Finalitzen els Jocs Olímpics, actualment el Gran Espectacle Global no de l'esport i llurs virtuts sinó del sacre, per inqüestionable, Estat nacional(ista).
Finaliza aquest festival de nacionalismes -reunió de pastors, ovella morta-, que obvïa els Drets, les llibertats i la democràcia -la ciutadania, en resum- en nom de no polititzar el moment de més massiva expressió de l'adoctrinament col.lectiu i col.lectivista que Governs i medis de comunicació practiquen periòdicament.
Finalitzen els Jocs Olímpics, aquest moment de Trobada Universal en el que són aparcades totes les Declaracions Universals de Drets Humans, limitades o prohibides les activitats de les entitats civils que velen pels seus continguts, amagats i vetats els líders que, com el Dalai Lama, practiquen la intransigència de la noviolència des del respecte precisament universal, mentre es garantitza el protagonisme d'entitats lliberticides pel sol fet d'ésser Estats.
Finalitza aquest festival de nacionalismes, que des de la designació de seu fins el cerimonial i protocol és un cant, entonat des de tots llurs portantveus oficials (i no oficials…), a la victòria d'un ‘nosaltres’ que substitueix la noblesa de la competència esportiva per la baixesa de l'abandó de l'eqüanimitat i la reciprocitat, dels fonaments, en suma, de la Llei i llur Bon Govern.
Finalitzen els Jocs Olímpics, moment en el que, paradoxalment, celebrem la victòria dels ‘nostres’ por sobre dels millors. Dies en els que els herois esportius esdevenen mers figurants que aconsegueixen fer onejar banderes i himnes, o fracasar (!!) en l'intent. Temps orgasmàtic de l'obscé “a por ellos”.
Finalitza aquest festival de nacionalismes, significat en llàgrimes i emocions no per la lleial competència -o sia, la convivència- sinó per la victòria sobre (els) ‘altres’. No hem convertit l'esport en sustitut de la guerra sinó en l'ensinistrament i manteniment permanent de llurs conjunturals carns de canó.
Però no finalitza aquest permanent nacionalisme ‘banal’ fonamentat en la sovint inconscient, per omnipresent, presència de banderes, sigles, himnes, eslògans… i tantes ‘Españas’ (o ‘Frances’, o ‘Catalunyes’…) que es reprodueix quotidianament en espais governatius i particulars, en discursos oficials i conversacions privades, en webs de gran audiència i modestos blogs personals.
Per això, de la mateixa manera que cal ‘alliberar’ a les confesions religioses de l'exercici governatiu, separant Esglèsies d'Estat per a llur mutu respecte, convé alliberar la pràctica esportiva del populisme identitari si volem avançar en el camí d'una cultura política basada no en la tolerància sinó en el respecte, no en la identitat sinó en la civilitat, no en la concessió sinó en el reconeixement, no en privilegis sinó en responsabilitats… no en Nacions (Estats) sinó en persones lliures.
23-VIII-08, BarcelonaRadical.net