un Fuenteovejuna urbanístic a 3,37 hectŕrees per hora

Al costat de l´atur, el dèficit o el diferencial amb el bo alemany, la dada que ens faltava per quadrar una de les més difícils èpoques de la història d´Espanya és aquesta: 3 hectàrees per hora, o per a ser exacte, 3,37 hectàrees cada seixanta minuts. Aquesta és la mitjana de transformació de sòl patri que hem sofert entre l´any 2000 i l´últim disponible, el 2006. Transformació de sòl en viaris, rotondes, encreuaments, vies de ferrocarril i voreres. En unifamiliars, aparellades o adossats. En edificis de veïns d´arquitectura anònima, postmoderna, neogòtica o funcionalista. En fàbriques, polígons, zones logístiques o de magatzematge. Transformació de 350.000 hectàrees aproximadament des de 1987.



Perquè el sòl, com la matèria, ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Horts de tarongers, d´ametllers, de fruiters. Masses atapeïdes de pins, de roures i d´alzines. Extenses àrees de romaní i margallons o senzillament humils superfícies de pastures van ser el combustible de l´incendi que estem pagant avui dia. Un incendi que els hidroavions més potents, decorats amb els estels d´Europa o el planisferi del Fons Monetari Internacional, no poden apagar ni amb tones de diners frescos.



Algun dia, s´haurà d´escriure la història d´aquest holocaust, d´aquest gegantesc drama de la nostra geografia. Les dades ens indiquen la magnitud del desastre. Els últims vint anys de creixement econòmic d´Espanya es van basar en una cruel depredació territorial. Entre 1987 i l´any 2000, cada hora es va urbanitzar de mitjana una mica més d´una hectàrea i mitjana de sòl.

Vist que la cosa funcionava, en els sis anys següents, es va estrènyer l´accelerador, arribant-se a la xifra de 3,37 hectàrees per hora. Oblidin-se dels 310 quilòmetres per hora de velocitat dels combois de l´AVE. L´autèntica velocitat de creuer del miracle (i del desastre) espanyol va ser 3,37 hectàrees per hora.

Hem de buscar culpables? Podem fer-ho? No sabríem on trobar-los. Característica d´aquests últims anys ha estat també el difuminar responsabilitats. En aquest Fuenteovejuna urbanístic, tots vam ser culpables (o ningú el va ser). La cobdícia es va deslligar i com en aquelles pel·lícules del Far West, es va donar el tret de sortida per la més eixelebrada carrera cap al precipici que Espanya ha conegut en època recent. Era igual que el municipi fos modest o robust, i era igual que per damunt hi hagués una autoritat amb responsabilitat urbanística o territorial.

Cada alcalde, cada promotor, cada conseller autonòmic o ministre del ram, sigui a bord de carruatges atrotinats, cavalls coratjosos o carretes lustrosas, es va llançar al galop tendit a clavar la seva bandera al territori de l´avidesa. Per això, ara és tan difícil enjudiciar als culpables. Com en punts altres assumptes, Espanya s´ha rendit al sfumato,aquesta vaporosa tècnica que emmascara la realitat, que suavitza les arrugues, que impedeix diferenciar el fons de la forma.

11-XI-11, J.V. Boira, lavanguardia