´Crits´, Xavier Aldekoa

Un bebè mort. Suposo que no és una imatge que s´associï fàcilment amb un crit. Però ho va anar. L´estiu passat, el camp de refugiats de Dadaab, a Kenya, era per al món com la pols que s´amaga sota la catifa. Distant i incòmode. En el segon dia en el campament, una mare que havia caminat 20 dies per fugir de Somàlia jeia amb el cadàver del seu fill nounat enfront d´un magatzem de menjar amb la porta tancada.

Aquell nen mort cridava sense veu. Xisclava per la mà de ferro del dictador Said Barré que va oprimir al seu poble, pel caos que va arribar després de la seva caiguda i perquè en 1993, el món va tirar comptes i, com la suma de problemes era major al de l´interès, es va oblidar d´ells. El fonamentalisme i la pobresa van prendre el relleu. La gana també. En Dadaab aquell bebè cridava que el món li havia tancat la porta. La indiferència mundial davant els advertiments de la crisi alimentària va ser assassina: es podrien haver evitat 50.000 morts. Avui se sap que hi haurà més crits que ningú escoltarà. A la primavera hi haurà gana en l´Oest d´Àfrica. Morts muts una altra vegada. Com els quals avui criden a Sudan del sud o en la República Centreafricana.

Potser en el futur, algun nét li pregunti al seu avi com era possible que per l´any 2011 es permetessin morts per gana o oblit. Pot ser que un dia l´enrogiment d´aquest avi al no saber què contestar sigui el de tots. Potser llavors acabin els crits.

19-I-12, Xavier Aldekoa, lavanguardia