BarcelonaRadical.net

Comencem per un fet bastant evident: en política, entre nosaltres, no existeixen. No s'ha presentat, a les illes Balears, ni als Països Catalans, ni a l'Estat espanyol, en aquestes últimes municipals (i algunes autonòmiques), cap partit que s'anomeni "radical". No hi ha hagut un Partit Radical de les Balears i Pitiüses, ni un Partit Radical Democràtic, ni res de semblant. Ningú, per tant, no s'atribueix l'adjectiu.

Ara bé, sí que s'ha fet servir, i ben sovent, el terme radical per desqualificar algú. Potser jo mateix hi he pogut caure, alguna vegada. S'ha escrit que entre els antiautopistes eivissencs hi havia "radicals", que el PP s'havia "radicalitzat" en els seus plantejaments, que al meu partit, Esquerra, hi ha "radicals"... Fins i tot s'ha "acusat" aquest o aquell de ser radical.
I qui són, els radicals? Qui se'n reclama? La veritat és que molt poca gent. Al Parlament Europeu, per exemple, hi ha un diputat i una diputada radicals molt destacats: em referesc a Marco Pannella i a Emma Bonino (aquesta última excomissària de la Unió Europea, tots dos membres del Partit Radical Italià). En Pannella i na Bonino, com a bons radicals, s'asseuen als renglers de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates d'Europa (ALDE), el grup d'Ignasi Guardans (CIU) i de Josu Ortuondo (PNB), grup que comparteixen amb alguns destacats líders europeus com ara Graham Watson (liberals britànics) o Bronislaw Geremek (que representa els liberals polonesos, i a qui el govern de Polònia intenta treure la condició d'eurodiputat).

Marco Pannella destaca per la seua lluita contra la pena de mort. Impulsor de l'associació Hands off Caim ("Treu les mans de dalt en Caïm", en traducció una mica lliure), favorable a una moratòria universal de la pena de mort i a la seua abolició en totes les legislacions del món. En la mateixa línia, tant Pannella com Bonino són activistes pels drets civils, per la igualtat entre homes i dones, per la no-discriminació, per la legalització arreu dels matrimonis homosexuals, per una visió liberal del món i de la vida.

On s'asseuen, els radicals, al Parlament Europeu? Al centre, juntament amb els ecologistes i els independentistes de nacions sense estat. Al cantó dret de l'hemicicle hi ha els membres de l'extrema dreta, del PPE i els euroescèptics; al cantó esquerre hi ha els socialistes i l'esquerra unitària europea; i, enmig, més a tocar del PPE, s'hi asseuen els liberals (amb els radicals a les seues files) i al centre, però més a tocar del Partit Socialista Europeu, hi ha els Verds i l'Aliança Lliure Europea.

De manera que, a Europa, els del Partit Radical Italià, els independentistes de l'SNP, d'Esquerra o del Playd Cymru som percebuts com a més "centristes" que no els eurodiputats del Partit Popular Europeu o del Partit Socialista Europeu. I jo estic plenament convençut que ho som, perquè rebutjam els dogmes que han fornit el pensament de la dreta més o manco autoritària i de l'esquerra, també més o manco autoritària.

He vist amb alegria que s'ha posat en marxa una web radical a Barcelona: barcelonaradical.net, on s'hi expressen els principis, les opinions i els debats de les persones que comparteixen una ideologia radical. Hi apareixen noves sobre la moratòria universal de la pena de mort, o sobre la celebració de l'orgull gay a Riga, o sobre les reformes democràtiques que necessita el món àrab. Així mateix, entre les campanyes, n'hi trobam una de suport a Bronislaw Geremek, a la mira telescòpica dels integristes polonesos... A l'apartat de bibliografia recomanada, hi apareixen els referents, els clàssics: John Stuart Mill, Montesquieu, Adam Smith, i, entre els moderns, gent com en Dahrendorf o en Naguib Mahfuz. Aquests són els radicals i, que quedi com una confidència entre nosaltres, són magnífics. Tenen idees renovadores, són liberals i tolerants, però defensen la causa de la llibertat amb confiança i convicció. Políticament, són centristes, però no es tanquen mai a la discussió d'idees ni als intercanvis més agosarats.

Per què tenen tan mala premsa, idò, els "radicals", entre nosaltres? Per què els nostres representants fugen de ser titllats de "radicals" com de la pesta? Molt senzill: perquè confonen "radical" amb "extremista", radicalisme amb extremisme. Tota aquesta trepa d'ignorants no saben que, precisament, ni els radicals solen ser extremistes, ni els extremistes són mai (però mai de mai) radicals.

´Radicals´, Bernat Joan