Avui fa setanta-cinc anys va morir, a Salamanca, Miguel de Unamuno. Dos mesos i mitjà abans de la seva mort -concretament el 12 d´octubre- havia tingut lloc el greu incident que va provocar la seva ruptura amb l´Espanya nacional, després que hagués trencat també amb l´Espanya republicana. Aquell dia -s´ha repetit mil vegades- se celebrava, en el paranimf de la Universitat de Salamanca, un acte amb motiu de la festa de la Hispanitat, al que assistien Carmen Polo -dona de Franco-, Millán Astray i José María Pemán. Mentre Millán proferia brutalitats cuarteleras, Unamuno garabateaba sobre un paper. Quan el militar va acabar es va aixecar el rector, que ho era vitalici. Es va fer un silenci expectante i Unamuno va parlar, interromput -a partir de cert moment- per Millán i pels crits de l´auditori. Interessa avui recordar tres de les idees que va exposar: 1. "Callar, de vegades, significa mentir, perquè el silenci pot interpretar-se com a aquiescència". 2. "S´ha parlat aquí de guerra internacional en defensa de la civilització cristiana (...) Però no, la nostra només és una guerra incivil". 3. "Vèncer no és convèncer i cal convèncer sobretot, i no pot convèncer l´odi que no deixa lloc per a la compassió; l´odi a la intel·ligència, que és crítica".
El tumult que es va armar va ser enorme. Unamuno va haver de sortir protegit per Carmen Polo i Pemán. Aquella tarda, Unamuno es va dirigir com tots els dies al casino, del que era president honorífic, on va ser insultat i rebutjat. Deu dies després, Franco va signar un decret pel qual se li destituïa de tots els seus càrrecs. El mateix havia fet Manuel Azaña, a l´altre costat del front, algun temps enrere. Estava clar: no hi havia lloc per a la tercera Espanya. Així ho havia percebut ell, uns dies abans: "No són uns espanyols contra uns altres (no hi ha anti-Espanya), sinó tota Espanya, una, contra si mateixa. Suïcidi col·lectiu". Confinat a la seva casa i vigilat, sortia només per fer un volt per la plaça Major. Un dia, acompanyat per Eugenio Montes, es va dirigir a la tenda del marmolista que estava fent la làpida per a la seva dona, morta feia poc, i, després de treure un paper de la butxaca, va dictar amb cura els versos del seu propi epitafi: "Fica´m, Senyor, en el teu pit, / misteriosa llar, / que vinc desfet / de tant bregar". Era el 21 de desembre. Deu dies després, va morir. Antonio Machado -sant laic sempre generós- va escriure en la seva necrològica: "Va morir, sens dubte, tan noblement com havia viscut". Rebutjat per uns i per uns altres.
"Cartujo laic, ermità civil i agnòstic, per ventura desesperat d´aquesta vella Espanya". Així es definia a si mateix Miguel de Unamuno, protagonista destacat de la vida pública espanyola durant el primer terç del segle XX. No va ser -ni és- molt llegit pel gran públic, però la seva figura va estar sempre present en el debat diari com un personatge rar, original i paradoxal. Va començar la seva participació en la vida pública fundant La Lluita de Classes,primer òrgan socialista bilbaí, i va acabar situat -segons Federico Urales- "en l´anarquisme místic al Tolstói, en l´anarquisme cristià", si bé reconeix que, paradoxal fins a la medul·la, "també d´aquí s´escaparia". Però ell tenia clara la seva missió: "Sol, amb molta raó, dir-se que cada boig amb el seu tema; ymi tema és el de l´espiritualitat, el de l´estat íntim de les consciències d´un país, de les seves inquietuds supremes"; per concloure que: "Jo he buscat sempre agitar i, com a màxim, suggerir més que instruir. Si jo embeno pa no és pa, sinó llevat o fermento". Un valencià -Vicente Blasco Ibáñez- veia al basc d´una altra manera. Un dia, estant tots dos en el parisenc cafè de la Rotonde, durant el seu exili, li va dir: "Vostè, Unamuno, amb aquest aspecte levítico, havia d´anar a Amèrica del Nord a fundar una religió i a fer-se ric". Unamuno va llançar a Blasco una mirada indignada.
La societat espanyola actual és enormement diferent de la qual va conèixer Unamuno. El seu nivell de vida ha aconseguit cotes llavors inimaginables, i la seva integració a Europa torna antiga i estranya bona part de l´obra assatgística de Unamuno. Quin sentit tenen avui, per exemple, les moltes pàgines que va dedicar a l´europeïtzació d´Espanya i a la españolización d´Europa? Però segueixen estant vigents, avui més que mai, dues constants de la seva obra. La primera és una decidida voluntat superadora d´aquell sectarisme cerril i gregario que encobreix - avui igual que llavors-una grollera avidesa garbancera, més escandalosa encara i més obscena en els quals són de debò rics, és a dir, en aquells para els que la seva riquesa ha arribat a ser un instrument de poder i d´influència. I la segona és la seva crítica de l´individualisme hispà, expressat en l´atroç màxima de "camini jo calenta...", i que -sota les formes de l´egoisme personal, del corporativisme grupal i del secessionisme tribal- impedeix la consolidació de qualsevol organització racional de la vida col·lectiva. En aquest sentit, segueix vigent aquesta dura reflexió de Unamuno referida a Espanya: "Quin país, quin paisatge i quin paisanatge!".
31-XII-11, Juan-José López Burniol, lavanguardia