"La canícula de la mandra", Luis Racionero
Aquests dies que els treballadors prenen puntualment i santament les seves jornades de descans, convé recordar les idees que un gendre de Marx va escriure al segle XIX:
“Una estranya passió envaeix les classes obreres dels països on regna la civilització capitalista; una passió que en la societat moderna té per conseqüència les misèries individuals i socials que des de fa dos segles torturen la trista humanitat. Aquesta passió és l’amor a la feina, el furibund frenesí de la feina. I dir que els fills dels herois de la revolució s’han deixat degradar per la religió del treball fins al punt d’acceptar, el 1848, com una conquesta revolucionària, la llei que limita el treball a la fàbrica a dotze hores per dia! Proclamaven com un principi revolucionari el dret al treball. Vergonya per al proletariat francès! Només esclaus podien ser capaços de tal baixesa. Perquè arribi a la consciència de la seva força, cal que el proletariat trepitgi els prejudicis de la moral ‘cristiana’, econòmica i ‘progressista’; cal que torni als seus instints naturals, que proclami els drets a la mandra, mil vegades més nobles i més sagrats que els tísics drets de l’home concebuts pels advocats metafísics de la revolució burgesa; que s’entossudeixi a no treballar més de tres hores diàries, folgant i gaudint la resta del dia i de la nit”.
A partir d’aquí, Lafargue analitza l’actitud de l’obrer davant la màquina:
“Un poeta grec de l’època de Ciceró, Antípater, cantava la invenció del molí d’aigua, que venia a alliberar les dones esclaves: ‘Estalvieu el braç que fa girar la pedra, oh molineres! Dànae ha imposat a les nimfes (l’aigua) el treball de les esclaves. Visquem de la vida dels nostres pares i gaudim contents en la mandra els dons que la deessa concedeix’. Però les comoditats que el poeta pagà anunciava no han arribat encara, la passió cega, perversa i homicida de la feina transforma la màquina llibertadora en instrument d’esclavitud. Una obrera no fa amb el seu fus més de cinc malles per minut; certes màquines en fan trenta mil en el mateix temps. Cada minut de la màquina equival a cent hores de treball de l’obrera, o, el que és igual: cada minut de treball de la màquina fa possible per a l’obrera deu dies de repòs. Però què veiem que passa? A mesura que la màquina es perfecciona
i substitueix el treball humà, l’obrer,
en comptes d’augmentar en raó directa el seu repòs, redobla el seu esforç, com
si volgués rivalitzar amb la màquina.
Oh, competència absurda i homicida! Per donar lliure curs a aquesta competència entre l’home i la màquina, els proletaris han abolit les sàvies lleis que limitaven la feina dels artesans en les antigues corporacions i han suprimit els dies de festa”.
L’argument és perfectament vàlid en la situació actual, sobretot quan la producció d’aliments i béns de consum durables és molt superior a l’existent quan Lafargue escrivia, el 1880. La supressió de dies festius és una incoherència perpetrada en aquests últims anys pels progressistes cadells del neocapitalisme que, des de la seva visió provinciana i el seu utilitarisme vuitcentista acabat d’aprendre, considera el fet de suprimir festes com un índex de modernitat, europeisme i racionalitat econòmica.
“Des que la classe treballadora, en la seva ingenuïtat i bona fe, s’ha deixat trastornar el cap, llançant-se cegament, amb la seva impetuositat nativa, a la feina i l’abstinència, la classe capitalista
es veu obligada a la mandra i al plaer forçat, a la improductivitat i al sobreconsum. Si el sobretreball del proletariat aniquila la seva carn i tenalla els seus nervis, l’excés de consum no és menys fecund en patiment per al burgès. L’abstinència a la qual es condemna la classe productora obliga els burgesos a consagrar-se al sobreconsum dels productes que aquella fabrica desordenadament.
Al principi de la producció capitalista,
fa un o dos segles, el burgès era un ho-
me ordenat, de costums moderats i pacífics; s’acontentava
amb la seva dona, i no bevia sinó quan tenia set, ni menjava més que quan tenia gana. Avui dia
no existeix burgès que no s’afar-ti de capons amb tòfones i de bordeus, ni fill de nou-ric que
no es cregui en l’obligació de desenvolupar la prostitució i mercurialitzar el seu cos, a fi
que tinguin la seva explicació els treballs que s’imposen els obrers de les mines de mercuri. En aquest ofici l’organisme es gasta ràpidament, el cos es deforma, la panxa s’omple, la respiració es fa fatigosa. La classe obrera, en estrènyer el ventre, ha desenvolupat desmesuradament el ventre de la burgesia, condemnant-la al sobreconsum. Atesa aquesta doble bogeria dels obrers, de matar-se treballant en excés i vegetar en l’abstinència, el gran problema de la producció capitalista ja no és trobar productors i duplicar-ne les forces, sinó descobrir consumidors, excitar-los les ganes i crear-los necessitats fictícies”.
La supressió de dies festius és una incoherència perpetrada pels ‘progressistes’ cadells del neocapitalisme
Si això era així el 1880, què podem dir ara en vigílies de la imminent aparició de la classe robòtica, com serà la lluita de classes entre el robot, l’obrer i el capitalista? La solució òbvia és que treballi el robot i descansi l’obrer, però per a això és necessari que el capitalista concedeixi a l’obrer la productivitat aconseguida pel robot. El que seria un error catastròfic seria deixar els obrers sense feina i sense cobrar.