ŽEl futur dŽEgipteŽ (I), Fawaz A. Gerges

Des del derrocament del president Hosni Mubarak en el mes de febrer s´ha deslligat a Egipte una feroç lluita política segons la tònica ideològica, generacional i de classe corresponent. La caiguda del mur autoritari, alçat fa més de mig segle, ha donat lloc a un nou despertar i a un ressorgiment de la política de comunicació i mobilització social. El desafiament plantejat a les actuals autoritats militars d´Egipte és un exemple d´això. Després de dècades de ser proscrits i perseguits, els activistes religiosos, o islamistes, han aflorat com una força fonamental, mobilitzant obertament als seus partidaris, que s´expliquen per milions, i reclutant nous membres.

Entre tots els islamistes, els Germans Musulmans posseeixen una àmplia base social, al voltant de mig milió de membres, i una imponent maquinària política. Fundada en 1928, l´organització islamista no va participar activament en les protestes que van enderrocar a Mubarak, però des de llavors ha mobilitzat als seus seguidors en un recentment constituït partit polític, Llibertat i Justícia. En presentar-se com una veu per als pobres, com a enorme formació política que representa gairebé la meitat dels vuitanta milions d´habitants d´Egipte, els Germans Musulmans aspiren a obtenir el 40% dels escons en les eleccions parlamentàries que se celebren a partir del 28 de novembre. Sigui com anàs el resultat, la formació dels Germans Musulmans serà un protagonista preponderant en l´Egipte posterior a Mubarak i modelarà les relacions nacionals i internacionals del país.

Les possibilitats dels Germans Musulmans d´obtenir una majoria d´escons al nou Parlament han alarmat als sectors progressistes i laics d´Egipte i a les minories, que temen que l´organització islamista imposi lleis rigoroses i involutivas a la societat egípcia i acusen als Germans Musulmans de parlar només de boca pel que fa als principis democràtics i de conjurar-se per segrestar l´Estat laic i substituir-ho per un règim basat en l´asfixiant xaria.

La bretxa entre el laic i el religiós constitueix la fractura fonamental en la política egípcia, un fossat que posa en perill la transició de l´autoritarisme al pluralisme. Profundament desconfiades en relació amb el compromís dels partits islamistes pel que concerneix la pluralitat, les forces laiques han apel·lat a les actuals autoritats militars d´Egipte perquè adoptin les oportunes mesures preventives destinades a limitar la influència i poder dels seus rivals ideològics en cas que triomfin en les urnes. Volen que una nova Constitució garanteixi efectivament les llibertats de religió i expressió.

Quan la maquinària política i benèfica dels Germans Musulmans es va engegar per proporcionar quinze mil tones de carn més barata a cinc milions d´egipcis per la Eid al-Adha, o Festa del Sacrifici, va ser denunciada per compra de vots amb fons estrangers. Els sectors progressistes d´Egipte han acusat als països del Golf, en particular a Qatar, de finançar en secret als islamistes a fi de propagar el seu tipus d´islamisme conservador al país àrab més poblat, capital de la creació cultural de l´àrea.

Els Germans Musulmans van emetre un desafiament directe als progressistes: "Respectareu la voluntat del poble o us tornareu contra ella?". La declaració dels Germans diu com segueix: "La vostra credibilitat està ara en perill i esperem que no us torneu contra el poble".

En enfrontar-se sense reserves contra partits islamistes, els progressistes representats pel Bloc Egipci corren el perill de distanciar-se d´una societat profundament religiosa. Igual que els seus homòlegs de Tunísia han experimentat la dificultat del seu intent en les seves pròpies carns, als progressistes els costarà atreure votants que encara no s´identifiquen amb la seva visió àmplia i cosmopolita del món.

A les potències occidentals els preocupa tant el possible accés dels Germans Musulmans al poder a Egipte com el dels progressistes, si no més. Consideren que el grup islamista és un enemic a mort i, especialment, una amenaça per a Israel, que va signar el tractat de pau de Camp David amb Egipte en 1979, posant fi a l´estat de guerra entre els dos veïns.

Des dels atacs de l´11-S del 2001, la por a l´islamisme en general, yno només a Al-Qaeda en particular, s´ha apoderat de la fantasia occidental. Els governants àrabs autocràtics i prooccidentales com Mubarak han explotat aquesta por supèrflua presentant-se com a aliats en la lluita contra els "extremistes" del tipus dels Germans Musulmans i també en el combat per la pau. "O nosaltres o els extremistes", han advertit els dictadors d´Orient Mitjà als polítics nord-americans i occidentals en general.

Fins al seu últim dia en el poder, i mentre milions d´egipcis exigien la seva destitució, Mubarak va utilitzar l´amenaça dels Germans Musulmans per advertir a Estats Units del que li esperava si es marxava. Al mateix temps que la crisi arribava al seu punt culminant a la fi de gener, Obama va cridar a Mubarak i va tractar de trobar una sortida airosa perquè sortís d´escena. Un funcionari de la Casa Blanca va resumir la resposta de Mubarak com: "Germans Musulmans, Germans Musulmans, Germans Musulmans".

Des d´un punt de vista històric, Estats Units i els seus aliats europeus van acceptar aquest model binari d´Orient Mitjà per considerar que l´única alternativa als dictadors àrabs prooccidentales residia en els fonamentalistes religiosos. Existia la suposició implícita, no declarada, entre els polítics occidentals, que no hi havia cap tercera via ni cap opinió pública, sinó tan sols el "carrer àrab"; una espècie de paraula en clau que venia a dir que, en cas de permetre-se´ls votar, els àrabs adoptarien decisions equivocades; que les forces democràtiques, a la presó preventiva i desconegudes, no serien tan flexibles i complaents amb els interessos nord-americans a la regió com els autócratas. L´ex ambaixadora nord-americana davant les Nacions Unides Jeane Kirkpatrick va tenir la famosa ocurrència sobre els àrabs i la democràcia: "El món àrab és l´única part del món on he sentit trontollar-se la meva convicció que si deixem que el poble decideixi, adoptarà decisions fonamentalment assenyades".

La secretària d´Estat, Hillary Clinton, ho va reconèixer en un discurs al novembre en ocasió de la resposta de Washington a la primavera àrab que va enderrocar a diversos patrocinats per Estats Units: "Durant anys, els dictadors van dir al seu poble que havia d´acceptar als autócratas coneguts a fi d´evitar als extremistes temuts - va dir Clinton a una audiència que incloïa a la exsecretària d´Estat Madeleine Albright-.Amb massa freqüència, nosaltres mateixos hem acceptat aquest discurs".

En un canvi subtil de la política exterior nord-americana, Clinton va dir que l´administració Obama treballarà conjuntament amb partits islamistes en auge a Tunísia i Egipte si compleixen les regles del joc polític.

23-XI-11, F. A. GERGES, director Centre d´Orient Mitjà a la London School of Economics. Autor de ´Auge y caída d´Al-Qaeda´(Oxford University Press, 2011), lavanguardia