montaigne allunyant-se de la mundanitat. Va decidir viure instal·lat en el retir, centrat en les coses petites però fèrtils de la intel·ligència: els llibres. Aquests sempre van ser profunds, com només podien sortir de la curiositat escriptural de l’humanista infatigable que va ser.
Ens ha deixat orfes just quan l’humanisme que encarna el seu pensament és més urgent que mai
El desconeixement espanyol de la figura d’ Eduardo Lourenço revela com l’aparent indiferència portuguesa cap al nostre país està, en ocasions com aquesta que comentem, de sobres justificada. Es diu sempre del nostre veí que viu d’esquena a nosaltres, quan és Espanya realment la que mostra una actitud displicent que explica, també, aquella reacció lusitana continguda al refranyer portuguès i que afirma: “D’ Espanya, ni bons vents ni bons casaments”. Amb tot, la figura d’ Eduardo Lourenço demostra la generositat amb què Portugal continua mirant-nos. En la seva afecció a Espanya a través de l’iberisme que va conrear tota la seva dilatada vida s’enclou la saviesa humanista d’un país segur de si mateix, cultivat i sincer que no ha evitat mai la realitat que tenia al davant. Una reflexió que ens hauria de fer pensar si podem dir el mateix de nosaltres. Seria bo rellegir en el comiat que es mereix Eduardo Lourenço aquelles pàgines admiratives que va deixar escrites Unamuno a Por tierras de Portugal y España . El nostre pensador va viatjar molt i en solitud pel país veí. Hi va buscar refugi per recrear-se en una admiració incontinguda cap a la seva cultura per, entre altres coses, denunciar la nostra absurda supèrbia cap a ella.
Recuperar aquella actitud unamuniana cap a Portugal seria un homenatge merescut en el comiat a Eduardo Lourenço. Ens ha deixat orfes en un moment molt especial de la nostra història. Quan necessitem, precisament, entendre i trobar un propòsit que ens ajudi com a éssers humans a explicar el sentit que s’amaga darrere de la pandèmia que ens sacseja per fora, sí, però també per dins. L’humanisme que encarna el seu pensament és més urgent que mai. Sobretot perquè va pensar i va repensar aquelles interseccions de l’ànima que travessen el sentiment de saudade que allotja el laberint íntim de la identitat portuguesa. En aquella percepció de fragilitat i vulnerabilitat que projecta la gravetat del temps com una forma de destí inexplicable, potser podem tots, espanyols i portuguesos, refugiar-nos a la recerca d’aquelles abraçades hospitalàries que tant necessitem per seguir el nostre camí més enllà de la pandèmia. Potser ens serveixen d’ajuda aquells versos que vaig sentir de la seva boca durant el sopar en què el vaig conèixer al Museu Gulbenkian de Lisboa i que va prendre d’un poeta portuguès, Teixeira de Pascoaes, de qui no n’havia sentit res fins aleshores: “O futuro é o passado que amanhece”.