"L’alcaldia de Brian", Xavi Ayén
En els meus temps d’universitari, d’entre les associacions d’estudiants que campaven per Bellaterra, n’hi havia una, els Goliards, que en el seu programa incloïa simpàtiques mesures com subministrar un got de llet –o de xocolata– calenta als alumnes que arribaven al campus a primera hora, així com l’obligatorietat d’incloure patates braves a preus populars per poder optar a la concessió dels bars de facultat. El seu candidat, Sergi Fidalgo, apareixia als cartells amb un embut al cap i suposava un cert aire fresc en un panorama que, vist ara, es revela com un missatge exacte de com seria el nostre futur: a finals dels anys 80 –quan tota la Gàl·lia estava repartida entre CiU i el PSC– la moguda universitària estava dominada per dues associacions, la de l’esquerra independentista (BEI) i la de l’esquerra alternativa ( AEP), uns cops guanyava una i uns cops l’altra però sempre per molt poca diferència... just el que passa ara, trenta anys després, a l’ajuntament de Barcelona.
No puc evitar pensar en els Goliards llegint les memòries de Jón Gnarr, el còmic que va ser alcalde de Reykjavík entre el 2010 i el 2014. Quan aquest deixeble de John Cleese va veure que Manuel Valls es presentava com a candidat a l’ajuntament, va tuitejar: “És un honor anunciar la meva candidatura a alcalde de Barcelona el 2019 en nom del Bacallà Party”, i va llançar la primera promesa: “Sisplau, voteu-me i rebreu un bolígraf de franc”. Al final, no va fer el pas i no figura aquests dies a les travesses negociadores, malgrat que el fundador del Partit Millor –“per què votar el menys dolent podent triar el millor?”, proclamava– podria aportar la seva experiència, ja que el 2010 va haver de decidir-se entre pactar amb el Partit de la Independència (així s’ anomenen els conservadors islandesos) i el Partit Socialdemòcrata, que el festejaven per igual. En la seva primera reunió amb Dagur Eggertsson –el Collboni islandès–, Gnarr li va posar una sola condició: veure completa la sèrie The
Als seus inicis, Gnarr va proposar mesures esbojarrades –s’inspirava en Monty Python– per fer-se un tip de riure. Tot i això, a mesura que pujava als sondejos, va canviar de xip. “Vaig voler fer una pallassada i, de cop, tot allò em superava”. A diferència d’altres pallassos involuntaris, es va prendre la feina seriosament i sorprèn el bon sentit de les seves mesures, que compaginava amb disfressar-se de vegades de drag queen . El seu admirat Obama mai no li va contestar les cartes però va fer-se amic de Noam Chomsky, Yoko Ono i el grafiter Banksy, “el meu germà”, de qui no revelarà mai la identitat.