Espanya ca˝Ý is different... pels nostres ins˛lits horaris

Es debatia fa quinze dies al Congrés Nacional per a la Racionalització dels Horaris sobre el temps humà i la seva relació amb el temps econòmic, on situar el punt perquè el temps segueixi sent or, per a l´empresa i per a les persones. Un nou congrés, i ja van sis, però el problema d´Espanya i els seus usos i costums laborals segueix aquí, com si el temps s´hagués detingut malgrat que els experts insisteixen que l´equilibri treballo-vida personal dinamitza l´economia.

El superpont de la setmana que ve, amb un dimarts i un dijous festiu, en una conjuntura econòmica crítica i en vespres nadalenques, concentra els principals elements a l´hora d´analitzar el binomi treballo-temps a Espanya: la distribució de les vacances, els índexs de productivitat, la qualitat i organització de les hores treballades, la conciliació i com influeix el benestar personal. "A Espanya i en l´Europa del sud hi ha una relació inversa entre la productivitat i les hores treballades. Est és un dels països en els quals més temps es passa en el treball (1.653 hores a l´any), i en canvi el rendiment és menor que a França (1.561) o Alemanya (1.418), amb horaris més curts", assenyala Carme Poveda, del gabinet de l´estudis de la Cambra de Comerç.



Els problemes són, assenyala, la falta d´eficiència, qualificació, innovació, flexibilitat de la jornada i la cultura del presentismo laboral. Existeix ja una important consciència col·lectiva sobre la necessitat de canviar a fons aquesta estructura laboral i moltes empreses estan en això, però el procés serà llarg. La productivitat, entesa no com l´explotació pura i dura del treballador sinó com l´aprofitament del temps, és la clau. Per citar algunes dades, la productivitat per hora a Espanya se situaria en el 83,3% (en relació a l´Europa dels 15), la de França seria del 123% i la d´Alemanya del 104.4%.

Aquest proper llarg pont o aqüeducte és un signe més que a Espanya la productivitat no es considera un tema important, assenyala Consuelo León, professora de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Al costat del Nadal, seran dues setmanes del mes de desembre "desaprofitades" perquè els dies festius intercalats arrosseguen el ritme de la resta de la setmana. La indústria i el que li envolta (transport, repartiment de mercaderies...) es ressenten especialment.

La CEOE va proposar a l´octubre que els festius entre setmana es passin a dilluns o divendres per evitar l´efecte pont i també perquè els estudis indiquen que aquests dies són els menys productius. Es tractaria de canviar els aqüeductes per ponts més breus sense perdre dies de festa, un debat difícil perquè afecta als sectors que sí es beneficien: hotels, restaurants, serveis relacionats amb el turisme, serveis culturals, oci, transport i alimentació. Sigui com sigui, hi ha coincidència majoritària entre els experts que el problema a Espanya no són els dies de vacances sinó l´organització del treball en general, i de la seva jornada.

Des de l´Observatori del Consum de Esade, el professor Gerard Costa ha realitzat un estudi sobre les preferències dels ciutadans que mostra una demanda de "ponts curts". Això, diu, permet homogeneïtzar l´activitat de tota la família o dels amics, la qual cosa és molt més difícil quan hi ha "aqüeductes". Un clar exemple és el caos escolar dels propers dies. També la situació econòmica influeix en aquesta preferència, ja que la gent opta per sortides curtes...

La Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris ho ha estudiat llargament i proposa amb afany una planificació del temps de treball en funció del compliment dels objectius, yno només les hores. També s´assenyala com a imprescindible la reducció de la llarga aturada del migdia, un dels usos més perjudicials per a la conciliació. Consuelo León creu que aquest hauria de ser d´una hora, més homologat amb el ritme europeu - a Espanya se surt de treballar dues hores més tard-i proposa que els restaurants i els informatius avancin el seu horari.

El repte de la productivitat, entesa com l´hora de treball treballada, és el fil conductor en parlar de la distribució de les vacances i dels horaris. Perquè els experts sostenen que el desequilibri entre vida laboral i personal perjudica l´economia i un exemple d´això és que a major flexibilitat, major és la taxa de fertilitat a Europa. Les jornades rígides i llargues també fomenten l´absentisme i encoratgen un improductiu malestar.

Hi ha empreses que estan fent el camí però no només cal mirar cap als seus directius. Escrivia Quim Monzó fa poc en aquest diari. "Prou girar el cap al voltant per veure fins a quin punt són il·lògics els horaris laborals d´aquest Estat, i fins a quin punt els seus habitants manifesten la ferma voluntat de mantenir-los (...). Així triguen més a tornar a casa i han d´aguantar al cònjuge menys estona". Una opinió...

Ignacio Buqueras, president de la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris Espanyols, entitat que defensa des del 2001 l´harmonització amb Europa: els horaris espanyols no es modifiquen perquè existeix la creença generalitzada que "sempre han estat així".

I no és cert. Espanya fins als anys quaranta era un país "normal", és a dir, seguia les mateixes pautes horàries que la resta dels seus col·legues europeus. No va ser fins a la fi de la Guerra Civil quan, a conseqüència de les penúries econòmiques, molts espanyols es van veure obligats a buscar dues ocupacions: un al matí i un altre a la tarda. I així va néixer la jornada partida i el costum tan espanyol de dedicar al menjar entre dues i tres hores. Perquè clar, el pluriempleado de la postguerra precisava d´un temps al migdia llarg per menjar i descansar i així afrontar amb energia el següent treball.

Yahí està l´explicació de per què els horaris espanyols són tan extensos, enfront dels europeus, on la jornada intensiva està molt estesa i les partides amb prou feines sí tenen mitja hora o una hora per menjar. Aquesta organització permet als europeus que no treballen a torns apagar les llums de les empreses a això de les cinc i els comerços, a les set de la tarda.

Milers de veus s´han alçat a favor d´homogeneïtzar els horaris, però poc, o gens, s´ha avançat sobre aquest tema. Excepte en les multinacionals, que com treballen amb l´horari europeu, ho compleixen rigorosament. I, malgrat això, la seva productivitat és major.

Perquè està demostrat que escalfar la cadira perquè al cap de torn li agrada veure a subordinats al seu al voltant només condueix a l´empipament, la ira, l´estrès i l´angoixa. No obstant això, un treballador motivat, que sap que després del treball podrà anar al cinema, prendre una canya amb el seu nuvi o sopar amb els seus fills, no només és més feliç sinó que aporta més a l´empresa.

Però, malgrat totes les evidències i a intents com el Pla Concilia (funcionaris), les campanyes de "apaga la llum" (sindicats) o les trucades d´atenció del ministre de torn perquè es redueixi el temps del menjar o que les reunions no s´eternitzin (les de més d´una hora són poc profitoses), els horaris espanyols es mantenen intactes.

De res han valgut les noves tecnologies, amb la seva missatgeria instantània, les videoconferències i els portàtils a casa... Ara l´horari s´ha fet encara més extens en ampliar el de l´oficina amb el domèstic. Com assenyala Buqueras, el gran desafiament d´Espanya, sobretot en època de crisi, és en realitat aquest.

2-XII-11, C. Sen/C. López, lavanguardia