"Europa i la revolució", Emma Bonino, II-11

La UE ha de canviar la seva mesquinesa per un ferm suport a els qui lluiten per la seva dignitat

Aquesta no és l'Europa que requereix la revolució que està tenint lloc en el Magrib i Orient Pròxim. Al silenci i la paràlisi amb que es van rebre les manifestacions que van acabar amb les dictadures de Ben Ali i de Mubarak, a Tunísia i Egipte, se suma ara la tebiesa de la reacció contra la massacre perpetrada pel dictador libio Muamar el Gadafi. Quan un tirà llança tancs i avions contra els ciutadans que ho repudien, i entre els quals els morts s'expliquen ja per centenars, resulta senzillament ignominiós que es parli de contenció en l'ús de la força.

Els de aquests dies no són els primers crims que comet Gadafi, però si els que ha perpetrat de manera més impúdica. Enfront d'ells, Europa s'ha mostrat més preocupada per la manera de mantenir als libios tancats dins de les seves fronteres que per recolzar a uns ciutadans que han pres la paraula, i es juguen la vida, per combatre una vella tirania.

Enfront d'aquesta exhibició de barbàrie, no valen les cauteles del comunicat emès per l'alta representant de Política Exterior, Catherine Ashton, ni les del Consell de Ministres europeus celebrada dilluns passat. Convé no cridar-se a engany: si dos països com Itàlia i la República Txeca van poder aguar la posició comuna va ser, entre altres raons, perquè la resta dels Vint-i-set no es van trobar incòmodes amb el resultat final, en considerar-ho acceptable. Solament que no ho és sota cap punt de vista, ni tan sols contemplant-ho a la llum d'un timorato possibilisme, i per això la victòria de dos Estats membres sobre la resta és, en realitat, una humillante derrota per a tots.

Mentre l'Alta Representant i el Consell de Ministres exercien aquest trist paper, la Comissió afegia més oprobi sobre Europa per boca del seu portaveu d'Interior, Michel Cercone. Est va assegurar que la UE està preocupada per les conseqüències de les revoltes en el Magrib i Orient Pròxim en matèria d'immigració. Si de debò aquesta és la preocupació que embarga a la Unió en aquests moments, això vol dir que la burocràcia de Brussel·les ha perdut la capacitat de jerarquitzar els problemes a força de mirar-se el melic, col·locant en el mateix plànol el sisme polític que sacseja a una de les regions més martiritzades del món i una obsessió que primer va ser de les forces populistes europees i, després, dels partits democràtics disposats a qualsevol cosa a canvi de vots.

Però vol dir, a més, que aquesta Europa de començaments de segle ha renunciat a distingir entre un immigrant i un refugiat, assetjada pels seus fantasmes. Davant un crim massiu com el qual està perpetrant Gadafi, Europa comet una imperdonable vileza en interrogar-se sobre la millor forma de tancar als libios dins de les seves fronteres, deixant-los a la mercè d'una feroç repressió. La seva preocupació hauria de ser, per contra, com contribuir per fi d'un règim ubuesco i com salvar vides humanes. Dels comunicats i declaracions oficials no es dedueix ni una cosa ni l'altra, amb l'agreujant que, mentre els Vint-i-set segueixen polint la llengua de fusta de la seva posició comuna, Gadafi recorre a mercenaris per reprimir als manifestants i multiplica el clima de terror impedint que es retirin els cadàvers dels carrers.

Són incomptables els errors històrics comeses per les grans potències en el Magrib i Orient Pròxim per haver acceptat el dogma que la dictadura era un mal menor en comparació de l'amenaça del fanatisme religiós islamista. En realitat, es tracta de dos enemics que s'han retroalimentat, i que han deixat atrapats a milions de persones al llarg del món àrab en una tenalla que els privava de llibertat i de qualsevol esperança de progrés. Ara que aquests ciutadans han pres la paraula a risc de les seves vides, les grans potències no poden sumar un nou error de dimensions novament planetàries.

Almenys, no pot ni ha de fer-ho Europa, perquè seria tant com consagrar una traïció definitiva als grans principis sobre els quals va voler construir la seva Unió. Els ciutadans que s'han aixecat, que s'estan aixecant, contra les seves dictadures exigint llibertat i dignitat necessiten rebre de l'exterior, del món desenvolupat i democràtic, l'inequívoc missatge que la seva reivindicació és legítima. I la Unió Europea no pot pronunciar-se entre murmuris ni fer bandera de les seves mesquines pors.

El País - 24 de febrer de 2011