"La batalla de sant Pancraç", Tian Riba
Que un dels partits que fa dos anys va proclamar la no executada independència de Catalunya i que des d’aleshores té el seu líder a la presó tingui la clau de la governabilitat d’Espanya i, no només això, sino que l’estigui a punt de fer servir, és estrany, paradoxal, contradictori o com li vulguin dir. Però sobretot, sobretot, és política.
De fet, salvant les distàncies —de context i de persones— fer de Bismarck i de Bolívar no és res més que el que va fer qui, abans de caure en desgràcia per mèrits propis, era considerat el gran polític català del segle XX, Jordi Pujol. I fent de Bismarck i de Bolívar, s’hi va passar 23 anys. El context ha canviat? Molt. Ningú no diu que fent president a Pedro Sánchez es torni a l’autonomisme. Primer, perquè no ens hi hem mogut. I després, perquè és evident que han passat coses que hauran de situar la política en un altre paradigma. I no dubto que això ho tinguin clar a ERC, quan avui aprovin el pacte.
La foto Rufián-Vilalta-Jové davant de Lastra-Ábalos-Illa no és exactament, per tant, la foto del Majestic. Allà no es negociava amb Jordi Pujol a la presó, com sí que passa amb Oriol Junqueras. Però sí que m’ha recordat —i ja aviso que no és ni una crítica ni una lloança, ni intento fer dobles lectures— que el líder polític actual més pujolista és Oriol Junqueras. Ja ho era abans i ara hi ha sumat l’èpica a la seva biografia. Perquè a la presó s’hi fa política, però és que la presó en si ja és política. I, perquè ningú s’enfadi —o sí, facin el que vulguin—, Junqueras és un pujolista, però també és tarradellista. Que és, justament, el que més el fa diferenciar, a ell i al seu partit, del món exconvergent. Sobretot i, vist el que ha passat després del 27-0, intentant evitar la política de blocs i el discurs divisionista. Cosa que seria en el fons discutible, perquè Pujol també parlava d’un sol poble. Ara bé, on Junqueras és més pujolista és en la voluntat de fer de pal de paller. Ara se’n diu ampliar la base. Ampliar-la, és veritat, amb el vell somni de ser l’esquerra nacional, atraient votants de l’àrea metropolitana allunyats tradicionalment del catalanisme. Feina doble perquè a molts els haurà de fer tornar de Ciutadans.
Però ampliant-la també a partir de la competència per fer-se amb la tropa de sant Pancraç, aquella de petits i mitjans empresaris, propietaris rurals, pagesos, comerciants i autònoms que li va donar la Generalitat a Pujol el 1980. Ho va fer, per cert, gràcies al fet que va teixir aliances a dreta i a esquerra, amb centristes, UCD i ERC, cosa que va evitar la victòria del PSC. De la mateixa manera, tornem-hi, que Junqueras ha pactat ja a dreta i a esquerra, com el compromesso storico entre la democràcia cristiana i el comunisme que tots dos coneixen. Pujol llegia el Corriere della sera. Junqueras es va formar al Liceu Italià.
Sant Pancraç. Fixeu-vos que Junqueras i Pujol són dos cristians que acaben fent un discurs fins i tot moralitzant i alliçonador. Fins al punt que el líder d’ERC va arribar a dir “el junquerisme és amor”. Això sí, Pujol va acabar triant la política per sobre de la seva consciència i Junqueras assegura que si mai entren en contradicció, triarà la consciència. Ara bé, l’historiador Josep Maria Fradera ha definit la política catalana com una densa i enrevesada competició de grups socials —no tots gaire allunyats entre si, tot i que potser més del que pensàvem— a la recerca d’expectatives materials i simbòliques, capaces d’oferir seguretat, horitzó, relat i interlocució amb l’Estat. L’independentisme no deixaria de ser l’últim producte d’aquesta competició, encara que sigui per interlocutar un referèndum. Ja es veurà. Perquè a partir d’avui també comença la batalla definitiva entre Junqueras i Carles Puigdemont. La batalla de sant Pancraç entre dos mons molt propers i amb els papers canviats! ERC i JxCAT. Junqueras i Puigdemont. Un altre cristià de base que ha posat èpica a la seva biografia (però això serà un altre dia). Sant Pancraç és el 12 de maig. Potser aleshores sabrem qui ha guanyat.
Tian Riba
Barcelona. Dijous, 2 de gener de 2020, elnacional.cat