"No fer reformes, fa un segle i ara", Borja de Riquer i Permanyer
22/03/2018 - 00:33h
Avui fa 100 anys, el 22 de març de 1918, es constituïa l’anomenat govern nacional presidit per Antoni Maura. Era un govern de coalició del qual formaven part els més destacats dirigents dels partits dinàstics conservador i liberal –Maura, Dato, Alba, Romanones, García Prieto– i els catalanistes Cambó i Ventosa. Però aquell govern, que havia de salvar del règim de la Restauració i reformar-lo, fou un total fracàs. Durant els vuit mesos que va durar fou incapaç d’abordar cap dels múltiples problemes que tenia plantejats el país. La principal causa d’això fou la manca de cultura política de governar en coalició i de pactar, manifestada en el fet que cada ministre anava pel seu compte, sempre volia imposar les seves propostes i entorpia les dels altres. Els ministres d’aquell govern no estaven d’acord si calia reformar la vella Constitució del 1876 o no; si s’havia de fer una nova llei electoral més democràtica o no; ni com respondre a les pretensions autonomistes de catalans i bascos. Aquesta situació de bloqueig era també una mostra de l’absència de polítics amb talla d’homes d’Estat, amb capacitat de mirar lluny i per sobre dels interessos de partit, i d’establir una estratègia comuna per encarar els reptes d’una societat cada cop més conflictiva i complexa com aquella. Els polítics d’aquell govern es mostraren passius perquè tenien por als canvis de debò. Eren uns elitistes forjats en la vella política i els aterrava obrir aquell vell sistema i democratitzar-lo per encabir les ascendents classes mitjanes i populars, com aviat es produiria a bona part dels règims liberals europeus després de la Gran Guerra.
El règim de la Restauració encara va durar cinc anys més sense que cap dels onze governs que es formaren aquell quinquenni fos capaç de fer res que aturés el seu descrèdit. Quan es va produir la sortida autoritària de setembre de 1923, amb el dictador Primo de Rivera, aquell cop militar fou acceptat quasi amb resignació atès que el règim caigut era indefensable. Ara bé, molts d’aquells polítics consideraren que la dictadura era un parèntesi i que després les coses tornarien a la situació d’abans. I així, l’any 1930, quan el dictador dimití, no hi havia cap polític monàrquic amb l’audàcia d’un Adolfo Suárez per a veure que només podien salvar algunes coses –entre elles la monarquia– pactant amb les forces democràtiques que feien irrupció en la vida política. Però de nou tota la vella classe política –i també Cambó i Ventosa– es mostrà incapaç de detectar els canvis que s’havien produït en l’opinió pública. Per això, davant els resultats plebiscitaris de les eleccions del 12 d’abril del 1931 es mostraren sorpresos i impotents, i abandonaren el poder a mans dels republicans.
Antoni Maura va presidir l'anomenat 'govern nacional' (Getty)Ha passat un segle d’aquella falsa solució del govern nacional de Maura, i tot i que el sistema polític actual és ben diferent, hi ha alguns aspectes que semblen tenir una preocupant similitud. El primer d’ells és evident: persisteix l’absència d’una cultura política del que és governar en coalició i de fer pactes amplis per tal d’encarar els principals problemes. Tenim uns polítics, i uns partits, que mostren una notable resistència a haver de renunciar a una part del seu programa de màxims –que sempre és més teòric que real– per a trobar un punt d’encontre que pugui obtenir un ampli suport. Governar és, sempre, pactar, encara que hom disposi de majoria absoluta, i molt més en moments crítics i confosos com els actuals.
Avui la política espanyola torna a estar dominava pel conservadorisme. Com l’any 1918, la por al canvi sembla haver arrelat en la majoria dels dirigents governamentals que prioritzen respostes autoritàries a tot allò que consideren un desafiament inacceptable al seu sistema. Quan els polítics d’un règim es converteixen en els guardians de les essències d’una Constitució fabricada fa 40 anys, en una conjuntura radicalment diferent a l’actual, la cosa no pot acabar bé. La transició no fou un pacte entre iguals, sinó que van haver-hi unes línies vermelles innegociables –monarquia, sobirania única, no responsabilitats polítiques– que els antifranquistes no tingueren més remei que acceptar. Han passat quatre dècades d’aquelles imposicions sense que cap govern hagi volgut encarar seriosament el repte de reformar una Carta Magna que comença a ser obsoleta. Hi ha una trista lliçó històrica: en més de dos segles de liberalisme espanyol cap Constitució ha estat reformada per adaptar-la a les noves circumstancies.
Estic convençut que ni el PP, ni el PSOE, ni Ciutadans seran capaços aquest any –quan la Constitució de 1978 farà 40 anys– d’oferir una proposta de reforma constitucional que abordi amb valentia els molts problemes que avui afecten els ciutadans d’aquest Estat. Ja ho veureu, hi haurà tota mena de commemoracions i fastos, de discursos triomfalistes plens de cofoisme, que no faran més que mostrar-nos una ceguera política similar a la dels governants de fa un segle. Avui l’ establishment constitucionalista ha fet pinya en el tradicional nacionalisme d’Estat, ha sacralitzat la Carta Magna, és incapaç d’obrir els ulls a la realitat i fins i tot està avalant el clima de regressió democràtica que s’està imposant a la nostra societat