Va haver-hi un temps en què Jordi Pujol apareixia com un veritable referent per a la dreta espanyola. L´admiració va aconseguir tal punt que José María Aznar va arribar a oferir al líder nacionalista la presidència del Govern espanyol si aquesta fórmula permetia desallotjar al PSOE del poder. Va ocórrer al novembre de 1992 i l´explicació és senzilla: el president venia revelant-se des de la dècada dels vuitanta com un expert a derrotar als socialistes quan aquests semblaven imbatibles. El secret, grosso modo, consistia a camuflar els dilemes ideològics de l´electorat després del reclam de la identitat nacional, de manera que la disyuntiva dominant es reduïa a triar entre el partit que defensava a Catalunya i tots els altres. I l´encert d´aquesta estratègia s´aprecia en els 23 anys ininterromputs en el poder i en la seva recuperació pels hereus de Pujol després d´una travessia del desert relativament breu.
L´exportació d´aquesta recepta a la resta d´Espanya -un país amb una majoria potencial de centre-esquerra i en els comicis del qual venien prevalent els dilemes ideològics- es va perfilar a la fi dels vuitanta com l´única esperança possible per al centredreta espanyol. És a dir, per competir eficaçment amb el PSOE, el PP necessitava introduir en l´escenari polític altres temes de confrontació que anessin més enllà de la divisòria esquerra-dreta. El seu problema era que cap dels líders populars tenia el carisma i la subtilesa de Pujol o la seva capacitat de ridiculitzar a l´esquerra, al que calia afegir un altre factor: el president català tenia el flanc dret cobert per una altra formació -el propi PP a Catalunya- i aquesta circumstància li permetia rendibles incursions en el centreequerra, sense risc de pèrdues rellevants per la dreta.
A partir de tan sensibles diferències de partida, el PP va començar a aplicar a la seva manera l´estratègia identitària per presentar-se com l´únic partit que defensa a Espanya i la seva unitat, enfront d´un PSOE "rendit" als nacionalismes "egoistes". El resultat d´aquesta estratègia, des del punt de vista electoral i a la llum de l´actual mapa territorial, ha estat molt productiu (amb l´excepció gens menyspreable de Catalunya, fins al moment). Això sí, els danys col·laterals sobre la cohesió i la convivència entre les diferents Españas són bastant visibles. I és que l´enfrontament entre territoris a compte de les aspiracions d´autogovern de nacionalitats històriques com Catalunya ha deixat ferides encara obertes.
Posteriorment, els populars es van trobar, no obstant això, amb noves realitats que han jugat a favor de la seva aposta per explotar electoralment els conflictes horitzontals, enfront de l´especialitat de l´esquerra a explotar el conflicte vertical (rics enfront de pobres, poderosos enfront de gent corrent, etc.). I la principal d´aquestes realitats ha estat una immigració massiva, que en amb prou feines una legislatura amb el PP al Govern va créixer en un milió de persones i que en el 2004 sumava un total de tres milions.
La gran habilitat dels populars va ser que, malgrat ser ells els que governaven mentre el país acollia a centenars de milers d´estrangers sense regularitzar, van aconseguir aparèixer com el partit amb una postura més ferma i restrictiva enfront de la immigració i fins i tot com els defensors dels drets dels espanyols enfront dels forans.
Aquest conjunt de percepcions es va afeblir en el 2004, de manera que l´autoritarisme d´Aznar va arribar a aparèixer en els sondejos com un factor de crispació i deterioració de la convivència. No obstant això, la política del Govern de Zapatero -i especialment la seva agenda territorial i la seva gestió retòrica de la immigració-v an permetre al PP sintonitzar de nou amb les inquietuds de bona part de les classes mitjanes.
Aquest conjunt de percepcions es va afeblir en el 2004, de manera que l´autoritarisme d´Aznar va arribar a aparèixer en els sondejos com un factor de crispació i deterioració de la convivència. No obstant això, la política del Govern de Zapatero -i especialment la seva agenda territorial i la seva gestió retòrica de la immigració- van permetre al PP sintonitzar de nou amb les inquietuds de bona part de les classes mitjanes.
La prova d´aquest retrobament es va apreciar en l´avanç electoral que va registrar el PP en les eleccions generals del 2008. La contrapartida va ser la seva derrota en l´Espanya perifèrica, encara que neutralitzada per la seva consolidació com a força hiperhegemónica en el centre i Llevant. Ara, després de gairebé quatre anys de crisi econòmica capaç de dissoldre la lleialtat electoral cap a qualsevol govern i d´accentuar la creença desesperada en alternatives providencials, els rèdits de l´estratègia popular s´acreixen: no només reforça els seus suports als territoris lleials sinó també a les províncies hostils.
La previsible magnitud de la victòria popular el proper dia 20 podria assegurar al centre-dreta espanyol dècades al Govern... el problema d´haver substituït la confrontació ideològica per la identitària és que la segona resulta més difícil de governar. La primera ha aconseguit embridar-se mitjançant l´alternança i els consensos bàsics sobre el model de societat. La segona, en canvi, és explosiva i emocional i pot conduir a la polarització social i a veritables atzucacs.
12-XI-11, C. Castro, lavanguardia