"Crisi de règim", Lorenzo Bernaldo de Quirós

Les Espanyes s’enfronten a una situació preocupant quan enfilen cap a la tercera dècada del segle XXI. És cert que els ciutadans gaudeixen dels més alts nivells de llibertat i de vida de la seva història, però hi ha una sensació generalitzada de que alguna cosa no va bé, de que una etapa arriba a la seva fi i que és ­imprescindible escometre canvis substancials per mantenir un model garant de l’estabilitat, de les llibertats i promotor de la prosperitat. La desafecció d’amplis sectors de l’opinió pública amb el funcionament de la democràcia hispana no és només una seqüela de la gran recessió, sinó una cosa més profunda, el deteriorament del marc institucional i de les costums o normes en les quals s’emmarca la monarquia parlamentària.

Hi ha la percepció –tant fa la seva veracitat– que la societat política persegueix el seu propi benefici i no el de la ciutadania. Domina la convicció que els grans organismes de l’ Estat són “burgs podrits” que es reparteixen entre els partits sense tenir en compte l’interès general i la finalitat de les institu­cions. Alhora s’ha consolidat la convicció que la corrupció és un tret estructural del sistema. En suma, hi ha una impressió bastant generalitzada que el model llançat l’any 1978 ha degenerat en alguna cosa al servei d’una nomenclatura partidista que obté beneficis a costa d’explotar i pervertir les institucions de l’ Estat en el seu profit i en el de les seves clienteles.

Aquesta descripció potser és exagerada i injusta, però respon amb força exactitud a la visió d’un gran nombre de ciutadans amb independència de la seva orientació ideològica i de la seva posició social. Hi ha una clara decepció amb l’statu quo vigent. Tot això suggereix l’existència no d’una crisi conjuntural, sinó sistèmica i, per tant, la necessitat d’emprendre una profunda i urgent revisió de l’esquema polític, institucional, econòmic, social i territorial de les Espanyes. Cap institució no escapa avui a un considerable grau de descrèdit. Hi ha una aroma potent de crisi de ­règim.

Sa Majestad Felip VI es troba en una tessitura similar a la de Joan Carles I al final de la dictadura. Llavors es tractava de transitar d’un règim autoritari a un de democràtic. Ara, el desafiament és introduir les reformes i els canvis imprescin­dibles per revitalitzar l’ Estat edificat a finals dels anys setanta del segle XX. Aquesta tasca revesteix una envergadura semblant a la plantejada en la transició del franquisme a la democràcia. A més, aquest repte s’emmarca en un escenari de relleu generacional.

Com va escriure Ortega, les ge­neracions constitueixen el motor de les transformacions històriques. Responen i encarrilen la sensibi­litat dels temps. El conflicte entre les generacions acumulatives, que són aquelles que observen una su­ficient homogeneïtat entre el que han rebut i el que els és propi, i les polèmiques, que senten la necessitat d’arraconar i substi­tuir tot allò que és vell, està obert i necessita una resposta construc­tiva.

La democràcia espanyola pateix dues deficiències bàsiques: un excés d’oligarquia i un excés de demagògia. Ha desembocat en una estructura corporativista, vampírica de la representació política, de la idea d’un govern per a tothom i del mateix concepte de ciutadania.

S’ha configurat un Estat neocorporatiu, convertit en un monopolista de la distribució de valors i de recursos per l’apropiació dels quals competeixen entre ells els diversos grups de pressió. No existeix un Estat de tots i per a tots, que apliqui els principis de llibertat i d’igualtat davant la llei, sinó un esquema de poder que accepta per norma un iusque fa prevaler l’interès de les minories actives sobre el de la majoria.

Per poder sortir d’aquest esce­nari s’ha de modificar el que està malament però també cal rebutjar la temptació adamita d’enderrocar tot el que hi ha per construir sobre les seves cendres una comunitat po­lítica ideal i in­viable.

Com va suc­ceir al final de l’era de Francisco Franco, la re­forma s’ha d’imposar a la ruptura. Això suposa reconèixer tres realitats fonamentals del nostre panorama ac­tual: una societat plural els membres de la qual tenen convic­cions i projectes vitals diferents; la necessitat d’un marc harmònic i equilibrat que articuli aquella nació de na­cions que és la realitat històrica de les Espanyes, i alhora de mantenir una economia pròspera i competitiva capaç d’elevar de ma­nera estable les oportunitats i el nivell de vida dels ciutadans. I cal articular aquests elements en una estruc­tura acceptable per a tothom.

Cap resposta a aquestes qüestions no és present a l’agenda de les principals forces parlamentàries. Impera un populisme en l’ambient que totes han contribuït a crear i que totes de­sitgen satisfer a la recerca de rèdits electorals immediats. Ni la vella ni la nova política no semblen conscients de la gravetat del moment. Les ­evidents falles en la carcassa democràtica hispana estan camuflades per una economia que, de moment, manté un fort ritme de creixement. Això permet una temporal fugida cap endavant, però la bonança econòmica no serà eterna i, quan s’acabi, caldrà afrontar les difícils assignatures pendents en un context pitjor que l’actual.

Per acabar, la conjuntura present es complica per l’existència d’un entorn en el qual els acords polítics, l’expressió recent dels quals són els pressupostos, no estan encaminats a la solució dels problemes de fons sinó a buscar la fórmula parlamentària que permeti al Govern sobreviure.

En altres paraules, la consecució de majories ­conjunturals i precàries al Parlament no serveix per a una altra cosa que per consagrar un escenari immobilista sense capacitat per desplegar cap acció efectiva que abordi amb eficàcia i altura de mires els greus reptes de les ­Espanyes.