"Compàs d’espera", Carles Casajuana

Com a novel·la o guió d’una sèrie de televisió, el litigi català no tindria rival. Des de fa tres anys, l’acumulació de girs inesperats, de moments dramàtics, de canvis d’es­cenari, d’irrupcions de personatges nous, de trets per la culata i de decisions inversemblants ha superat les creacions més imaginatives.

No vull frivolitzar: ja sé que el que està passant no és cap novel·la ni cap sèrie i que ens hi ­juguem molt. Però pocs cops la política ha envaït un terreny tan propi de la ficció. Més enllà de les incògnites concretes de cada moment, el que alimenta la ­intriga és la barreja de fe, de determinació i de manca de ­realisme amb què els prota­gonistes, un cop darrere l’altre, s’entossudeixen a apostar per opcions d’una viabilitat qües­tionable o contràries als seus ­interessos. Tots s’han anat disparant al peu. És com si competissin a veure qui posa més a prova la nostra capacitat d’astorar-nos.

Fa gairebé un parell d’anys, abans de l’1-O, no se sabia què era més improbable, que la Generalitat aconseguís posar les urnes burlant la poderosa maquinària de l’Estat, o que les actua­cions judicials i policials bastessin per evitar que els ciutadans que ho desitgessin votessin en el referèndum. Després, totes dues parts semblaven disposades a doblar l’aposta i, de nou, costava veure què era menys plausible: ¿que una declaració d’independència permetés al govern de la Generalitat separar Catalunya d’Espanya sense comptar amb una majoria clara de vots? ¿O que l’apli­cació de l’article 155 aconseguís restablir la normalitat?

L’any passat Carles Puigdemont va ser detingut a Alemanya, un país que ha defensat en tot moment la unitat espanyola, i no se sabia què era més inversemblant, que els magistrats de Schleswig-Holstein posessin en qüestió les tesis del Tribunal Suprem sobre el delicte de rebel·lió o que les acceptessin. Tant difícil semblava una cosa com l’altra.

Durant els últims mesos, el judici ha continuat desafiant la nostra credulitat a causa del divorci entre una lògica de la Fiscalia basada en una violència que ningú va veure i la lògica política d’uns líders ancorada en l’independentisme màgic. La legalitat de la presó preventiva s’ha ­estirat fins uns extrems molt discutibles. Encara que contingui alguna inexactitud, error, la ­comunicació del Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Detencions Arbitràries ens hauria de fer reflexionar. Les Nacions Unides no són un enemic: son un amic a qui hem concedit el dret a donar-nos la seva opinió. Val la pena escoltar-lo. Pensem en Sandro Rossell. ¿Estem segurs que el sistema funciona com caldria? La indemnització, si arriba, està bé, però no sé si basta. Pensem en els Jordis, que no ostentaven cap càrrec públic i que, per tant, no tenien l’obligació d’obeir el Tribunal Constitucional sense dir ni piu. No estar d’acord amb els ideals que defen­saven no hauria d’impedir a ningú re­conèixer el seu dret de participar en reu­nions i organitzar manifestacions per ­defensar-los.

La resposta dels partits independentistes va ser tombar els pressupostos del govern espanyol i forçar unes eleccions generals. El resultat és que han perdut la capacitat d’influència que tenien a Madrid. Una jugada rodona. Una altra: impedir que Miquel Iceta fos president del Senat. ¿Per a què ha servit?

Ara ens trobem en un compàs d’espera. Els obstacles per evitar que Puigdemont, Comín i Junqueras obtinguin l’acta d’eurodiputats són discutibles i poden portar cua, però mentrestant, fins que el Tri­bunal Suprem dicti la sentència sobre el procés, l’acció queda en suspens, sotmesa a una incògnita molt concreta: ¿imposarà el Suprem el càstig exemplar que la ­Fiscalia demana? ¿O descartarà la tesi for­çada de la violència i condemnarà els encausats per desobediència i, potser, per malversació?

Més enllà, s’acumulen els ­interrogants. ¿Qui és més in­genu, els que pensem que l’única sortida del laberint en què ens hem ficat és el diàleg o els que creuen que es pot vèncer l’independentisme aïllant-lo, com es va aïllar el conflicte basc, sense que la democràcia es ­degradi i sense que la irra­diació enverini tota la política espanyola?

De vegades fa l’efecte que l’estratègia antiindependentista pateix d’un mal ben conegut a tots els estats majors, el dels que es preparen amb afany per guanyar l’última guerra, ja passada. El conflicte basc estava dominat per un cruel moviment terrorista que tenia un suport molt minoritari. L’in­dependentisme català, en canvi, és pacífic i té un suport molt ampli. A ETA i el seu entorn se’ls podia arra­conar. A l’independentisme català, no.

Aquest conflicte no hauria d’haver arribat mai als tribunals. La justícia no el resoldrà. Cal resoldre’l mitjançant la ­política. Els magistrats del Tribunal Suprem es guiaran per criteris jurídics, com és la seva obligació, però si una majoria de catalans creu que actuen amb un rigor ­excessiu, qui hi sortirà guanyant serà l’independentisme més radical. Molts in­dependentistes busquen una manera ­digna d’abandonar l’unilateralisme i replegar-se. ¿No seria bo per a tots que tinguessin un camí per fer-ho? Els càstigs exemplars els carrega el diable. A veure si, amb l’objectiu de castigar els dirigents inde­pendentistes, l’Estat s’infligirà un ­càstig a ell mateix. Al capdavall, la de­mocràcia és més que un conjunt de textos legals. És un pacte bàsic que ens ha de ­permetre conviure fins i tot quan no estem d’acord.