"Jugant a ser Wong", John Carlin

Vaig veure una entrevista aquesta setmana a la BBC amb un jove de Hong Kong i vaig sentir una cosa que s’assemblava a l’enveja. Joshu Wong és un dels milions que s’han estat ­rebel·lant contra la dictadura xinesa als carrers d’aquest petit enclavament asiàtic. La seva causa no és opcional, com algunes de les que veiem últimament als països aviciats d’ Occident, sinó justa, urgent i necessària.

No està jugant a alliberar-se de tirans imaginaris. No hi ha ni postureig, ni manipulació, ni falsedat en el que diu. Quan parlava a la BBC de lluitar per la demo­cràcia el seu rostre de bronze emetia convicció i netedat moral.

Wong és un líder estu­diantil que continua en la lluita malgrat haver estat empresonat aquest any per les autoritats xineses, malgrat saber que el pot es­perar una llarguíssima condemna, o pitjor. Vull pensar que en lloc seu faria el mateix. Sento una certa enveja perquè la causa per la qual li ha tocat sacri­ficar-se no admet ambigüitats. Hong Kong escenifica la batalla ancestral per la llibertat contra la tirania.

Wong i els valents que es manifesten al seu costat lluiten contra un dels sis­temes capitalistes més desiguals i despietats del món, el del partit comunista que lidera Xi Jinping. Però, potser sense saber-ho, lluiten de manera simbòlica també contra els Trump, Bolsonaro, Maduro i altres aspirants a tsars del segle XXI el portaveu del qual és el president rus Vladímir Putin.

En una entrevista amb el Financial Times la setmana passada, Putin va declarar que “la idea liberal” s’havia tornat “obsoleta”. La idea liberal significa el respecte a la llibertat de l’individu a través d’un govern de la gent, per la gent, per a la gent. O sigui, és la base filosòfica de les democràcies occidentals de l’últim segle. Això és el que defensa la població de Hong Kong, que viu sota l’espasa de Dàmocles des que el territori va deixar de ser una colònia britànica i va passar a control sobirà xinès el 1997. Però no control total xinès, i vet aquí la qüestió.

El Regne Unit i la Xina van negociar un acord segons un principi que van anomenar “un país, dos sistemes”. Va significar que Hong Kong mantindria durant 50 anys un alt grau d’auto­nomia pel que fa al seu sistema legal i el dret a la llibertat d’expressió. És, per exemple, l’únic lloc en territori xinès on es pot commemorar la matança de la plaça de Tiananmen, Pequín, el 1989, en la qual els militars van rebre ordres del govern per obrir foc contra manifestants indefensos.

(Oriol Malet)

Però han passat 22 dels 50 anys i el règim xinès està impacient per fer amb els set milions de ciutadans de Hong Kong el que fa amb els seus altres 1.380 milions de súbdits: condemnar-los a l’autoritarisme del politburó. El que va desencadenar les enormes protestes de les últimes setmanes va ser una proposta de Pequín que reduiria la independència del sistema legal de Hong Kong exposant els seus ciutadans a l’extradició. És a dir, un mecanisme legal que permetria treure’ls del seu territori i sotmetre’ls a la descaradament polititzada judicatura xinesa.

No és cap broma l’enfrontament entre el David de Hong Kong i el Goliat de Pequín. En canvi, aquí on jo visc, a Anglaterra, i on passo molt de temps, a Espanya, la política massa vegades és de broma. Per més lluny que quedi, i quedarà, la Utopia, aquests són països que han assolit nivells de prosperitat i llibertat amb els quals la gran majoria de la humanitat només pot somiar. Tot i això, molts dels seus líders creuen que són Joshua Wong.

La nova pasionaria del partit Brexit, una tal Ann Widdecombe, va declarar al Parlament Europeu aquesta setmana que la Unió Europea era una ins­titució “antidemocràtica” del jou de la qual el seu “oprimit” país desitjava rebel·lar-se “ com esclaus contra els seus amos”. El fabulosament ridícul és que Widdecombe no va fer més que expressar en paraules acolorides l’absurda ficció que comparteixen milions dels seus compatriotes.

Pel que fa a Espanya, possiblement el país en el qual es viu millor de tot el món, els dos bàndols de la baralla independentista catalana s’acusen mútuament de ser “feixistes” o “nazis”, convençuts cada un d’ells que estan abanderant causes sagrades en defensa de valors eterns. Això sí: en la seva cura per assemblar-se més al sistema judicial xinès que al de Hong Kong ses senyories espanyoles han aconseguit la gesta d’alimentar els tòpics de l’independentisme, però també és veritat que si, en comptes de gaudir tant de la diversió, les dues parts s’haguessin entossudit a buscar solucions a l’em­bolic català, s’hagués evitat arribar a l’extrem pequinesc de ficar polítics a la presó sense judici.

No dubto que si el jove i seriós Wong es permetés la lleugeresa de dedicar un minut del seu temps a les batalles polítiques d’avui a Espanya i Anglaterra respondria com aquell argentí que, observant el fenomen independentista català, va dir: “A vostès què els passa? S’avorreixen?”.

Molta raó, l’argentí. La gent necessita drama en les seves vides. Ni el futbol, ni els reality shows, ni les sèries de Netflix són sufi­cients. I si no hi ha un drama de veritat per donar gràcia i sentit a la vida, cal inventar-lo. Aquí a Europa occidental fa tres genera­cions que estem en pau. Ens hem convençut que serà per sempre. Aquest és el problema. Reconèixer que tot va raonablement bé, o que no hi ha un drac que cal aniquilar, resulta insuportable per a molts. Amb la qual cosa somiem ser com els revoltats de Hong Kong. Jo també, en algun racó romàntic del meu ésser, tret que em costa de caure en l’autoengany. No donaré la vida per causes opcionals com el Brexit o l’anti-Brexit, com la sobirania catalana o la unitat d’ Espanya. No ho ­faré mentre se’m permeti dir o escriure el que vulgui aquí o en qualsevol altre mitjà o lloc.

Això no significa que calgui continuar rient sempre. Els que no som a Hong Kong, o a Rússia o a Veneçuela, hem d’estar atents als corrents auto­ritaris que flueixen pels Estats Units, Amèrica Llatina i Europa. Putin té els seus seguidors, entre ells Donald Trump, que se sent molt més còmode amb ell, o amb Kim Jong-un o amb el dèspota saudita Muhammad bin Salman, que amb, per exemple, Angela Merkel.

Tant de bo no, però potser arriba el moment que no hi hagi més remei que imitar l’exemple dels demòcrates de Hong Kong. En aquest cas, si soc sincer, no hi hauria tant a envejar. Millor continuar jugant a ser Joshua Wong.