l’excel·lència perd Rafael Sánchez Ferlosio

Rafael Sánchez Ferlosio, un gegant de la literatura espanyola, premi Cervantes 2004, va morir ahir a la clínica madrilenya Moncloa als 91 anys. Els periodistes barcelonins el recordem al ritual dels dinars de l’hotel Ritz, cada vegada que publicava o reeditava un llibre, on
li agradava envoltar-se dels seus amics barcelonins, com Carles Sentís, Rafael Argullol, Carlos Trías, Félix de Azúa o Javier Fernández de Castro. Preferia aquest format a les rodes de premsa, perquè, en aquella companyia, s’assegurava un diàleg del seu gust.

Fill de l’escriptor Rafael Sánchez Mazas –prebost falangista i fugaç ministre de Franco, que es va salvar d’un afusellament segons la història que la novel·la Soldados de Salamina, de Javier Cercas, va instal·lar en l’imaginari col·lectiu– i de la italiana Liliana Ferlosio, va néixer a Roma –on el seu pare era corresponsal de l’ ABCel 1927. Va fer el servei militar a Te­tuan el 1952, recomanat ni més ni menys que pel fundador de la Legió, José Millán-Astray. A la facultat de Filosofia de la Universitat Complutense, on va cursar el doctorat, va conèixer els autors de la generació dels cinquanta, Ignacio Aldecoa, Jesús Fernández Santos i Carmen Martín Gaite, amb qui va estar casat del 1953 al 1970. El seu fill Miguel va morir de meningitis als vuit mesos de vida, i la seva filla Marta, als 29 anys, víctima de la sida, que va contreure després d’injectar-se heroïna amb una agulla contaminada. Ferlosio es va casar després amb Demetria Chamorro, amb qui va tenir una filla.

La seva primera obra va ser Industrias y andanzas de Alfanhuí (1951), una mena de faula fabulosa realista que el seu pare i Juan Benet consideraven que era la seva millor obra. Però, sobretot, és conegut per ser l’autor de la gran novel·la del realisme espanyol del segle XX, El Jarama, que va guanyar el premi Nadal del 1956 i inaugura la novel·la moderna espanyola. En aquesta obra es reprodueix la parla dialogada d’un grup de joves que fan un pícnic al costat del riu i passen una jornada que sembla intranscendent fins que el riu s’empassa una de les noies. L’autor va renegar posteriorment d’aquesta obra: “Una equivocació. Aquesta novel·la va ser un invent de Josep Maria Castellet; es va equivocar ell inventant-se-la i em vaig equivocar jo escrivint-la”. En qualsevol cas, aquella arrencada tan poderosa de la seva carrera va fer que fins i tot s’arribés a parlar d’ell com un possible candidat al Nobel, però, a finals dels anys setanta, l’acadèmic hispanòfil Artur Lundkvist, jurat del premi suec, el va qualificar d’“esperança frustrada” en una entrevista a Solna amb La Vanguardia Es referia, sens dubte, al seu prolongat silenci narratiu –va estar trenta anys sense publicar cap novel·la, només uns quants contes i articles– fins que el 1986 va treure al mercat alhora la novel·la El testimonio de Yarfoz–ambientada en un país imaginari a la vora del riu Barcial–, de què havia redactat inicialment una primera versió a començaments dels setanta, i dos assajos, Campo de Marte. El ejército nacional Mientras no cambien los dioses, nada ha cambiado, una invectiva contra el culte al sacrifici, així com els articles de La homilía del ratón.

Des d’aleshores, Ferlosio va abandonar la ficció –amb l’excepció d’algun conte– i es va centrar exclusivament en l’assaig. Moralista en el sentit clàssic del terme, amant de les formes breus (alguns dels seus aforismes són excel·lents), es mostrava enormement culte, erudit i posseïdor d’una original visió, regida per la més absoluta llibertat de pensament i una profunda preocupació per la forma. Els seus temes eren el poder, l’exèrcit, el terro­risme, els nacionalismes, la identitat, el malbaratament cultural, el
cinema, els diners, el fariseisme polític... Els seus crítics l’acusaven de vegades de confús i d’addicte a la digressió, cosa que els seus seguidors justament adoraven.

Com Ramón Gómez de la Serna, que va inventar un gènere literari (la greguería ell va crear els pecios, peces assagístiques breus, fragments o restes d’una altra peça major que no va arribar mai a bon port.

Altres llibres seus són Vendrán más años malos y nos harán más ciegos (1993), La hija de la guerra y la madre de la patria (2002), Non olet (2003), El geco (2005), Sobre la guerra (2007)... El 2016 es van reunir els seus pecios a Campo de retamas i el 2017 van aparèixer tres volums recopilatoris dels seus assajos titulats Altos estudios eclesiásticos, i Babel contra Babel. El mes que ve n’apareixerà el quart volum, titulat Qwertyuiop. El 2017 es van publicar les seves Páginas escogidas i el periodista J. Benito Fernández va llançar la biografia El incógnito Rafael Sánchez Ferlosio.

“Identitat és negació –va escriure–, execració i destrucció de l’altre, i l’altre sempre és el dolent sobre qui s’expulsen i es projecten tots els dimonis interiors”. Heterodox d’esquerres, martell de l’Església catòlica o de la psicoanàlisi, va analitzar la societat capitalista del segle XXI dient que “avui es produeixen alhora els productes i els consumidors”. Les seves opinions eren sovint políticament incorrectes. El 1986 es va oposar als Jocs Olímpics criticant l’auge de l’esport amb tots aquells “ases en xandall” que corren pels carrers. Es va oposar a les guerres del Golf i de l’Iraq i les seves opinions sobre la conquesta d’ Amèrica estan d’actualitat; el 1992 va declarar: “Em sembla una monstruositat commemorar cinc segles de catàstrofe i martiri, d’un fet que va fer repetir la història de la dominació tot descobrint noves víctimes sobre les quals exercir-la”.

Erudit i enamorat de la gramàtica, va admirar Chiquito de la Calzada, en qui veia “un geni” per les seves creacions lingüístiques.

2-IV-19, Xavi Ayén, lavanguardia

Naturalment, com gairebé sempre des del 1956, El es va reeditar també el 1986. Feia 30 anys que s’havia publicat, quan va ser immediatament saludat com un clàssic, i en democràcia no va trigar a ser lectura obligatòria a batxillerat. L’ombra de la seva segona novel·la, explicada com el cim del realisme de postguerra, es projectaria sobre la trajectòria integral de Rafael Sánchez Fer­losio enfosquint una obra monumental. Semblava que ell era aquella novel·la i després només un desconcertant interrogant, com si aquell escriptor, d’aspecte esquerp i descurat, fos una mena de Salinger en format castís. Aquest era un mite que el dis­gustava, però el 1986 tot va començar a canviar. Aquest any de gràcia va publicar diversos llibres que mostraven la profunditat de la mutació intel·lectual que per
a la majoria havia estat dorment durant tres dècades: eren la novel·la El testimonio de (escrita a principis dels setanta i on construïa amb la imaginació una civilització completa dominada per les batalles), la recopilació d’articles de premsa La homilía del ratón i els assajos Campo i Mientras no canvien los dioses, nada ha cambiado.

A començaments d’aquest 1986 Sánchez Ferlosio havia estampat la seva firma juntament amb 50 artistes i homes de lletres demanant el sí en el referèndum de l’OTAN. És un episodi rellevant en la història dels intel·lectuals a Espanya: en aquest camp crític el felipisme també es feia hegemònic. I ell, al cap de poc,
va verbalitzar un exercici d’autocrítica contundent sobre aquesta decisió: “Vaig perdre l’honor i vaig fer l’imbècil per no res”. No
li tornaria a passar. No va desaparèixer del debat públic, però quan va tornar a intervenir ho va fer prenent partit i sent molt més demolidor: tancat a la seva torre d’ivori –com en el temps del silenci–, pensaria sobre el llenguatge i, a través del llenguatge, ja no deixaria de revelar la matriu de les estratègies de dominació del poder. Des de les pàtries a les guerres. El seu primer objectiu va ser desmuntar el relat a través del qual se celebraria el cinquè centenari del descobriment d’ Amèrica. El revers ètic de la seva actitud moral l’esculpiria en
el lluminós Vendrán más años malos y nos harán más ciegos.
Va actuar no pas com un intel·lectual sinó com un clergue. El seu lloc inamovible sempre seria el de l’exigència insubornable.

2-IV-19, J. Amat, lavanguardia

La polifònica obra de Ra­fael Sánchez Ferlosio es desperta amb la generació de meitat del segle XX. Casat el 1953 amb Carmen Martín Gaite, és un dels joves narradors que, juntament amb Ignacio Aldecoa i Alfonso Sastre, condueix la redacció de la Revista Española(1953-1954), la publicació promoguda pel professor i erudit depurat per la dictadura, Antonio Rodríguez-Moñino, a l’aire de les tertúlies dels cafès madrilenys, Gijón i Lió. Els noms esmentats, més Jesús Fernández Santos, Martín Gaite, Josefina Rodríguez i José María de Quinto, entre d’altres, forgen la passió pel neorealisme cinematogràfic i les raons ètiques del rea­lisme. Aquí hi ha la llavor d’ El Jarama (1956).

Tot i així, abans de la Revista Española Sánchez Ferlosio farà una excel·lent incursió en la nova narrativa sense desdenyar la tradició clàssica espanyola. Estava forjant la seva òpera prima Industrias y andanzas de Alfanhuí (1951) davant l’oblit o la desídia del seu pare, Rafael Sánchez Mazas, i els ànims i estímuls de l’escriptor més consagrat dels que van pel Gijón, Camilo José Cela, que no només ressenyarà amb encert la novel·la quan veu la llum, sinó que li havia mostrat algun camí des de Nuevas andanzas y desventuras de Lazarillo de Tormes (1944). Cela comenta Alfanhuíal diari Unidad ( Sant Sebastià, 15/III/1951), on el qualifica de “llibre sense edat”. Amb la picaresca al fons (el títol, l’estructura lineal...), Ferlosio construeix una narració que s’allunya de les indústries dels murris de l’ Edat d’ Or i del remake per presentar l’aprenentatge d’un noi curiós i somiador en un to fabulós i poemàtic que segons Antonio Vilanova “eclipsa completament la veracitat i el realisme de la seva tènue acció novel·lesca”.

En un text de referència, especialment pel seu caràcter autobiogràfic, La forja de un plumífero (1998), Ferlosio ha expressat la seva repugnància pel paperot de literat que l’èxit d’ El ( premi Nadal, 1955) li va oferir, mentre afegia que la novel·la “certament és una invenció de Castellet”, però ni l’un ni l’altre no guarden una excessiva certesa. La invenció té a veure més amb el setmanari Destino, i el seu paper axial en el cànon de la novel·la espanyola de postguerra es remunta a l’autoritat de crítics com Vilanova, o professors com Darío Villanueva o Gonzalo Sobejano. Vilanova no dubtava a postular un valor simbòlic a les aigües del riu, mentre Sobejano concebia la novel·la com una esplèndida indagació en “la perpètua monotonia del real”. Avui hem d’insistir que totes les seves obres han assentat, per exemple, la seva novel·la al marge del cànon, El testimonio de Yarfoz (1986): la confiança en la paraula com a punt de partida i com a únic destí de l’escriptor.

Si Sánchez Ferlosio i El Jarama són fites imprescindibles en la metamorfosi de la novel·la espanyola del segle XX, es podria dir el mateix de la seva tasca com a assagista i articulista de la premsa diària, a partir del 1970, després de passar un ampli període de jubilació en la gramàtica i en la recerca d’un estil, ja que –ho va escriure el 1965– vol trencar amb “les arcaiques inèrcies verbals, a la recerca d’un estil en què la complexitat i la subtilesa estiguin a l’altura de les difícils coses que cal dir”. Aquesta tasca l’ha recollida amb compte i cura Ignacio Echevarría ( Debate, 2016-2017) en quatre volums. En aquests escrits la llengua és l’escenari, i l’estil, l’execució de les diferents obres. En el domini dels assajos cal destacar Las semanas del jardín(1974), en què llargues frases hipotàctiques ofereixen reflexions moroses, ocioses i innòcues però summament intel·ligents. I Campo de retamas (2015), que recull totes les seves “restes”, és a dir, les reflexions fragmentàries (a l’estil de Juan de Mairena) en què enfronta, de manera magistral, la insignificança del concloent amb l’irònic de l’especulatiu. Són els múltiples miralls de la seva obra.

Ferlosio, des de la dècada del 1970, també ha estat un assidu de la premsa. Assiduïtat controlada pel llenguatge, per no parlar en va. I en certa mesura planificada per la seva creença en “un diari veritablement transitiu, realment determinat per l’objecte”, tal com sostenia a la conferència barcelonina “ Las cajas vacías ”. La seva personalitat és la d’un narrador imprescindible, un assagista excepcional i un dels millors articulistes de la premsa de l’ Espanya democràtica.

2-IV-19, Xavi Ayén, lavanguardia