"Colau i els prínceps destronats", Jordi Évole
Advertència. Aquest és un article que no destil·la bilis contra Ada Colau. (Si vostè és dels que estan rabiosos cada vegada que es pronuncia el nom de l’alcaldessa, li recomano que deixi de llegir-lo).
Vaig conèixer Ada Colau el matí després que ETA anunciés que deixava de matar. Era el divendres 21 d’octubre del 2011. Vam estar a punt de cancel·lar la gravació perquè volíem anar a Euskadi, però l’avió a Bilbao no sortia fins a la tarda. De manera que vam mantenir l’entrevista.
Vam quedar als afores de Sant Cugat, en un d’aquells polígons fantasma de blocs plens de pisos però buits de gent, un paisatge habitual a l’ Espanya postbombolla immobiliària. Es va presentar amb una amiga perquè durant la conversa es cuidés del seu fill. Vam haver de parar fins a dues vegades perquè li donés el pit. Però l’ Ada no perdia el fil: ens va parlar de les 170 persones que perdien el seu habitatge cada dia, dels 300.000 desnonaments dels últims quatre anys, de la dació en pagament. “Les gangues immobiliàries fruit de desnonaments són pisos tacats de sang”. Ens vam creuar amb un obrer de la construcció, a l’atur, que ara recollia ferralla, però que conduïa un flamant 4x4. “Ens van donar el caramel i quan l’estàvem assaborint ens van dir ‘ fora!’”. El moment estel·lar va ser quan ens vam presentar amb ella a la fira immobiliària Barcelona Meeting Point. Ada estava en el seu element. Va debatre amb tots els que se li posaven al davant. Tots homes. Per casualitat ens vam trobar Enrique Lacalle, president del certamen i exregidor de l’Ajuntament de Barcelona pel PP. Amor a primera vista:
(Martín Tognola)Ada Colau: Que en aquesta fira immobiliària es puguin trobar habitatges que provenen de desnonaments és immoral.
Enrique Lacalle: Les immobiliàries no són oenagés, no són Càritas. Són negocis.
Quatre anys després vam anar a un dels seus primers mítings, al barri del Carmel. Era com una assemblea on qui volia prenia la paraula, discursos espontanis entre la indignació i l’esperança. Aquell dia vam ajuntar una principiant de la política amb un veterà del Vietnam, Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Vist amb perspectiva, el debat va ser deliciós. Quan Colau parlava que el seu mandat seria curt, Ibarra li contestava que llavors era que només havia vingut a tapar els sots del carrer. Quan Colau parlava que no creia en els lideratges, Ibarra li deixava anar que sense el seu personalisme no hi hauria candidatura. Però ella, lluny d’intimidar-se, parlava de la necessitat de feminitzar la política, per exemple no tenint resposta per a tot. “No seré un d’aquests polítics que ho saben tot, amb una seguretat aclaparadora”.
Fa quatre anys Ada Colau es va convertir, contra tot pronòstic, en la primera alcaldessa de Barcelona. El miracle no va ser que algú com ella guanyés, sinó que s’hagi mantingut en el càrrec durant els quatre anys. No recordava campanyes tan violentes contra un alcalde de Barcelona des de Maragall ( Pasqual). Ada Colau és un dels personatges que més ràbia generen en massa sectors: en l’independentisme hiperventilat, en la dreta, en els centres de poder, en tertulians que per damunt de tot són anti-Colau. L’alcaldessa va destronar massa prínceps alhora. Va ocupar (amb c) una de les cadires amb més poder de Catalunya. Una activista. Que no parlava el seu idioma. De la qual no tenien ni el telèfon. Que no havia trepitjat mai les nobles moquetes de la Ciutat Comtal. Com l’hi havien de perdonar? El que no saben els que destil·len tanta ràbia contra Colau és que són el seu principal motor. Sense ells no hauria arribat fins aquí. Són ells els que millor dibuixen el que representa Colau.
Si Ada Colau fos l’alcaldessa d’una ciutat llunyana, els mitjans d’aquí anirien a fer reportatges per intentar explicar el fenomen Colau. Però aquí no. Aquí resulta molesta, incòmoda, desconcertant. Els irrita. Que algú com ella s’hagi infiltrat en el sistema, però no de comparsa, sinó per manar, ho porten fatal. És heroic que en aquest país encara hi hagi errors a Matrix.