Des de Catalunya, com s’interpreta l’escenari polític basc?
Catalunya sempre ha tingut una mirada acrítica sobre Euskadi. Potser perquè arrossega una enorme decepció i poca autoestima amb ella mateixa. Compra tot allò que prové d’Euskadi i no assumeix que patim la mateixa malaltia però amb un diagnòstic molt pitjor perquè ells, per curar el malalt, no tenen calés. Van desestimar el concert econòmic en el pacte de la Transició i, com va dir un polític molt respectable del catalanisme, els bascos només van rebre «l’antigalla foral», quan aquesta almenys garanteix un finançament raonable de l’autonomia.
Els bascos van ser més agosarats en aquell moment?
En lloc d’optar pel «peix al cove», vam decidir que, per finançar-nos, havíem de recaptar els nostres impostos.
Els matisos de l’Euskadi d’avui no es perceben des d’aquí?
No es coneix la seva cohesió social. Un equilibri que existeix perquè, tot i que el PNB és una formació pròxima a les tesis de Convergència i soci d’Unió a Europa, la seva praxi i la pressió d’altres forces com Eusko Alkartasuna, Aralar i la mateixa esquerra abertzale fan que tingui un perfil marcadament socialdemòcrata.
La cohesió pot existir perquè, a diferència de Catalunya, històricament ha estat menys permeable a noves influències culturals?
Ha sigut menys receptiu a les coses foranes. Però això ha canviat amb la irrupció de les noves tecnologies de la informació. Si abans a Vitòria hi havia 2.000 immigrants d’origen extracomunitari sobre una població de 200.000 persones, aquesta fesomia s’ha transformat, i ho ha fet amb absoluta convivència.
El fenomen de la violència d’ETA eclipsa aquesta realitat?
S’obvia que el PIB basc en despesa social està per damunt la mitjana europea. O, per exemple, que a Markina hi ha mestres que ajuden els nouvinguts a mantenir el seu idioma, que l’anglès s’hi ha introduït com a tercera llengua d’aprenentatge; a part de les mesures en habitatge, on el percentatge d’habitatge públic quadruplica el de la resta de l’Estat, en família o en ajuda a les dones embarassades. En general, hi ha una visió molt maniquea i monolítica de la realitat basca.
La cohesió ha afavorit la consciència de país i un tracte bilateral amb Espanya que no es dóna a Catalunya?
Ens ve pel sistema de finançament propi. No oblidem que es va assolir amb una reunió bilateral amb el president Suárez a La Moncloa, al marge del «cafè per a tothom». Bilateralitat a la qual el pla Ibarretxe pretenia donar carta política a fi d’establir una convivència entre iguals. En definitiva, substituir l’únic àmbit de decisió, que és Madrid, pels àmbits de decisió territorials basc, català i gallec.
Això ha sortit malament?
Ens van convidar a fer com els catalans, perquè només teníem el 60% del Parlament a favor. Però ja s’ha vist: amb un aval parlamentari del 90%, l’Estatut català va anar a Madrid i els va passar exactament igual o pitjor: van aplicar-hi el ribot. És decebedor.
Veient les dues propostes, creu que Catalunya encara està en la fase de «construcció nacional», mentre que Euskadi ja ha entrat en l’etapa resolutiva del conflicte?
Els uns i els altres parlem del dret a decidir al marge de l’Estat centralista. Perquè resulta inacceptable que, per exemple, empreses catalanes com Abertis o Ferrovial gestionin infraestructures aeroportuàries fora de l’Estat i, en canvi, dins les seves fronteres, no se’ls permeti fer-ho per raons estrictament polítiques. Després de trenta anys de democràcia, hem de deixar de demanar permís a Madrid, que s’ha mostrat incapaç de garantir la igualtat amb el seu sistema radial.
La Declaració de Barcelona, impulsada amb vista a combatre els embats de Madrid, no ha servit?
Només se la creia Pere Esteve. Una prova d’això és que hem anat a pitjor, amb el nacionalisme basc votant al Congrés dels Diputats contra la reprovació de la ministra de Foment per com va gestionar el caos de les infraestructures. És en aquesta manca de voluntat per plantejar un litigi unitari amb Espanya que Catalunya ha demostrat la seva escassa influència.
És una societat feble?
L’associacionisme és pactista i poc intransigent. En la negociació de l’Estatut, per exemple, molts sectors van creure que no es podia forçar el concert econòmic perquè –asseguraven– mancava el suport suficient. En general, falta un discurs polític més bel·ligerant i, així com el PNB ha superat l’època pactista, a Catalunya encara s’aposta avui per aquesta via obsoleta.
A què atribueix l’escalada repressiva del Govern de Zapatero?
Tot arranca després del declivi del PSOE el 1996. Amb la victòria del PP, els socialistes van donar suport a la política del Govern sense reserves, promovent un Pacte antiterrorista que només persegueix atacar el nacionalisme. I aquí s’equivoca, perquè pensa que podrà suavitzar aquesta línia quan arribi al poder. Però en el moment que hi arriba, inicia les converses de pau sense controlar una justícia dedicada a dinamitar qualsevol avenç en aquesta matèria. Ben al contrari: una vegada es trenca la treva, el PSOE s’apunta a l’espiral repressiva.
