"Una setmana sense pati", Quim Monzó

Afortunadament, soc d’una època en què els nens, a les escoles, no ens havíem de disfressar per carnestoltes. El nacionalcatolicisme d’aquells anys cinquanta havia vetat la festa. La setmana passada, quan veia les criatures pel carrer, disfressades de conills, marietes o pingüins, les mirava amb alleujament: “Quina sort haver-me estalviat tot això”. I en canvi, al llarg de la vida m’ha agradat vestir-me de mil maneres. Però sempre perquè m’ha vingut de gust, no perquè cap professor decidís que ho havia de fer, i de tal manera o tal altra. No era un cas únic. Recordo, fa uns lustres, els plors del nen del restaurant La Quadra de Maçanet de Cabrenys –ara un homenàs– perquè a l’escola l’obligaven a empastifar-se la cara i ell no volia.

Poc abans que morís Franco es van tornar a celebrar carnestoltes de forma cada cop més massiva. Recordo el de Vilanova i la Geltrú, i el de Sitges, que són els que queien més a prop de Barcelona, amb aquell esclat de desvergonyiment on tothom es burlava del poder i de les normes establertes com millor li semblava. Però el món evoluciona; i de vegades involuciona. La setmana passada en vam tenir un exemple clar. L’escola Riu d’Or de Santpedor, al Bages, va castigar uns alumnes perquè van contravenir les ordres de la direcció i, per comptes de posar-se el cinturó que els exigien, es van rebel·lar i van decidir anar-hi amb pijama. La carta que el centre educatiu ha adreçat als pares –a la qual hem tingut accés gràcies a Versió RAC1– comença explicant que des de fa quatre anys celebren el carnaval “amb la planificació de consignes durant una setmana i la celebració de cloenda el divendres a la tarda, disfressats amb tots els complements acumulats al llarg dels dies”. Tot seguit detallen que “alguns alumnes i algunes alumnes van prendre aquest dimarts la decisió unilateral de disfressar-se com a ells els agradava, no respectant les consignes establertes. Van venir amb pijama, en comptes de portar un cinturó”. Diu també: “Les normes es creen per facilitar la convivència. Si cadascú de nosaltres fes el que volgués, no hi hauria ordre ni concert”. Per acabar, la carta explicita el càstig: “Les conseqüències d’aquest acte seran que els alumnes que van venir en pijama no podran sortir al pati durant una setmana”.

Fixeu-vos en el llenguatge: “planificació de consignes”, “decisió unilateral de disfressar-se com a ells els agradava, no respectant les consignes”, “les normes es creen per facilitar la convivència”... Aquests mestres ¿tenen la més mínima idea de quina és l’essència del carnestoltes, que consisteix bàsicament a no respectar res, a disfressar-se (o no) del que a un li vingui de gust i a passar-se pel folre normes i consignes? L’educació de molts nens està en mans d’educadors que no entenen el que ensenyen, que són capaços de convertir el carnestoltes en una pràctica a toc de corneta i que castiguen precisament els pocs alumnes que, havent comprès que l’ànima d’aquesta celebració és la permissivitat i el descontrol, decideixen anar a classe amb pijama. Tot molt pedagògic, vaja.