Provocador, inconformista, segur d’ell mateix. Oliviero Toscani, fotògraf de fama mundial, ha treballat per Chanel, Benetton, Fiorucci, Prenatal i ha firmat, amb les seves imatges, importants campanyes publicitàries. Un artista sempre disposat a commoure, mostrant la realitat en la seva concepció més autèntica i crua. L’hem trobat.

Què es considera més, un artista o un home que ven una marca?

Probablement un artista. No m’interessa el màrqueting, no sóc aquí per vendre res, sóc aquí per fer imatges.

Quin és l’aspecte que fa que una imatge sigui una imatge maca?

La imatge ha de ser justa al moment just. Ha de ser un document històric de la condició humana. El gran art sempre és així. Les fotografies que es detenen en l’estètica, en la forma i en la composició sempre són mediocres. Hi ha imatges maques de guerra, però és maco veure la guerra? Agafem la de l’11 de setembre. No podem dir que sigui lletja, sinó que és un factor purament estètic. Jo vull anar més enllà d’aquest límit.


(Foto, © Oliviero Toscani Studio)

En una entrevista concedida al web alemany W&V, ha assenyalat que “les relacions humanes són anorèctiques”. Ens pot explicar a què es refereix?

Vivim en una situació d’anorèxia social, política, mental i cultural. Relacions anorèctiques, precisament. L’assassinat de la noia Erasmus a Perugia n’és un indici, una reacció a aquesta anorèxia social estesa. N’hi ha prou amb mirar mitja hora la televisió, aquells programes absurds que tothom segueix, per adonar-se’n.

Com n’és d’important cridar l’atenció?´

És fonamental. Un artista sempre cridarà l’atenció. Picasso no ha passat a la història per casualitat, ni tampoc els grans artistes. Qui no causa sensació no és un artista.

La imatge d’Isabelle Caro, la model anorèxica fotografiada per a la campanya publicitària “Nolita” ha impactat. Què volia transmetre?

La meva feina és fer imatges. Si pregunta al qui fa sabates: “però vostè quines sabates volia fer?”, li respondrà: “jo volia fer sabates. I punt”. A mi m’interessava el problema de l’anorèxia, un problema que considero socialment interessant sobre el qual he desenvolupat un tema. Jo trio arguments que m’interessen i desprès en faig imatges. Podia triar una model qualsevol, d’anorèxiques, el món n’és ple.

És cert que s’ha prohibit a Itàlia?

No, de cap manera. Existeix un Institut d’Autodisciplina Publicitària del qual forma part un col•legi de publicistes que decideix què funciona i què no. I entre ells han prohibit aquesta publicitat. Però jo no pertanyo ni al seu club ni al seu clan ni al seu col•legi, per tant, no poden censurar el meu treball; poden censurar les meves imatges als seus mitjans de comunicació, als seus diaris, però no per arreu. De fet, aquesta fotografia la puc utilitzar en suports que no estan adscrits a aquesta organització privada. És un jutge qui prohibeix, no un òrgan privat.

Què és la transgressió?

És una obligació de l’art. La creativitat ha de transgredir normes adquirides. La subversió pertany a l’art i sense aquesta no es pot considerar com a tal. Cal tergiversar l’ordre dels valors i tornar a qüestionar les coses. Constantment. La responsabilitat de l’artista és precisament aquesta. Qui no transgredeix, no és un veritable artista. Prenguem per exemple Caravaggio: pintava les Madonnes, però no creia en Déu, era sodomita i les models que utilitzava per fer les Madonnes eren prostitutes. Sens dubte no estava dins de la normativa ètica de l’època. L’art no és més que l’expressió més alta de la comunicació. Ha de tirar endavant noves idees.

Com és treballar a Europa?

No es pot generalitzar de cap manera. Qui és Europa? El sicilià o el suec? Europa és formada per una infinitat de facetes. És un espai increïblement interessant, amb les seves llengües, que, per una part, suposen un límit però, per l’altra, una gran riquesa. Trobo que hi ha una diferència enorme entre França i Itàlia, per exemple. França és un país molt més avançat, més complet, menys poruc, amb una organització de l’estat seriosa, mentre nosaltres, comparat amb ells, som uns aficionats.

És cert que no va al cine i que no mira la televisió per no deixar-se influenciar per les imatges?

Sí, així és. La televisió, fins i tot quan no la mirem, també la veiem. És com l’aire contaminat: fins aquell que no agafa mai el cotxe, és obligat a respirar-lo. Provo de defensar-me tant com puc d’aquest bombardeig continu d’imatges.

Què ensenya als joves que participen als seus workshops?

Ètica i estètica. És com desenvolupar el propi talent. La capacitat d’anàlisi, de crítica, passió i generositat. El fet de no buscar l’aprovació, que no tots en tenen les mateixes ganes. L’aprovació no és l’èxit i sobre tot no és cultura. Cal intentar fer allò en què creiem.

Si avui hagués de representar l’Europa, quin tipus d’imatge faria?

Al 2005 m’ho va demanar la Presidència Austríaca de la Unió Europea (al càrrec el primer semestre de 2006, n.de la r.). Vaig fer una sèrie de nens despullats sobre fons blanc, dels quatre mesos als cinc anys: vint-i-cinc, com els països membres d’aquell període. Però al final Brussel•les va rebutjar la imatge perquè no portaven bolquers. Com si veure els nens despullats fos un problema... Es veu que qui té poder a Europa és pedòfil... Van entrar en crisi.

Foto al text: Oliviero Toscani Studio.