"Sobre la noviolència", Josep Maria Ruiz Simon

(text en deu entregues a lavanguardia entre el 21-V-19 i el 23-VII-19)

Si es fes una llista dels llibres més útils publicats durant l’últim mig segle, De la dictadura a la democràcia (1993), de Gene Sharp, seria al top ten. Sempre n’hi ha que troben convenient pro­vocar un canvi de règim o engegar un procés d’independència. I, des que apareixen, els que volen organitzar aquests processos disposen d’un manual d’instruccions per planificar les batalles que els haurien de permetre aconseguir els seus objectius estratègics i formar els activistes que hi haurien de participar com a soldats. El fet que aquest manual també incorpori una llista amb 198 mètodes d’acció i persuasió no-violenta també ha contribuït, sens dubte, al seu èxit. La imaginació és un bé escàs. I aquest repertori, que recull recursos com ara l’ús de símbols a la roba, els dejunis o “la sobirania dual i el govern paral·lel”, permet economitzar-la. Per aquests motius, i per algun altre, no és estrany que tots aquells que, des de fa anys, han volgut organitzar alguna r e o alguna primavera o tardor revolucionària, l’hagin considerat com la millor opció bibliogràfica i en algun cas l’hagin arribat a presentar com una arma més valuosa que la bomba atòmica. L’exitós llibre de Sharp és una obra eminentment pràctica que ensenya com traçar una es­tratègia per aconseguir un canvi de règim. Ara bé, parteix d’una teoria del poder, que no tan sols serveix per justificar la funcionalitat d’aquesta estratègia sinó també per dotar-la d’una gran força persuasiva de cara als que cal mobilitzar per portar-la a terme. Aquesta teoria, que Sharp ja havia exposat a La política de l’acció no-violenta (1973), té la virtut metodològica de la simpli­citat. Es podria descriure dient que barreja amb parsimònia la doctrina de Max Weber sobre la legitimitat amb la de La Boétie sobre la servitud voluntària. Parteix, en definitiva, de la consideració que un govern només és legítim mentre els governats consideren que ho és, i de la idea que el poder dels que governen depèn de l’obediència, el consentiment o la col·laboració dels governats. D’acord amb aquests plantejaments, el primer objectiu que s’han de plantejar els que pretenen un canvi de règim o els que volen obligar un règim a acceptar les seves exigències és la desle­gitimació d’aquest règim i el consegüent afebliment del seu poder. I, segons Sharp, la millor manera d’aconseguir aquest objectiu és el recurs a l’estratègia de l’acció no-violenta, un recurs que no defensa en nom de principis ètics o religiosos, sinó com una qüestió purament pragmàtica. L’estratègia proposada per Sharp es basa en l’assumpció del supòsit que, en el món actual, les estratègies no-violentes són molt més efectives que les violentes. El fet que aquestes estratègies assoleixin el seu grau d’eficàcia més alt quan aconsegueixen que el règim que es vol derrotar sigui vist per la població i per la comunitat internacional com un règim autoritari és un fet que no haurien de menystenir els que estiguin interessats en el possible impacte dels textos en l’acció, en el reflex de les lectures en les pràctiques.

L’estratègia de l’acció no-violenta propugnada per Gene Sharp i els seus acòlits es basa en una rigorosa divisió de treball. Rebutja, per raons purament pragmàtiques, la realització directa d’accions violentes d’aquells que desafien un règim. Però, alhora, reserva un paper destacat a l’ús instrumental de la violència produïda per l’Estat. Com diu el mateix Sharp: “Si la resistència creu que, per motius estratègics, és necessari fer una acció provocadora que té el risc de causar un alt nombre de víctimes, abans ha de calcular meticulosament els costos assumibles i els beneficis potencials de la proposta”. D’acord amb aquest plantejament, mentre que l’opció per l’estratègia no-violenta en detriment de la violenta es du a terme per una ava­luació d’eficàcia, la decisió de fer o no fer accions que poden produir una reacció violenta s’ha de prendre per un càlcul d’eficiència. I aquest càlcul no pot deixar de banda que, en determinats escenaris, i sospesant les opcions pel resultat que se n’espera obtenir, un cert grau de violència de l’Estat podria resultar més desitjable que la seva no-violència per a l’estratègia dels que el desafien no-violentament. En la racionalitat del desafiament no-violent, la violència no apareix com un efecte lateral no buscat, sinó com un fi intermedi previsible i propiciable que, emprat com a mitjà, pot permetre arribar, si es produeix, a un determinat objectiu estratègic.

El mateix Gene Sharp teoritza sobre la mena de política que permet maximitzar els beneficis d’aquestes “accions provocadores” quan donen lloc a una resposta estatal violenta. La denomina jujitsu polític. El jujitsu és una art marcial que ensenya a fer servir la força del rival en benefici propi. I aquesta política es descriu com un procediment que té com a objecte canviar les relacions de poder entre els que segueixen una estratègia no-violenta i el règim amb què combaten fent servir contra l’Estat la violència que aquest pot arribar a exercir contra els que el desafien. La clau d’aquesta tècnica és el conreu de les reaccions que poden provocar les accions estatals. La legitimitat de l’Estat ­–que, d’acord amb Max Weber, té el monopoli de l’ús legítim de la violència– decreix a mesura que creix l’opinió que en fa un ús il·legítim. I l’èxit del jujitsu polític depèn tant del caràcter subjectiu de la legitimitat com de la difusió d’aquesta creença, que permet continuar el joc des d’una posició més favorable que la de l’adversari. Aquesta posició més favorable és el lloc de la superioritat moral, que ofereix a qui l’ocupa uns grans avantatges tàctics. La conquesta d’aquest lloc de privilegi per mitjà de l’explotació propagandística de les respostes estatals a les “accions provocadores” és cabdal per a les estratègies no-violentes. I el fet que aquestes estratègies no-violentes no s’adoptin per principis morals sinó per raons pragmàtiques no és contradictori amb el fet que la victòria d’aquestes estratègies depengui de l’habilitat en la instrumentalització política dels sentiments morals dels ciutadans.

Robert Helvey recomana que els manifestants portin tela blanca a les accions que els estrategs dels moviments no violents convoquen després de calcular que podrien afavorir una reacció violenta de la policia que seria profitosa. Aquest consell no respon a la previsió de la necessitat de fer voleiar una bandera d’aquest color, que és el símbol usual quan es demana un cessament de les hostilitats o s’expressa la voluntat de rendir-se o de parlamentar amb l’enemic. La utilitat prevista per a aquesta tela és la de fer-ne tires per convertir-les en benes i aplicar-les a les possibles ferides. Evidentment, les raons de la blancor no són mèdiques. Com el mateix Helvey explica a On strategic non violent conflict, les benes han de ser blanques perquè a les fotos es veuen més bé. “Fins i tot una cosa tan simple com els embenats –afegeix– es pot fer servir amb un gran avantatge”. Els que maximitzen la utilitat de les benes blanques són els fotògrafs i les càmeres, que poden captar imatges que cridin l’atenció de les xarxes i els mitjans. Les imatges són una arma essencial en l’arsenal del jujutsu polític de l’estratègia no violenta, que, com apuntàvem la setmana passada, és la tècnica que permet utilitzar la força del rival en benefici propi. No hi ha res tan desitjable i funcional com unes imatges impactants quan es tracta d’afeblir la posició del govern amb què es combat provocant canvis d’opinió que resultin favorables a la causa. Helvey subratlla que aquestes imatges poden arribar a ser vistes per centenars de milions de persones. També apunta que aquesta circumstància no ha de distreure els ferits, que no han de “caure en qüestions mundanes o trivials, com pentinar-se o posar-se maquillatge per al seu moment de glòria”.

L’eficàcia del jujutsu polític es basa en el poder de la propaganda. L’excoronel Robert Helvey, col·laborador de Gene Sharp a l’Albert Einstein Institution i iniciador del famós Srdja Popovic en els secrets de les estratègies no violentes, dedica moltes pàgines del seu llibre a les operacions psicològiques (Psyops), que identifica com la peça central d’aquestes estratègies. El propòsit d’aquestes operacions és influir en les actituds i els comportaments de les persones a qui es dirigeixen per mitjà de la propaganda. Helvey no amaga que, per a aquesta, l’exactitud dels fets que manipula persuasivament és una qüestió irrellevant. I conclou que la propaganda no és en si mateixa ni bona ni dolenta i que els judicis morals s’han de dirigir cap als objectius que persegueix. Que el fi justifica els mitjans és una vella màxima. Com és obvi, Helvey passa per alt que el discurs sobre la naturalesa dels objectius polítics també pot ser del tot propagandístic. Però, des dels seus plantejaments, sembla clar que el que realment justifica la propaganda és l’èxit amb què aquesta última assoleix els seus propis propòsits. I, des d’aquesta perspectiva, mentre les persones a qui es vol fer canviar d’opinió l’ignorin, és indiferent que el vermell que taca la bena blanca sigui de sang real acabada de vessar o de sang artificial adquirida en una botiga d’attrezzo.

De la mateixa manera que els manuals de guerrilla urbana per a principiants ofereixen instruccions per fer còctels molotov, als compendis d’estratègia no-violenta mai no hi acostuma a faltar un capítol sobre l’“acció dilema”, una arma que, si es jutja pels seus efectes polítics, pot resultar molt més destructiva que les bombes de fabricació casolana. Una acció dilema és una operació dissenyada per posar el rival davant una situació en què es veu obligat a triar entre dues opcions igualment dolentes. Com la marxa de la sal, que Gandhi va planejar, amb una intel·ligència estratègica notable, quan el 1930 volia reprendre la campanya per la independència de l’Índia.

Segons diuen els experts, per cuinar una acció dilema cal seguir els tres passos següents: 1) buscar un tema capaç de mobilitzar la població no directament identificada amb la causa del moviment però instrumentalitzable; 2) elaborar una acció establint un pla de treball i tenint en compte tant els punts forts i els punts febles del moviment com els de l’adversari, i 3) portar a terme l’acció i aprofitar els efectes que provoqui. El secret del plat radica, evidentment, en l’elecció d’un bon pretext mobilitzador que permeti eixamplar la base. L’objectiu de Gandhi era la independència. Ara bé, no va convocar la marxa per reclamar-la, sinó per reivindicar, promovent-ne l’exercici, un dret que descrivia com a fonamental: el dret a produir sal.

La marxa posava en escena el desafiament al monopoli i a l’impost del govern colonial britànic sobre aquest producte. En nom d’un dret que s’equiparava al de respirar, incitava a dur a emprendre una activitat considerada il·legal. I posava les autoritats davant l’alternativa de permetre o reprimir una marxa que s’emparava en les llibertats d’expressió i manifestació. Aquesta alternativa és habitual en les accions dilema que segueixen el seu model, que, quan provoquen una repressió més o menys violenta, s’articulen amb la tècnica del jujutsu polític, que, com vèiem en entregues anteriors, ensenya a fer servir la propaganda per aprofitar la força del rival en benefici propi. Tot i que van detenir Gandhi unes setmanes després, en aquesta ocasió les autoritats britàniques no van recórrer a la força. Es van estalviar les fotos de la repressió, però no van poder evitar que els pilars del seu poder fossin igualment soscavats per una propaganda que, en aquest cas, va aprofitar la imatge de la feblesa.

Alguns manuals per a la formació dels activistes de l’estratègia no-violenta proposen exercicis per a l’aprenentatge dels coneixements i les competències que divulguen. Entre aquests exercicis hi ha els que conviden a plantejar possibles accions dilema amb esquemes de files i columnes. La independència de l’Índia no es va concretar fins a disset anys després de la marxa de la sal. Amb tot, no resulta difícil d’imaginar un enunciat que proposi elaborar el que, sobre el paper, que ho aguanta tot, seria una jugada mestra: una acció dilema pensada per a l’aplicació immediata, en un altre context, de l’objectiu final d’un moviment com el de Gandhi.

La confusión ignorante o interesada entre desobediencia civil y desafío político no violento parece un arma retórica cargada de futuro. Pero hay que dar a John Rawls lo que es de John Rawls y a Gene Sharp lo que es de Gene Sharp. Lo que corresponde a Rawls es la concepción clásica y comúnmente aceptada de la desobediencia civil. La que propone en su Teoría de la justicia, donde la describe como aquella desobediencia que se manifiesta en “un acto público, no violento, consciente y político, contrario a la ley y cometido con el propósito de ocasionar un cambio en la ley o en los programas de gobierno”. Según Rawls, este tipo de actos, que han de tener un carácter meramente simbólico y que se plantean como una respuesta a lo que se percibe como una injusticia manifiesta tras haber agotado todas las vías legales, solo tienen sentido en estados democráticos y de derecho más o menos justos. Y quienes los realizan los llevan a cabo asumiendo sus consecuencias e invocando los principios que consideran que legitiman tales estados desde la convicción moral de que las leyes o las políticas que se quieren cambiar se apartan de estos principios.

Lo que incumbe a Sharp es, en cambio, la doctrina sobre aquellas acciones no violentas por medio de las que el movimiento que las planifica estratégicamente busca provocar un cambio en las relaciones de poder que le permita imponer sus objetivos al régimen al que se opone, que presenta, a veces de acuerdo con la realidad y siempre de acuerdo con sus intereses, como dictatorial e ilegítimo. Básicamente, las obras de Sharp y sus acólitos ofrecen técnicas útiles para quienes quieren lograr un cambio de régimen. Y ni este propósito ni la manera como se describe el contexto en que se justifica no se corresponden con lo que Rawls considera propio de la desobediencia civil.

Entre las condiciones que, según Rawls, deben cumplir los actos legítimos de desobediencia civil se encuentra la que establece que no han de alcanzar dimensiones que pongan en peligro el funcionamiento de la orden constitucional o, de acuerdo con la glosa de Habermas, acciones que, en vez de violar simbólicamente una norma jurídica concreta, pongan en cuestión la obediencia respecto al ordenamiento jurídico en conjunto. Como ya recordó Berel Lang, hay desafíos no violentos que no se pueden considerar honestamente como actos de desobediencia civil. Entre otros, los que no buscan conseguir la reforma de ciertos elementos –leyes o políticas– de una estructura política, sino eliminar o derrocar esta estructura. Aunque Lang no lo diga, tampoco caen bajo el concepto de desobediencia civil los actos que dejan de ser simbólicos porque se vinculan a una legalidad paralela que les otorga un carácter jurídicamente vinculante. Ni las acciones de desobediencia institucional, entre las que estarían las llevadas a cabo por una institución que forma parte del Estado que tuvieran como objetivo, de acuerdo con la definición de golpe de Estado de Kelsen, la sustitución de un ordenamiento jurídico por otro por medio de procedimientos no previstos en el primero.

Hi ha moltes menes de violència. I ­Gene Sharp i els seus acòlits només en desaconsellen dues: la violència contra altres éssers humans que causa la mort o danys físics i la que intervé en l’amenaça explícita de fer ús d’aquesta mena de violència. En un acte de restricció mental que recorda els preconitzats pels jesuïtes del Barroc, el desafiament que patrocinen s’autodefineix com a no-vio­lent perquè recomana no fer actes basats en aquestes formes de violència, que considera ineficaços, encara que promogui, en la mesura que resulti útil, el recurs a accions que es basen en d’altres. Algunes d’aquestes accions es troben a la famosa llista de 198 mètodes d’acció no-violenta que el mateix Sharp va elaborar per a The politics of nonviolent action (1973) i que solen reproduir els manuals del ram. Entre aquests mètodes n’hi ha que suposen el recurs eventual a la força sense la intenció de causar danys físics als que els vulguin impedir. I també intervencions hostils consistents en l’exercici de la violència psíquica o verbal, com ara els assetjaments, els escarnis públics o el gestos grollers o insultants, unes intervencions que, d’acord amb els plantejaments de Sharp, cal interpretar, en principi, com a elements d’una estratègia orientada a forçar els adversaris a acceptar els objectius del moviment que les promou. El fet que aquestes intervencions també vulguin forçar el posicionament de tercers fa que aquestes violències psicològiques conflueixin amb la violència simbòlica i assumeixin el paper de càstigs exemplaritzants. Les accions psicològicament violentes assenyalen què pot ser objecte de denigració, humiliació, segregació o intolerància, i, indirectament, què pot ser motiu de reconeixement, per part del grup que les promou allà on aquest grup ocupa un lloc socialment do­minant. I així actuen en el camp de les posicions socials, dissuadint els uns i persuadint els altres.

La setmana passada recordàvem que, pel que fa al desafiament no-violent i la desobediència civil, cal donar a Gene Sharp el que és de Gene Sharp i a John Rawls el que pertoca a John Rawls. També cal donar a Sharp el que és de Sharp i a Gandhi el que és de Gandhi. Sharp i els sharpians subratllen la diferència entre la seva estratègia d’acció no- vio­lenta, que justifiquen per raons merament pragmàtiques, i la no-violència dels qui, como Gandhi, la defensen per principis. En relació a Gandhi, la bibliografia assenyala les possibles contradiccions entre els seus principis no-violents i els mitjans que proposava, que, per bé que ho eren, el Mahatma es resistia a considerar coercitius i preferia descriure’ls com a pedagògics i orientats al desenvolupament de les virtuts morals de l’adversari. En l’estratègia no-violenta de Sharp no es pot donar cap contradicció d’aquesta mena. En aquesta estratègia, que rebutja l’ús de les accions físicament violentes perquè són més ineficaces que les no-violentes que provoquen respostes violentes de l’Estat, els actes de violència psíquica i simbòlica també es valoren només en funció del seu rendiment en el canvi de les relacions de poder.

Cuando Gene Sharp subraya que no hay nada en la acción no violenta que impida que pueda ser usada tanto para causas ‘buenas’ como para causas ‘malas’ no usa las comillas en vano. Las utiliza para tomar distancia, separando su discurso, que se presenta como un discurso técnico sobre una estrategia que mira las acciones no violentas como medios eficaces para lograr determinados fines políticos, del lenguaje moral sobre el bien y el mal, que las juzgaría sopesando si pueden o no subsumirse bajo principios éticos. El hecho de que Sharp añada que las consecuencias sociales de su uso para una causa ‘mala’ difieren considerablemente de las consecuencias de la violencia usada para la misma causa ‘mala’ no sólo se puede valorar con aprobación y simpatía. También hay que observarlo desde la perspectiva del análisis y la evaluación de riesgos. Resulta de todo lógico que quienes han concebido la estrategia no violenta como un arma y divulgan los secretos de su fabricación reflexionen sobre el impacto que puede tener el posible uso de este instrumento por combatientes de ejércitos no aliados o que libran guerras que responden a objetivos diversos o no contemplados.

En los prólogos de sus manuales, Sharp y sus acólitos suelen recordar algunos países, de los Bálticos a Serbia, de Ucrania a Myanmar, en que ha triunfado esta estrategia concebida para lograr cambios de régimen. Por su parte, los detractores habituales constatan que en estas listas sólo aparecen golpes de estado blandos favorables a los intereses de EE.UU. Pero, por su bajo coste de producción, baja siniestralidad, facilidad de uso y eficacia, el desafío no violento se ha convertido, como el kaláshnikov, en un arma popular entre todo tipo de usuarios. Y nunca se ha inducir apresuradamente, a partir de la constatación del recurso a elementos característicos de este método, que un desafío responde a aquellos intereses. Para llegar a esta conclusión, hacen falta otros indicios. Y no perder de vista que, en estos ámbitos de perfiles borrosos, aunque no haya aparecido ningún Graham Greene o John Le Carré para novelarlos, también se pueden encontrar, junto a los nacionales, agentes dobles o triples y activistas internacionales ya retirados que hacen de mercenarios o van por libre.

El medio no justifica los fines. Pero encala su apariencia. La acción no violenta no hace buenas las causas. Pero enseña a conquistar el lugar de la superioridad moral desde donde se ganan las batallas de la opinión pública. De hecho, toda su eficacia depende de esta conquista. Y, por este motivo, el desafío no violento podría definirse como una técnica que busca conseguir cambios de régimen a partir del aprovechamiento de las ventajas que comporta la toma por asalto de esta posición privilegiada. Que esta técnica pueda ser usada tanto para causas ‘buenas’ como ‘malas’ no debería hacer olvidar lo que recordaba Carl Schmitt en una conferencia en Barcelona en 1929: las técnicas no son neutrales, sino que adquieren uno u otro sentido en función de las políticas de quienes se apoderan de ellas.

A Srdja Popovic, del Centre per Accions i Estratègies No-Violentes Aplicades (CANVAS, per les seves sigles en anglès), li agrada citar una frase que s’atribueix a Benjamin Franklin, la que diu que la humanitat es divideix en tres grups: el dels que no es mouen, el dels que es deixen moure i el dels que mouen. El seu llibre Cómo hacer la revolución: instrucciones para cambiar el mundo (Malpaso), està pensat com un manual d’autoajuda per a aquells que volen formar part del tercer grup. I un dels seus consells més celebrats és el que els explica com s’han de comportar per mobilitzar a favor d’una causa el màxim nombre de persones del segon grup. Sembla un truc senzill. Consisteix a identificar una altra causa diferent de la que “realment importa” als mobilitzadors però capaç de reclutar una tropa molt més nombrosa.

Popovic explica com s’ha de posar en pràctica aquest truc proposant un exercici molt simple. Cal agafar un tros de paper (un tovalló serveix), traçar una línia i posar a una banda aquells que creus que estarien disposats a seguir-te si utilitzessis la causa real per mobilitzar. Tot seguit, després de comprovar que no són prou, cal imaginar successivament altres causes fins a trobar una línia divisòria que et garanteixi el màxim nombre possible de companys de viatge i només deixi a l’altra banda un petit grup de “malvats”. Un dels exemples històrics que Popovic relata per explicar aquest truc és el cas de Harvey Milk, un màrtir del moviment pels drets dels gais que va aconseguir un lloc políticament favorable a la seva causa utilitzant astutament com a trampolí el cultiu del malestar dels seus conciutadans per l’omnipresència de cagarades de gos als carrers de San Francisco. Gràcies a aquest exemple antològic, en el discurs sobre l’acció no-violenta, les “cagarades de gos” s’han convertit en la metàfora de les causes que cal saber instrumentalitzar, ja que són les que susciten més suport i permeten eixamplar la base. Un exemple proper pot servir per il·lustrar l’ús d’aquesta metàfora. Atès que a Catalunya la independència motiva un cert nombre de persones, la república un nombre superior i els drets civils i polítics un nombre encara més gran, en el cas de l’independentisme català, la cagarada de gos ha de ser, com assenyala glossant Popovic Raül Romeva a Esperança i llibertat (2019), la lluita per aquests drets.

L’estratègia de l’acció no-violenta és gradual. I el paper que hi interpreta la causa diferent de la que “realment importa” a aquells que mouen i que l’instrumentalitzen a fi de mobilitzar aquells que es deixen moure cal observar-lo des d’aquest punt de vista. Des d’aquesta perspectiva, aquesta causa pren l’aparença de la vella escala de List, una escala que només serveix per pujar i que es pot enretirar quan s’ha arribat a la posició que es buscava. El fet que el motiu que garanteix més suport no coincideixi amb l’objectiu veritable del moviment que hi recorre és un indici de la precarietat d’aquesta causa, una causa propagandística que corre el risc de caure en l’oblit en el moment que esdevé un destorb.

El desafiament no-violent té poc a veure amb els jocs que permeten solucions win-win, en què, d’alguna manera, tothom hi pot sortir guanyant. Es planteja com un joc a tot o res entre rivals amb objectius incompatibles. I aquest plantejament explica el peculiar tractament que Gene Sharp i altres membres de la Institució Albert Einstein, com ara Robert Helvey, fan del fenomen de la negociació. Sharp mostra un gran interès a subratllar que la negociació i l’estratègia no-violenta, per bé que ocasionalment poden coincidir, són opcions divergents. Aquells que negocien han d’estar disposats a transigir, a fer concessions recíproques i a buscar solucions de compromís. L’objectiu principal dels desafiadors no-violents és, en canvi, el capgirament de la seva relació de poder respecte els desafiats; és a dir, aconseguir la posició que els permetria imposar la seva voluntat als adversaris. I, des d’aquest punt de vista, l’opció de negociar es presenta com una pràctica de risc que cal considerar amb reticència.

Com és habitual en la teoria sharpiana, la reticència respecte a les negociacions s’exposa per mitjà d’un discurs de significació doble però confluent. D’una banda, s’expressa com una qüestió relacionada amb els interessos i de caràcter estrictament tècnic. Des d’aquesta perspectiva, s’aconsella defugir, com una trampa, les negociacions en què no s’està en condicions d’acabar imposant la pròpia voluntat, amb l’argument que el resultat d’un procés negociador mai no depèn del pes de les raons o la justícia de les causes, sinó de la interrelació de forces, que decantarà la balança dels acords i de la seva realització efectiva en una o altra direcció. D’altra banda, s’expressa com una qüestió de principis; uns principis, aquells amb què es justifica la lluita (els que siguin, però respecte als quals els desafiadors es reserven el monopoli de la interpretació), que es presenten com a innegociables i que, per tant, no admetrien concessions. Tant des d’un punt de vista com des de l’altre només tindria sentit negociar quan el canvi en la correlació de forces ja s’hagués produït de facto i els desafiats ja no estiguessin en la situació de demanar transaccions o de guanyar temps per restaurar els pilars del poder erosionat, sinó només en la de pactar com es rendeixen i es dirigeixen a l’aeroport.

De vegades es parla de l’acció no-violenta com d’un instrument al qual es recorre per forçar un procés negociador que serviria per trobar una sortida transaccional a un conflicte. Ara bé, en les estratègies sharpianes aquesta possibilitat només es plantejaria com una maniobra de distracció o de dissimulació. Com apunta Helvey, en el desafiament no-violent les negociacions poden ser vistes com a possibles mitjans o objectius intermedis, però mai com a fins. Per això, quan es preveu negociar amb sharpians convé no perdre mai de vista que, per ells, si poden aspirar a la coherència, l’única negociació bona és la que pacta la rendició incondicional de l’enemic o la que serveix per crear les condicions que permetrien obtenir-la en un futur pròxim.

El desafiament no-violent té poc a veure amb els jocs que permeten solucions win-win, en què, d’alguna manera, tothom hi pot sortir guanyant. Es planteja com un joc a tot o res entre rivals amb objectius incompatibles. I aquest plantejament explica el peculiar tractament que Gene Sharp i altres membres de la Institució Albert Einstein, com ara Robert Helvey, fan del fenomen de la negociació. Sharp mostra un gran interès a subratllar que la negociació i l’estratègia no-violenta, per bé que ocasionalment poden coincidir, són opcions divergents. Aquells que negocien han d’estar disposats a transigir, a fer concessions recíproques i a buscar solucions de compromís. L’objectiu principal dels desafiadors no-violents és, en canvi, el capgirament de la seva relació de poder respecte els desafiats; és a dir, aconseguir la posició que els permetria imposar la seva voluntat als adversaris. I, des d’aquest punt de vista, l’opció de negociar es presenta com una pràctica de risc que cal considerar amb reticència.

Com és habitual en la teoria sharpiana, la reticència respecte a les negociacions s’exposa per mitjà d’un discurs de significació doble però confluent. D’una banda, s’expressa com una qüestió relacionada amb els interessos i de caràcter estrictament tècnic. Des d’aquesta perspectiva, s’aconsella defugir, com una trampa, les negociacions en què no s’està en condicions d’acabar imposant la pròpia voluntat, amb l’argument que el resultat d’un procés negociador mai no depèn del pes de les raons o la justícia de les causes, sinó de la interrelació de forces, que decantarà la balança dels acords i de la seva realització efectiva en una o altra direcció. D’altra banda, s’expressa com una qüestió de principis; uns principis, aquells amb què es justifica la lluita (els que siguin, però respecte als quals els desafiadors es reserven el monopoli de la interpretació), que es presenten com a innegociables i que, per tant, no admetrien concessions. Tant des d’un punt de vista com des de l’altre només tindria sentit negociar quan el canvi en la correlació de forces ja s’hagués produït de facto i els desafiats ja no estiguessin en la situació de demanar transaccions o de guanyar temps per restaurar els pilars del poder erosionat, sinó només en la de pactar com es rendeixen i es dirigeixen a l’aeroport.

De vegades es parla de l’acció no-violenta com d’un instrument al qual es recorre per forçar un procés negociador que serviria per trobar una sortida transaccional a un conflicte. Ara bé, en les estratègies sharpianes aquesta possibilitat només es plantejaria com una maniobra de distracció o de dissimulació. Com apunta Helvey, en el desafiament no-violent les negociacions poden ser vistes com a possibles mitjans o objectius intermedis, però mai com a fins. Per això, quan es preveu negociar amb sharpians convé no perdre mai de vista que, per ells, si poden aspirar a la coherència, l’única negociació bona és la que pacta la rendició incondicional de l’enemic o la que serveix per crear les condicions que permetrien obtenir-la en un futur pròxim.

Gene Sharp va concebre la seva estratègia del conflicte no-violent com un instrument per tombar règims que eren o podien arribar a ser percebuts com a dictatorials o autoritaris. Durant anys els seus escrits es van fer servir, amb èxit o sense, com a manuals per posar en marxa aquesta mena d’operacions. L’oposició a la junta militar de Birmània, la caiguda de Milosevic a Sèrbia, les revolucions de colors de les exrepúbliques soviètiques i les revoltes de les primaveres àrabs han portat, entre d’altres, el seu segell. Però, des de fa una dècada, a l’ombra dels efectes polítics de la crisi financera del 2008 i sobretot com a resultat de les discussions sobre l’experiència del moviment Occupy Wall Street, també s’ha convertit en tendència el debat sobre la utilització d’aquesta estratègia a fi de promoure canvis en democràcies liberals. Des d’aleshores, als EUA, que són el seu bressol, els mètodes de Sharp s’han mirat d’associar als moviments cívics o so­cials que, més enllà de la reivindicació d’objectius puntuals, aspiraven a transformar disruptivament la realitat política. La seva assumpció pel moviment independentista català cal situar-la en aquest context, tot i que s’ha concretat d’una manera peculiar pel paper que hi ha tingut el Govern de la Generalitat, que ha liderat el procés des d’unes institucions que formen part del mateix Estat els pilars de legitimitat del qual es buscava erosionar d’acord amb els plantejaments propis d’aquests mètodes.

Les democràcies liberals ofereixen vies per canviar pacíficament les coses, unes vies que no es troben a les autocràcies. Les eleccions són la més òbvia. Però no l’única. Els drets civils o laborals que reconeixen, com ara les llibertats d’expressió, de manifestació i de premsa, o el dret de vaga, també es poden fer servir per mirar d’afavorir les transformacions que es consideren desitjables. I la desobediència civil entesa a la manera de Rawls, que no coincideix, com vam veure, amb la sharpiana, és a la caixa d’eines com a últim recurs i com a pedra de toc dels estats democràtics de dret. Per dir-ho com Popper, es pot considerar que els estats democràtics són políticament més lliures que els que no ho són perquè les seves institucions fan possible canviar els governs i les polítiques sense vessaments de sang, en el cas que la majoria ho vulgui. Les barreres, de vegades en aparença insalvables, amb què pot topar la voluntat de portar a terme determinats canvis són evidents. Però a l’horitzó no es veuen alternatives a la democràcia que no semblin clarament pitjors quan es comparteixen els ideals de llibertat i igualtat que conjuntament la legitimen.

En aquesta situació, convé plantejar-se si la ­irrupció dels procediments del conflicte no-violent en l’escenari de la democràcia liberal con­tribueix a la millora d’aquest règim o n’afavoreix el deteriorament. Convé plantejar-se, en defini­tiva, com pot arribar a repercutir en la democràcia liberal el recurs a una estratègia de deslegi­timació i confrontació gradualment intensificada que va ser astutament concebuda a fi de soscavar i fer caure règims.