"El camí vers la llibertat és ben difícil", Emma Bonino, X-06

La meva lluita s'ha apropiat de gran part de la meva vida i ni tan sols em pertany. Fet afortunat perquè sinó seria una lluita quixotesca, gairebé paranoica. La meva lluita ha estat viscuda en companyia d'una gran varietat de persones, homes i dones.

Mai he estat una ortodoxa feminista simplement perquè no crec que basti ser dona per ser millor. Però tampoc prou ser home per ser millor. Encara que el passat ens demostra com les dones han estat habitualment sotmeses.

I el passat és també present: basti recordar quan les dones afganeses apareixien com a fantasmes embolicats en burkas. Com a Comissària d'Ajuda Humanitària em va tocar assistir al miserable espectacle dels talibans: no permetien a les dones accedir a l'ajuda humanitària que els concedíem amb els programes de la Unió europea; i he estat arrestada quan vaig ser a controlar aquesta situació, la qual temia que existís. Va ser en aquest context en el qual vaig llançar, en 1998, la campanya internacional Una Flor per a les Dones de Kabul, ho vaig fer per denunciar al món la barbàrie dels talibans.

La dona a més de patir la violència a la seva pròpia llibertat també ho fa en el seu propi cos: les mutilacions genitals. Aquesta pràctica es cobra cada any la integritat física (i no només) de dos milions de nenes. Actualment més de 120 milions de dones han estat mutilades. He obstinat hores en aquest treball, hores que es van convertir en anys, i encara que el resultat del meu esforç, com el de punts altres, ha estat modest, vam seguir insistint.

Ara, com a ministra de Comerç Internacional, una de les meves principals batalles se centra en els drets econòmics de les dones dels països amb els quals Itàlia té importants intercanvis, també com a premissa d'un ple gaudi dels drets fonamentals. En aquest context s'inscriu el nostre projecte de fomentar trobades periòdiques amb el empresariado femení ítalo-àrab.

Però què passa en la Itàlia d'avui? Hem superat el problema de l'avortament encara que seguim bregant amb els nombrosos intents d'anul·lar les conquestes de la llei. A Itàlia ens trobem amb lleis fonamentalistes que només creen sofriment (com la llei de reproducció assistida que obliga a la dona implantar-se un embrió malalt).

El camí per a la llibertat és fart difícil; la investigació científica per poder ser eficient no ha d'estar sotmesa a massa condicions o restriccions, i ho exigeix pel propi interès de la humanitat. Tal vegada el nostre camí sigui més difícil, respecte al d'altres països –com l'Espanya de Zapatero-, perquè vivim a l'ombra del Vaticà?

Els meus esforços estan centrats en aquesta fatalitat; en resum, en aquesta lluita per la llibertat que lliurem juntament amb el meu companys del Partit Radical Transnacional, de la mateixa manera que abans vaig creure de la mateixa manera que abans vam creure i treballem per a la institució del Tribunal Penal Internacional, o per acabar amb les morts per desnutrició de nens i adults, o com ho faig encara avui per a l'abolició de la pena de mort.

Ho vaig dir quan em van honorar amb el Premi Príncep d'Astúries a la Cooperació Internacional en 1998, i ho torno a repetir: no sóc ni santa ni visionària, simplement treball perquè la comunitat internacional - i els Estats que la componen - posin en pràctica els principis recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans.

En fi, la meva lluita personal també conté a una més rica i esperançadora experiència col·lectiva; va haver-hi alguns èxits però també alguns fracassos; tots dos m'inciten a defensar les causes per les quals segueixo i seguirem lluitant.

octubre-2006