"L’efecte Stendhal", Enric Juliana

Una sentència firmada a Luxemburg pot alterar el sistema nerviós d’un país molt malavingut. Això és Europa: un imperi de nou tipus en què ningú no té plena sobirania. El dia que et va bé, aplaudeixes, fas sonar l’ Himne a l’ alegria a la Puerta del Sol, o col·loques la bandera de la Unió al balcó de la Generalitat. El dia que et va malament, deixes anar Santiago Abascal, o envies emissaris catalans a Moscou a fer el fantasma a l’avantsala de Vladímir Putin .

Pertànyer a la Unió Europea no només significa cobrar subsidis per les oliveres sobrants i ajuts per a les plantes fotovoltaiques –hi va haver a Espanya qui en una mateixa jornada arrencava les oliveres i instal·lava panells solars– o percebre fons per a la construcció de magnífiques autovies. Durant vint anys (1986-2006), la Comunitat Econòmica Europea va fer transferències a Espanya per un valor anual equivalent a l’1% del PIB. En termes comparatius, Espanya ha rebut més diners d’Europa que els països més beneficiats pel pla Marshall després de la Segona Guerra Mundial.

Evidentment, aquell enorme cabal de transferències va tenir les seves contrapartides. Va caldre tancar indústries, i els països amb més musculatura van guanyar clientela per als seus productes. Ens van comprar cases i ens van finançar la gran festa. Els bancs alemanys van regar, sense avís del risc que corríem, la calamitosa borratxera del crèdit immobiliari. Quan la bombolla va esclatar, ens van obligar a modificar la Constitució per donar garanties de pagament. La Unió Europa és un contracte amb lletra petita.

La Unió Europea és un imperi de nou tipus basat en la legalitat i la separació de poders que no és segur que pugui sobreviure a les turbulències mundials que s’acosten. La Unió Europea ha estat fonamental per a la democratització d’ Espanya, ja que sense el cànon democristià i socialdemòcrata de la guerra freda –i la por que pogués repetir-se allò de Portugal– aquest país hauria evolucionat fa quaranta anys cap a una dictablanda d’incert recor­regut, directament tutelada pels Estats Units.

No és sobrer repetir tota aquesta sèrie d’obvietats davant l’espectacular processó de celles arrufades a la premsa de Madrid després de saber-se la sentència de Luxemburg i la fulgurant aplicació de la decisió a càrrec del president del Parlament Europeu, l’italià David Sassoli .

En un moment de crisi de consens del projecte europeu, les seves institucions volen reafirmar-se. Aquesta és la clau. El Tribunal de Luxemburg ha respost amb claredat a la prejudicial del Tribunal Suprem espanyol per deixar ben establerta la seva autoritat i enfortir l’autonomia del Parlament Europeu: els eurodiputats surten directament del vot, sense filtres reglamentaris nacionals.