No deixa de ser una constant en la història d´Occident preguntar-se per l´evolució, concepte sota el qual es qüestionen els orígens de la humanitat i la diversitat cultural i ara, entre l´any Darwin i els avanços tecnocientífics, s´estén cap a un imaginari que oscil·la entre inquietud i encantament, en desvetllar-se un futur que ens responsabilitza, més que mai, dels canvis al mig ambient, cos i identitat. Futuribles més propers a escenaris de la ciència ficció que a la ruptura de les barreres disciplinessis i els límits conceptuals fins ara indiscutibles entre naturalesa i cultura, orgànic i inorgànic, ment i cos, propiciats per la biotecnologia, les ciències cognitives, la robòtica i la nanotecnologia.
Si bé la impressió social és que la naturalesa ja no té aquest rol primigeni i essencial, i que l´orgànic està sent desplaçat pel material i l´artificial, la veritat és que la tecnociència aporta i busca establir connexions directes entre els sistemes naturals i artificials, els organismes vius i les propietats que defineixen les partícules elementals, tenint com a punt de mira la biocompatibilidad i la intensificació humana per aconseguir ser més saludable i intel·ligent. No és nou el fet de manipular elements materials i orgànics per controlar els seus efectes físics, químics, electrònics i òptics, la qual cosa sí és innovador és la forma d´entendre el procés. Així, de l´usar ulleres no és tan rellevant sumar retina més cristall com el fenomen físic resultant d´incrementar la visió. El mateix ocorre si s´encén una llum, l´important no és el suport, sol o bombeta, sinó que hi hagi llum. D´aquí la rellevància de l´artificialitat, paraula poc grata per entendre´s com a aparença quan en realitat no fa referència al que les coses són, sinó a com podrien ser mitjançant el potencial de combinatòries híbrides. Latour (1993) afegiria que els artefactes i els dispositius no són simplement màquines, sinó constitutius de l´efecte que produeixen.
En la interacció amb l´ordinador en xarxa, l´interfície humà-màquina pot entendre´s com una extensió exosomàtica del cervell, però també com una intensificació que genera agència intel·ligent en seguir rutes aleatòries, més flexibles i selectives, i que permeten explorar altres formes de representació així com vivenciar la ubiqüitat.
No cal ser d´acer, ni imaginar una ment abstracta sense cos, encara que amb freqüència aquesta és la projecció que més ens arriba en projectes experimentals com els dissenys robòtics en forma de prototips humanoides, siguin androides, ciborgs o éssers biònics amb semiautonomía computacional o organismes biològics amb implants en forma de pròtesi mecànic-electròniques, membres artificials robotitzats. Sense oblidar les aportacions de la biologia sintètica o, en termes més populars, la vida artificial, a la recerca d´organismes emergents mitjançant ordinadors moleculars o quàntics i aconseguir així la biocompatibilidad amb les cèl·lules de disseny en teràpies i administració de fàrmacs. I al territori del control de la matèria a escala nanométrica, caldria referir-se al desenvolupament de nanoestructuras dirigibles i acoblables a cèl·lules via flux sanguini i control magnètic, nanodispositivos fets de neurones híbrides de cèl·lules crescudes sobre silici com a pròtesi per reparar circuits neuronals i empeltar implants humans en criatures artificials.
Acceptar l´artificialitat significa entrar a les fronteres movibles d´una realitat en evolució que ens defineix com a objectes i subjectes biotecnològics. cal preguntar-se com aprendre a bregar de forma responsable amb les ciències artificials basades en l´art del possible, no com és el món sinó com podria ser. Això implica assumir que la cultura està més enllà de les lleis d´una naturalesa independent, la qual cosa no és fàcil atenent al pervers ocultamiento tecnològic del segle XX, per encobrir l´artifici de tot producte cosmètic, alimentari i farmacèutic com a garantia de qualitat i aconseguir que els dissenys i creacions semblin més naturals que la pròpia naturalesa. Sabent que de la naturalesa només tenim el seu reflex en la cultura, a través de la ciència, la tecnologia i les arts, llavors per què seguir idealitzant el natural? Serà per desplaçar ansietats i alarmes socials, obviar les intromissions a la privadesa física i mental, ignorar la distribució desigual dels riscos i l´accessibilitat dels beneficis entre societats riques i pobres o evitar la ideologización ingènua d´una posthumanidad. Davant la naturalesa entesa com un do cal situar-se en el rebuig ètic per subvertir un ordre que no només genera incertezas i que afecta generacions futures però, ja que ens movem en ambients modificats i artificials, perquè no pensar que aquesta evolució de proximitat representa una esperança i responsabilitat col·laborativa en reteorizar i remodelar cos, organismes i comunitats.
22-I-12, María Jesús Buxó, catedràtica d´Antropologia Cultural de la Universitat de Barcelona, lavanguardia