"Veritats incòmodes", Francesc-Marc Álvaro
Entrevista al periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro
9 min. 14/09/2019 ara ANTONI BASSAS Periodista
Què et va semblar la manifestació de la Diada?
Quan fem manifestacions tenim un excel·lent. El problema és què en fem, d’aquest material que generem al carrer. Tot el Procés està presidit per una gran capacitat de fer relat i una gran dificultat per fer política, perquè som millors en l’escenografia i en l’escriptura creativa que en la política. A sobre, l’altra part no en vol fer, de política.
El 2015 vas publicar el llibre Per què hem guanyat . ¿L’independentisme va guanyar o no, aleshores?
Hi ha alguns amics meus que em recorden sovint aquest títol. Bé, al llibre matisava que hem guanyat les eleccions però no tenim prou múscul per fer tot el que volem fer. I crec que la manca de múscul del 2015 l’hem arrossegat sempre. Allò eren unes plebiscitàries (així les van presentar) i tant Artur Mas com Oriol Junqueras van actuar com si haguessin guanyat el plebiscit. El com si presideix tot el Procés, i critico que hem volgut simular el que no teníem, que és una fortalesa suficient.
Què vol dir tenir prou múscul?
Que la majoria parlamentària no es correspon amb una majoria social, i no s’assoleix el percentatge del 50+1. Hi ha independentistes que diuen que tant és, que encara que tinguéssim el 70% l’Estat faria el mateix. D’acord, però de cara als tercers és una dada molt important. Segur que tu t’has trobat, també, amb periodistes estrangers que passen per Barcelona i pregunten: “¿Heu arribat al 51 o al 52?” I tu i jo els hem de dir que no.
Sempre hi afegeixo que la xifra és imperfecta, perquè surt d’unes eleccions, no d’un referèndum acordat que l’Estat es nega a fer.
Jo també els hi remarco, però quan ens hem pogut comptar de manera imperfecta o per la porta del darrere no hi arribem.
¿És temps d’autocrítica, a les portes de la sentència d’un judici que l’independentisme viu com una injustícia?
M’ho he plantejat: ¿tot això ho he de dir ara o m’he d’esperar? Al final he pensat que sí, que ho havia de dir. És autocrítica perquè escric des de dins de l’independentisme, jo votaria sí en un referèndum. Per què ho faig? Perquè penso que, per sortir d’aquesta etapa dura, hem de començar a dir-nos les veritats incòmodes, les que costen més de dir. Si els polítics no ho fan, que ho entenc, sobretot quan ets a l’exili o a la presó, els que no som polítics hi hem d’ajudar.
Doncs comencem. ¿El principal problema va ser el “Tenim pressa”?
Sí, la pressa ha estat letal. Perquè prescindeix d’un element bàsic de la política, que és la gestió dels temps. A vegades cal córrer i a vegades cal aturar-se. En el cas del Procés, Artur Mas diu que anirem a tota màquina, Esquerra ho compra, la CUP s’hi apunta i les entitats volen sempre més velocitat.
Un altre error de què parles: la por de ser qualificat de traïdor.
Que porta els actors a estar pendents d’una impugnació de tipus moral que no els deixa fer política amb prou lucidesa. És el que li passa a Carles Puigdemont, perquè el Procés, a mesura que avança, va trencant la seva gran virtut inicial, que és la idea de com més serem, millor, encara que tots no vulguem exactament el mateix. El Procés comença parlant de dret a decidir i al final només parla d’independència. Comença parlant de fer un referèndum pactat i com que no ens el deixen fer diem que el farem igualment. Comença amb Junts pel Sí, que vol ser inclusiu, i acabem amb el president Torra, que em sembla una bona persona però que té una mirada sobre l’independentisme que és un pèl essencialista. La idea del traïdor ens ha fet molt de mal i crec que està impedint fins i tot que la gent de la presó o de l’exili pugui dir tot el que vol dir.
¿Has descobert alguna cosa nova d’aquells dies?
Potser la novetat més gran és que escanejo el judici. I per a mi hi ha dos moments de gran veritat al Suprem: l’aparició del major Trapero i la defensa de Melero amb un discurs demolidor contra la Fiscalia. És molt útil, penalment, però en canvi políticament és dolent, trenca l’encanteri del relat independentista. Després de Melero, que diu que ni es va arriar la bandera ni es va aprovar cap llei, puf...
Això ens faria concloure que el Procés va acabar sent una manera de pressionar Madrid per negociar.
És que tot el que es fa des del 2012 és per fer seure Madrid a la taula, però alhora s’està dient que és per fer la independència. O sigui, volen el referèndum pactat però alhora es veuen arrossegats a dir que el faran com sigui. Esclar, quan Madrid no s’asseu han de complir la promesa: el farem sí o sí, i el sí o sí és impracticable. Per això hi ha el desengany de la bona gent de l’independentisme, perquè els han dit dues coses alhora: farem seure Madrid i tirarem endavant igualment. Bé, Madrid no s’ha assegut i tampoc ho hem fet. I som en aquest bucle.
¿Atribuiries a parts iguals la responsabilitat dels errors?
En la pugna partidista no hi he volgut entrar. Constato que els republicans han acabat fent de convergents i els convergents han acabat fent com de republicans i a vegades de cupaires. I en aquelles hores fatídiques de l’octubre les posicions estaven molt creuades: dins d’Esquerra i del PDECat hi havia abrandats i moderats. La gent va actuar una mica amb l’estómac, fos del grup que fos.
¿Creus que hem perdut el concepte d’“un sol poble” arran del Procés?
La victòria de Ciutadans el 21-D ens diu que hem de revisar el concepte, però a les eleccions posteriors el seu creixement no s’ha consolidat. Per tant, no en faig una lectura dramàtica, crec que sí que som un sol poble, però no sé si som aquell poble una mica idealitzat del Candel, del Pujol, del PSUC, de l’Església. No som l’Ulster i això cal repetir-ho, perquè Ciutadans ha jugat a l’enfrontament, volia trencar l’escola catalana i no l’ha trencat. A vegades l’independentisme no valora prou tot el que hem pogut defensar malgrat la tempesta. I amb això connecto amb el que us va dir a l’ARA Jordi Cuixart: s’ha de parlar amb el PSC. També ho crec, perquè alguns consensos de país que tenen a veure amb un sol poble només els podem fer amb el PSC. Amb els comuns també, però amb el PSC.
Eva Granados ha dit que una cosa tan important com l’autodeterminació no la pot decidir la ciutadania, sinó els polítics, que han de presentar un acord perquè la gent el voti.
Esclar, aquesta és la paret del PSC, perquè el PSOE l’hi mana. Però malgrat que el PSC ha format part del bloc del 155 i això a molts ens ha dolgut, el PSC és important perquè sense ell no podem fer moltes coses de país, com ara educació, cultura, mitjans públics, policia... Un error de l’independentisme seria expulsar el PSC perquè estem enfadats pel 155 i els regalem a Ciutadans i el PP. Error.
¿Què ha de dir l’independentisme als catalans que no volen deixar de ser espanyols i que també van passar angoixa la tardor del 2017?
És molt delicat, perquè avui el dolor és sobretot molt viu en el món independentista. No soc un robot, tinc amics a la presó i a l’exili, però no volia fer un llibre sentimental, i crec que potser l’error ha estat que com que nosaltres expliquem que si hi ha una secessió podrem fer un país amb millors escoles, trens o pensions, no hem vist que hi ha veïns de l’escala que encara que els diguem això deu vegades la seva lleialtat emotiva amb Espanya és molt forta. Hem d’aprendre a parlar amb aquests catalans.
Quin retrets fas al costat espanyol?
¿Com pot ser que un estat que és capaç d’infiltrar gent a ETA o al jihadisme, quan ha d’analitzar un fenomen democràtic com el Procés no vegi que no és un suflé i compri la seva pròpia propaganda? Es pensaven que no es faria el referèndum, i és el dia en què s’equivoquen. Perquè l’1 d’Octubre no el reconeixeria ningú, és a dir, que la necessitat de repressió és escènica. L’Estat vol demostrar que és fort, però al mateix temps regalen a l’independentisme una recàrrega de legitimitat per la via de rebre la violència.
¿Espanya ha passat por i per això la sentència serà exemplar?
No crec que Espanya hagi passat por.
Han dit que és la crisi més greu de la història de la democràcia espanyola.
I ho subscric.
Però si hi ha hagut més de mig segle d’ETA, 200 morts als trens d’Atocha, el cop d’estat del 23-F...
Sí, però la crisi catalana és més important perquè de cop i volta un tros del mapa d’Espanya en quedava fora. Els colpistes del 23-F no tenien un país a favor, l’atemptat d’Atocha no té els espanyols musulmans donant-t’hi suport. Què és diferent del Procés a Catalunya? Que hi ha més de dos milions de persones. I ara la pregunta és òbvia: ¿com és que no posen cap oferta damunt la taula perquè almenys una part de catalans tornin?
I quina és la resposta?
Només en tinc una de provisional: pot més la bèstia, la tradició de garrot. És aquella frase del director de l’Abc a Josep Martí, secretari de Comunicació del govern Mas: “Per a nosaltres és més important la unitat d’Espanya que la veritat”. No dic que Espanya no sigui una democràcia, però Espanya ha intentat ser alhora una democràcia i a estones un sistema autoritari, i això col·lapsa sempre. Espanya no és Turquia, però té uns moments autoritaris impropis d’una democràcia de la UE.
Can Dündar, el periodista turc que Erdogan va empresonar i que ara viu protegit a Alemanya, em va ensenyar les imatges del ministre de l’Interior turc dient a la tele que era clar que ells empresonaven dissidents polítics perquè era el que feia Espanya amb els dissidents catalans, i Espanya és un país de la Unió Europea.
Quant de temps pot actuar l’estat profund a estones a la turca i a estones a l’europea? Ara, hi ha una cosa molt incòmoda: no hi ha hagut indignació a la societat espanyola per les càrregues.
Què creus que passarà ara?
Crec que anem a eleccions a Catalunya, i a Espanya potser també. El govern Torra no sembla que pugui aprovar pressupostos, no té impuls polític i no té un discurs compartit. I l’única manera que tenim de posar el marcador a zero després de la sentència del Suprem seran les eleccions.