Suècia ha estat un referent al llarg de la nostra vida: les sueques, Pippi Långstrump, Ingmar Bergman, l´Estat de benestar, la socialdemocràcia d´Olof Palme, el salmó fumat, Abba, Zlatan Ibrahimovic, Ikea, Stieg Larsson. Ara, després de la pujada de l´IRPF decretada pel Govern de Rajoy que no anava a pujar impostos, i tenint en compte que el tripartit va fer el propi abans del seu cant del cigne, Catalunya pot per fi comparar-se en alguna cosa amb Suècia: tots dos països són els territoris on els seus empleats paguen més impostos d´Europa, amb el 56% de tipus màxim.
Aquest començament d´any la vella predicció del filòsof Francesc Pujols sobre que els catalans ho tindríem un dia tot pagat s´ha demostrat més inexacta que mai: els catalans, pel fet de ser-ho, estem obligats a gratar-nos la butxaca més que ningú. Un català té un tipus màxim d´IRPF gairebé vint punts superior a la mitjana de la UE i quinze més alt que els ciutadans de la zona euro. Estats com Lituània, la independència dels quals va ser rebuda entre el catalanisme amb entusiasme, tenen el tipus superior en el 15%, i els polonesos, terme com el qual assíduament es qualifica als catalans a la Meseta, se situen en el 32%. Increïble però cert.
El Govern de Mariano Rajoy, estret pel dèficit públic i per les exigències de frau Merkel, ha decidit passar a les classes mitjanes per l´espremedora. No obstant això, a Catalunya l´increment d´impostos suposa introduir-les directament en la liquadora. És cert que del català espremut s´obtenen més vitamines, però aquesta fruita comença a estar exhausta. Per si no fos poc, el Govern d´Artur Mas, encara més apurat pressupostàriament, es suma als ajustos amb més cèntims sanitaris a la benzina, els euros moderadors per receptes, l´augment del peatge de les autopistes, el nou cànon de l´aigua... El que s´ha dit, ser català és una ganga, però només per a les administracions.
4-I-11, Màrius Carol, lavanguardia