"Democràcia i desobediència civil", Jordi Cuixart
Avui fa 600 dies que soc un pres polític. El Suprem està a punt de deixar vist per sentència un judici en què l’Estat demana 17 anys de presó al president d’Òmnium, fins a 214 anys de presó per exercir drets fonamentals, civils i polítics. Però, com va dir Antígona al rei de Tebes quan el va desobeir: “No hem nascut per compartir l’odi, sinó l’amor”.
Rawls va proporcionar una definició canònica de la desobediència civil: “Un acte públic no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comès habitualment amb el propòsit de provocar un canvi a la llei o als programes de govern”.
En societats democràtiques, només la pressió ciutadana és capaç de canviar l’immobilisme al qual tendeix la legalitat i l’Estat de dret. Gràcies a la pressió exercida per la desobediència civil, avui les dones exerceixen el seu dret a vot. Als Estats Units, les lleis de segregació racial eren legals, com avui també ho són els desnonaments a famílies a qui l’Estat té el deure constitucional de garantir un habitatge digne.
Els centenars de casos de resistència no-violenta, en exercici de drets fonamentals reconeguts internacionalment, neixen de la consciència col·lectiva que la gent no pot renunciar a canviar lleis i normes considerades injustes. Un compromís que ha de merèixer respecte, no necessàriament adhesió, perquè persegueix el bé col·lectiu.
L’1 d’octubre del 2017 va ser l’acte de desobediència civil més massiu d’Europa dels últims
30 anys. 2,3 milions de catalans van anar a les urnes perquè estaven convençuts que hi tenien dret. Però, també, perquè davant el dilema de triar entre els drets fonamentals o acatar una suspensió del Tribunal Constitucional no dirigida directament a ells, no van renunciar als drets més elementals. Vincular-ho amb algun tipus de violència o comparar-ho amb un cop d’Estat és tan escandalosament fals com deshonest. L’acció no-violenta no és violència. Ni aquí ni enlloc.
La desobediència civil de l’1-O està emparada per tres drets fonamentals: la llibertat de consciència, la llibertat d’expressió i la participació política. Sempre acaba convertint-se en un examen de legitimitat de les lleis vigents i és reflex de salut democràtica. El qüestionament de les lleis hauria d’atraure el màxim interès del legislador perquè, com subratlla Dworkin, la desobediència civil és un test constant de la constitucionalitat de
les lleis.
Perseguir els qui qüestionen les lleis suposa contradir l’esperit de qualsevol constitució democràtica. El problema no és per què es desobeeix col·lectivament una llei, sinó per què s’hauria d’obeir una llei considerada injusta. “Cadascú té l’obligació moral de desobeir les lleis injustes”, deia Martin Luther King. I la mateixa sala del Suprem que avui ens jutja va crear doctrina amb la sentència 480/2009: “(...) la desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de la dissidència enfront de l’Estat, i aquesta manera de pensar i ideologia ha de ser admesa al si d’una societat democràtica”.
En lloc d’avançar cap a societats més obertes i participatives, més justes i equitatives, som a les portes de la condemna penal d’una eina radicalment democràtica. Si es confirmés, seria una trista notícia per a les llibertats col·lectives i, alhora, un gran incentiu per continuar avançant cap a una democràcia madura i consolidada en forma de República.
08/06/2019 - lavanguardia, Jordi Cuixart